Repic de rialles

Crec que no vaig entendre del tot la mestra que vaig tenir als meus dotze anys, va ser quan ja treballava que em vaig adonar de la realitat del món en que vivíem i de la tasca callada dels vençuts que mai, mai es varen vinclar.

La meva mestra l’he recordada sempre pel rigor i l’atenció que exigia en l’estudi, però també per la seva rialla oberta i sorollosa; per les explicacions de fets, per mi insòlits, com el grup amb el que anava per pobles i masies a recuperar el nom de cada cosa; pel comentari sobre aquella primera col·lecta de la Sagrada Família, la catedral dels pobres pagada amb aportacions de la gent.

Però potser el que em va fer forat va ser el contrast entre la forta disciplina d’aquells anys i la invitació que ens feia a trencar les normes, perquè animar-nos a escriure en català era trencar una norma ben evident, oi?; potser per això el curs següent ja no va continuar amb nosaltres.

Sempre que retrobo una paraula perduda, que en recupero una d'oblidada sento dins meu el seu repic de rialles.

Novembre 2010