La música més antiga

L’aigua és la música més antiga del món però el vent no ho és pas menys.
Totes les notes, tots els matisos, diferents tons, des del suau ventijol que passa entremig del fullam, tan agradable i balsàmic com el bressoleig que calma l’infant, tan ple del caliu del pare i la mare a cada petit moviment, dolce allegro.
Esfereïdor quan amb un xiuxiueig agut sembla que vulgui serrar les roques altes de les muntanyes i que a la nit, fa que t’arrauleixis atemorida pel seu udol persistent, Rubato, molto agitato.
Què dir del so que fa ballar les fulles dels arbres, ara amb un vals lent, dolçament portat, amb elegància, sense sotracs, música clàssica, Allegro Moderato; o de les ràfegues tan inconstants com el ballador que t’agafa amb vigor i t’allunya i t’apropa i et fa fer punts difícils que tu no sabies ni que n’eres capaç de fer, la melodia expressiva del tango, Presto con fuoco; o bé aquell so ni agut ni greu, un so que t’arriba de la llunyania i s’acosta i t’envolta, ara amb veu de tenora, ara com campanes al vol, trist o alegre, tan se val, sempre amb la calidesa de la companyia que passeja al teu costat i et fa adonar del color de les fulles, de l’hivern que arriba, del despertar de la primavera, de totes les variacions de les estacions de l’any, totes les variacions de la vida, Allegro in tempo constante.
Rosa Bruguera