Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil 
que molta gent gran duia a terme. El pare era forner, treballava tota la nit fins a les nou del matí, i els dissabtes fins a les quatre de la tarda. Dormia de nit i nosaltres el vèiem al vespre, a l’hora de sopar. No tenia mai vacances. Eren temps molt durs i de racionaments, la gent pagava amb tiquets: un sac de farina era tants caps tants barrets, no n’hi havia més.
Un dia es van presentar uns policies exigint que els donés pa. El pare els va dir que no podia fer-ho perquè no n’hi havia; els policies es van enfadar, el van agafar, i colpejant-lo i emmanillat se’l van emportar a “jefatura”, on va ser incomunicat i colpejat com si fos un delinqüent. Gràcies a l’ajut o influències del senyor Ferrarons el van deixar anar al cap de tres dies.
Pepita Bernaus
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada