Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme. El pare treballava de nit, com que era forner, arribava a casa de matinada cansat de la feina i tot carregat amb una bossa ben plena de pa, quan tots nosaltres encara érem al llit dormint, ell també s’hi estirava i poc a poc s’adormia. Tots, menys la mare que ja s’havia llevat per obrir la botiga de carretons 
de lloguer emplaçada al rovell de l’ou de la nostra ciutat i davant mateix de la catedral, amb un anar i venir de gent constantment...
Un dia, estant sola la mare, va entrar a l’establiment un home desconegut que volia fer una pregunta, mentre estaven parlant ells dos, va entrar la meva germana, la més gran i es va adreçar a la mare parlant-li en català. Aquell home es va girar d’una revolada i amb gran prepotència va dir, cridant, a ma mare: -Ahora mismo, digale a su hija que hable en “la lengua del Imperio”, com
o està mandao! Ella, amb energia s’hi va enfrontar i sense immutar-se li contestà: -“Mis hijos la lengua materna no la retrocederan jamàs, ni ahora ni nunca...”
De cop es féu el silenci... Ell, aleshores, se la va mirar de dalt a baix amb un somriure mofeta i tot seguit va avisar la policia. Al moment van aparèixer dos guàrdiacivils que, de mala manera, se la van endur a la comissaria.
Lluïsa Guardiola
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada