Moltes altres figures es drecen, com un retaule vivent, davant la memòria ja massa adulta. Però la principal atracció per als infants del carrer era, innegablement, el solar. Així en dèiem del que quedava d’un col·legi de monges cremat i destruït durant els dies tràgics de juliol del 1936.
Era un lloc ple de runa i possiblement perillós. Els pares, carregats de seny, no ens hi deixaven anar; però en totes les colles d’infants sempre n’hi ha de trapelles que se salten les normes i inciten als altres a seguir-los. I, certament, tots els seguíem. 
Les restes de parets eren espais ideals per jugar a fet i amagar; a més a més, aquest joc innocent tenia l’emoció afegida del lloc prohibit. Però el que més em fascinava era el claustre: en un racó havien quedat dempeus, formant angle, unes arcades gòtiques, sens dubte falses, però que tenien per a mi una gran atracció. Allí, al marge dels jocs dels companys, em submergia en un altre món ple al mateix temps de misteri i de pau, un món ideal que no compartia amb ningú: els altres infants no m’haurien entès, i als pares no els podia pas explicar les meves estades en aquell món secret.
Montserrat Sampere
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada