Mentre l’Alí gaudia d’uns dies de vacances a Catalunya, una vegada superades les novetats de la família d’acollida, de l’aigua fresca i inesgotable, del llit desacostumat i incòmode , de les flors ufanoses , d’una policromia inimaginable..., bé que s’adonava, i amb petits detalls ens ho explicitava, de la lluita tenaç i difícil de l’exili al desert. El pare, ja gran i cada dia més impossibilitat pel dolor, feia llargues estades, lluny de casa, a centenars de quilòmetres, pasturant uns pocs camells a l’oasi. Havia tingut un vell Land Rover, apedaçat mil vegades, però definitivament abandonat feia uns mesos. 
La mare anava cada setmana al casal, a recollir els escassos aliments provinents de l’ajuda internacional que li pertocaven, donava una ullada –poca cosa més podia fer- a unes cabres a les què se’ls hi podia contar els ossos. I sobretot cuidava de la filla impossibilitada dins la haima.
Els seus germans grans desapareixien com per encanteri durant mesos. Els companys d’escola deien que al desert desenterraven fusells i metralletes i “jugaven a alliberar el seu poble”.
Jaume Roig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada