El món de Maria Àngels Anglada

M. ÀNGELS ANGLADA, IN MEMORIAM

El 23 d’abril passat, diada de Sant Jordi i festa del llibre, com en simbòlica coincidència, moria M. Àngels Anglada i d’Abadal. Darrere seu, prop de trenta llibres publicats deixaven constància del seu cabal com a poeta, narradora, assagista i traductora.

Nascuda a Vic el 1930, obtenia als quinze anys el seu primer premi en el concurs literari de Cantonigròs, que aquell any era dedicat a Jacint Verdaguer, amb motiu del centenari del seu naixement. Eren els anys més difícils de la represa. M. Àngels Anglada, en un enregistrament fet al final de 1995 a la fonoteca de la Fundació Jaume Bosch, evocava les condicions de semiclandestinitat en què s’hagué de celebrar aquell acte sota l’empara de l’Església. Aquells dies, els poetes Carles Riba i Clementina Arderiu s’allotjaven a casa dels Anglada. En recordava la distesa tertúlia amb els pares i ella, tot apaivagant la set amb aigua fresca del pou barrejada amb mel.

L’admiració per Verdaguer que es transpirava a la llar l’emmenà a un triple compromís que mai no abandonaria: amb la llengua, amb el país i amb els valors de la cultura clàssica. La literatura –però no només ella– seria, des de llavors, el vas d’argila on M. Àngels Anglada modelaria, amb ciència i amb sensibilitat, el seu art i el seu humanisme, en el sentit més primigeni.

A Vic començà ja a inclinar-se pels estudis clàssics de la mà dels filòlegs Joan Petit i Ramon Bastardas, el mestratge dels quals seguiria a la universitat. Als vespres, assistia als cursos clandestins d’Història de Catalunya que l’Institut d’Estudis Catalans impartia al domicili de l’historiador Ferran Soldevila.

Casada amb Jordi Geli, de Vilamacolum, amb qui publicaria, anys a venir, Memòries d’un pagès del segle XVIII (1978), es trasllada amb ell a Figueres el 1961. Participa en la “Festa de la Poesia” que cada 21 de març se celebrava al Casino Menestral. Fa classes de grec a les Escolàpies i a l’Institut Ramon Muntaner. Al tombant dels anys seixanta inicia les seves col·laboracions
a El Pont i a Canigó, on publica regularment ressenyes literàries.

El 1975, la casa pairal dels Geli de Vilamacolum acull la primera reunió, clandestina, de l’Assemblea Democràtica de l’Alt Empordà. El 1972 havia publicat, conjuntament amb Núria Albó, Díptic, el seu primer llibre de poemes, prologat per Marià Manent. És l’any en què acaba la redacció d’El mirall de Narcís, que trigarà força temps a veure la llum, malgrat el seu alt valor com a recull minuciós de la presència del mite grec en la literatura catalana contemporània.

Dintre aquest vessant de la crítica literària, potser el menys conegut de la seva abundosa producció, publica també un innovador estudi introductori en l’antologia de Salvador Espriu editada per Miquel Arimany dins la col·lecció “Els treballs i els dies”.

L’obtenció del premi Josep Pla amb Les closes (1979) va suposar la consagració definitiva de M. Àngels Anglada. L’esdeveniment va ser celebrat per la ciutat de Figueres en un multitudinari acte d’homenatge que es va fer al Patronat de la Catequística. El compromís cívic i cultural de l’escriptora es va prodigant: dóna suport actiu a la campanya de salvaguarda dels aiguamolls
(Tero i el grup Indika musicaran el primer poema que hi fa referència), participa en el Congrés de Cultura Catalana dins l’àmbit de l’Alt Empordà... Fruit d’aquest és l’edició ciclostilada d’un índex bibliogràfic d’escriptors altempordanesos que va recopilar amb Jordi Boix i Rafael Bruguera, de l’Escala, i Lurdes Torner, M. Rosa Ymbert i Teresa Vicens, de Figueres.

El ritme de treball de M. Àngels Anglada s’acreix a la dècada dels vuitanta. Apareixeran Kyparíssia (1980), No em dic Laura (1981), Les germanes de Safo i Viola d’amore (1983)... El 1986 obté simultàniament el Premi de la Crítica i La lletra d’Or amb Sandàlies d’escuma, publicada un any abans.

L’èxit de l’edició la catapulta a la primera línia dels escriptors en català més valorats. El 1991 ingressa com a membre numerari a l’Institut d’Estudis Catalans. La seva obra comença a ser traduïda a diferents llengües: Les closes i Artemísia al castellà, L’agent del rei a l’italià... El 1994, l’aparició d’El violí d’Auschwitz marca un altre punt d’inflexió en la popularitat i el reconeixement de la seva autora. L’ajuntament de Figueres, l’abril de 1996, li dedica un homenatge institucional seguit per moltíssims ciutadans, amics i lectors en el qual van participar els antics membres del grup Indika. Amb motiu d’aquest homenatge, l’Ajuntament va editar una antologia de textos de l’escriptora, precedits de dos estudis introductoris, de Montserrat Vayreda i Camil·la Massot, respectivament.

Apart de diversos pròlegs, la prematura mort de M. Àngels Anglada li va impedir veure la publicació de Figueres, ciutat de les idees, escrit en col·laboració amb Jaume Guillamet. La seva presentació, a mitjan mes de maig, va constituir un càlid i multitudinari homenatge pòstum. A primers de juny, Atenea, Agrupació de Cultura del Casino Menestral, amb la qual ella havia col·laborat en nombroses ocasions, li dedicava un acte memorial, amb la participació de diversos estudiosos de la seva obra, que omplí de gom a gom la sala d’actes. A Díptic hi ha un poema amb l’explícit títol “No sé jugar amb màscares”, els darrers versos del qual fan: “Hem escollit, en l’espera de l’alba els dards de la veritat, o un dur silenci”.

La veritat es vesteix de bellesa en l’obra i el testimoniatge de M. Àngels Anglada.

Jordi Pla