Recordo que durant la nostra postguerra, es pot dir que gairebé tothom va passar gana i per solventar-ho cadascú s’espavilava com podia.
Ma mare, de tant en tant, feia escapades amb el tren per anar al seu poble, Alcoletge, un poblet petit tocant a Lleida i amb molt pocs habitants.
El primer que feia quan arribava era visitar d’un a un tota la seva parentela i un cop ja havia assolit el seu principal objectiu que era el de fer un bon recapte per a omplir la panxa dels seus sis fills, aleshores retornava ben cofoia a Barcelona.
Nosaltres, del més gran al més petit, acompanyats del pare, l’estàvem esperant amb candeletes a l’andana de l’antiga estació del Nord, tot fent un gran xivarri que durava fins a l’arribada del tren...
 |
| ESTACIÓ DEL NORD DE BARCELONA |
Quan la vèiem aparèixer pel passadís, esbufegant, carregada amb tot de farcells plens de tota mena de coses comestibles, que havia arreplegat gràcies a la generositat d’alguns pagesos familiars seus, com que gairebé ja no podia arrossegar tot aquell fato que portava, nosaltres ens hi abraonàvem cridant d’alegria i li trèiem de les mans tot el que podíem.
Aleshores la mare, tot mirant-nos commoguda, ens deia: -Au, xiquets, cap a casa hi falta gent!
I tots tornàvem a casa molt cansats, però feliços, ... tan feliços...
M. Lluïsa Guardiola, 29 d’octubre 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada