El nom no fa la cosa

M. Àngels Anglada ens diu : "... el veí del nostre jardí emboscat es deia Lluís Campdelacreu; ja tenia un nom, ja no era només una ombra."

Fem una frase semblant arran d'alguna paraula, lloc o persona de qui o de què no en coneixíem el nom i arran de saber-lo sigui una troballa.

Diuen que el nom no fa la cosa, però en el meu cas no va ser així.

Durant molt temps havia vist aquell petit objecte, quadrat i de color daurat, sobre la taula del despatx de la petita fàbrica tèxtil del meu sogre. Un objecte desconegut i inútil sobre aquella taula plena de papers en un ordenat desordre. De tant veure’l era com si no hi fos.

Un dia, volent ajudar a fer neteja i ordenar la taula, val a dir que molt a contracor del meu sogre, se’m va acudir de preguntar: -Això es pot llençar? –referint-me, és clar, a l’objecte petit, quadrat, daurat i inútil sempre present sobre la taula.

El meu sogre esverat va respondre: -Pobre de tu, si em llences el comptafils! Seguidament va prendre el petit objecte, el nom del qual n’evidenciava la utilitat, i va obrir dues tapes que deixaven al descobert un cercle de vidre amb efecte de lupa.

Des d’aquell moment el comptafils va deixar de ser per a mi una ombra, quasi invisible, entre un munt de papers.

M. Teresa Aiguadé, 4 de novembre de 2010