POSTGUERRA

Amb un començament com el del tercer capítol de No em dic Laura: “Mentre la mainada ... duia a terme. El pare...” Continua el text amb experiències de gent que hagis conegut personalment, a través de la literatura, el cinema o les converses.

Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme. Els meus pares, malgrat les estretors econòmiques, van acollir a casa la filla d’un germà del meu pare que juntament amb la seva dona es va veure obligat a fugir a França per evitar el rigor de la Guàrdia Civil que els tenia classificats com a “rojos peligrosos”.

A fi que ningú demanés explicacions sobre la procedència d’aquella criatura, de dos anys i mig d’edat, van simular que era fruit d’una aventura que el meu pare havia tingut amb una altra dona durant el temps que va estar absent del poble, cosa que va suposar un gran escàndol entre la gent “honorable” d’aquella postguerra.

Jo crec que dels que no eren tan “honorables” ningú no es va creure la història.

M. Teresa Aiguadé