Mentre la mainada vivíem, po
c o molt protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme. A casa l’esquerda més grossa era aquella per la qual es filtrava el fantasma de la Guerra Civil i ho feia amb les cartes de l’oncle Manel, germà del meu pare, exiliat a França per haver estat capità - un capità de 18 anys - de l’exèrcit republicà, el qual no podia admetre que nosaltres, aquí, féssim com si no hagués passat res, mentre ell malvivia en una terra estranya.
Ell i el meu pare mantenien per carta unes picabaralles constants, fins al punt que a vegades deixaven d’escriure’s durant setmanes...el meu pare aleshores, suposo que per ofegar la mala consciència, ens d
eia que calia valorar la pau en què vivíem, que la gent vivia millor que mai. Però nosaltres ja endevinàvem que els anys al front d’Aragó primer i l’estada a Argelers després li havien fet créixer la POR molt més que la RÀBIA, ràbia que rosegava el meu oncle, que havia hagut de patir: la repressió franquista, l’ofensiva nazi, el menyspreu dels francesos que el tenien per ciutadà de segona i l’enyorança sense fi de la terra on sabia que no podia tornar.
I la POR i la RÀBIA ens arribaven així com dues cares d’una mateixa moneda: la guerra, que tots havíem perdut i que a ells dos els havia obert una nafra a l’ànima que no sabien tancar.
M. Àngels Escolà
c o molt protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme. A casa l’esquerda més grossa era aquella per la qual es filtrava el fantasma de la Guerra Civil i ho feia amb les cartes de l’oncle Manel, germà del meu pare, exiliat a França per haver estat capità - un capità de 18 anys - de l’exèrcit republicà, el qual no podia admetre que nosaltres, aquí, féssim com si no hagués passat res, mentre ell malvivia en una terra estranya. Ell i el meu pare mantenien per carta unes picabaralles constants, fins al punt que a vegades deixaven d’escriure’s durant setmanes...el meu pare aleshores, suposo que per ofegar la mala consciència, ens d
eia que calia valorar la pau en què vivíem, que la gent vivia millor que mai. Però nosaltres ja endevinàvem que els anys al front d’Aragó primer i l’estada a Argelers després li havien fet créixer la POR molt més que la RÀBIA, ràbia que rosegava el meu oncle, que havia hagut de patir: la repressió franquista, l’ofensiva nazi, el menyspreu dels francesos que el tenien per ciutadà de segona i l’enyorança sense fi de la terra on sabia que no podia tornar.I la POR i la RÀBIA ens arribaven així com dues cares d’una mateixa moneda: la guerra, que tots havíem perdut i que a ells dos els havia obert una nafra a l’ànima que no sabien tancar.
M. Àngels Escolà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada