Cabòries

La senyora Angeleta

La senyora Angeleta sortia cada dia de casa seva, tota empolainada, a les quatre de la tarda. Amb el seu pas insegur i lent es dirigia al parc municipal, tres cantonades enllà del pis on vivia amb la filla i el gendre. Saludava tothom però no s’aturava a parlar amb ningú. Anava adelerada per arribar, abans que ho fessin altres ancians com ella, a seure en un banc del parc des del qual dominava tot el passeig vorejat de plàtans que conduïa a l’entrada. De fet tots sabien la seva dèria i li guardaven el lloc.

Cada dia, fes fred o calor, la podíem veure a la mateixa hora arribar al parc i seure en el seu banc, somrient i atenta a tot el que esdevenia al seu voltant, però pendent també del petit rellotge de polsera que de tant en tant es mirava dissimuladament.

Si algú se li acostava per parlar ella seguia amablement la conversa sense deixar de donar alguna llambregada per sobre l’espatlla de l’interlocutor i controlar l’entrada del parc. I així passava la tarda.

Quan es feia fosc s’aixecava lentament, amb un somriure als llavis però amb un deix de tristesa en la seva mirada. Desfeia el camí cap a casa pensant que l’endemà tornaria a la seva eterna cita. Potser avui no havia entès bé el missatge o potser havia sorgit algun contratemps d’última hora. Quan arribaria a casa preguntaria a la seva filla si en Clark li havia trucat per avisar que no podia anar-hi. Estava tan atabalat amb tot això de les pel·lícules que no era estrany que no hi acudís. Segurament l’endemà podria arreglar-ho tot per veure-la, mentrestant ella el contemplaria en les fotografies que tenia sobre el tocador, a totes el trobava encantador, però la que més li agradava era la de “Allò que el vent s’endugué”. Els seus ulls tornaven a brillar.

M. Teresa Aiguadé, 28 d’octubre 2010

Cabòries

Sóc una mica més gran que el Jordi Pujol Soley. Un bon xicot, un tros de pa.

Quan em veu sempre em diu: - “Hola, nano, com baixa el Gurri per Vic?”

No recordo bé quan ens vàrem conèixer... Devia ser al front, a les guerres carlistes, a les ordres del General Cabrera.

Érem tant jovenots!

Sempre ens hem tingut com a grans amics i jo he estat sempre el seu conseller. Fins i tot quan el volien ascendir em va demanar parer. Tota una vida en perfecte sintonia.

Acabo de saber secretament que tindrà un càrrec i despatx a Barcelona.

Ja m’ho farà saber, ja. Jo sempre al seu costat.

Ep!, que el que us dic no són pas cabòries, no.

Per cabòries, les del Montilla al Polònia.

Josep Quer, 25 d’octubre 2010