Ja fa una colla d’anys, a l’escala on jo vivia amb els meus pares hi havia una finestra que donava a un celobert que era fosc, molt fosc, era fosc com una gola de llop.
Així que, quan jo tremolosa, passava a corre-cuita pel davant d’aquesta maleïda finestra tot mirant de reüll, sempre se m’hi apareixia una ombra sinistra que amb els seus braços ben oberts i enlaire, em semblava que m’estava esperant per engrapar-me de mala manera...
Com que ai
xò ja feia molt temps que em passava, ja n’estava tipa i vaig rumiar que ja era hora de fer alguna cosa per poder alliberar-me’n.
Així que, tota decidida hi vaig tornar a passar, ara, però, jo portava una gran llanterna que vaig enfocar immediatament cap a la finestra. Van passar uns segons terrorífics, però... quan aquella finestra quedà tota il·luminada em vaig adonar, bocabadada, que allò que m’havia fet tanta por durant tant de temps no era cap fantasma, no! Era en Jordi, el nostre veí del primer pis amb els braços ben estesos davant de la finestra de la seva habitació, que donava al celobert, fent-hi, com de costum, els seus exercicis nocturns de gimnàstica abans de ficar-se al llit.
Lluïsa Guardiola
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada