Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme.A l’escala tothom s’escarrassava per portar un plat a taula, els homes devien sortir de bon matí perquè eren invisibles en canvi sentíem el catric-catrac de les màquines de cosir que les dones feien anar fins a altes hores de la matinada.
Per què rèiem si la vida era tan difícil? Potser perquè hi havia caliu humà, la gent no donava res perquè no tenia res per regalar, però sempre et dedicaven quatre paraules, pels celoberts tothom cantava, notaves l’alegria de viure.
El temps passava més a poc a poc i sabíem gaudir de les coses petites, com d’aquell abric que semblava nou, tot i que només l’havien girat del revés, o del cistell que arribava del poble amb un pollastre viu a dins, però a mi el que m’omplia de satisfacció era mirar el cel a la nit i veure en la foscor dels carrers com brillaven les estrelles.
Rosa Bruguera, novembre 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada