A casa hi venia, cada dia, una senyora ja gran, era una veïna que vivia sola i no tenia família. Com que jo m’havia adonat que el que més falta li feia era la companyia, li havia obert la porta de casa nostra de bat a bat i ella ho va acceptar molt contenta.
Quan arribava s’asseia al sofà, tancava els ulls i poc a poc s’adormia, després de la dormideta, al despertar, m’explicava alguns dels moments viscuts al llarg de la seva vida i jo me l’escoltava plàcidament...
Com que ja tenia la vista bastant desgastada, molt sovint em demanava que l’acompanyés quan havia de sortir al carrer a fer alguna gestió.
I cada any, pels volts de Nadal l’havia d’acompanyar a un gran establiment on venien tota classe de vins i licors. Ella sempre comprava el mateix: una garrafeta de vi de missa per a ella i una altra per a mi.
Han passat molts anys, molts, des que la senyora Anna ens va deixar...
Però a casa, sempre més, hi ha hagut una garrafeta de vi de missa, a l’armari de la cuina, que me la recorda.
Lluïsa Guardiola
Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme. El pare treballava de nit, com que era forner, arribava a casa de matinada cansat de la feina i tot carregat amb una bossa ben plena de pa, quan tots nosaltres encara érem al llit dormint, ell també s’hi estirava i poc a poc s’adormia. Tots, menys la mare que ja s’havia llevat per obrir la botiga de carretons 
de lloguer emplaçada al rovell de l’ou de la nostra ciutat i davant mateix de la catedral, amb un anar i venir de gent constantment...
Un dia, estant sola la mare, va entrar a l’establiment un home desconegut que volia fer una pregunta, mentre estaven parlant ells dos, va entrar la meva germana, la més gran i es va adreçar a la mare parlant-li en català. Aquell home es va girar d’una revolada i amb gran prepotència va dir, cridant, a ma mare: -Ahora mismo, digale a su hija que hable en “la lengua del Imperio”, com
o està mandao! Ella, amb energia s’hi va enfrontar i sense immutar-se li contestà: -“Mis hijos la lengua materna no la retrocederan jamàs, ni ahora ni nunca...”
De cop es féu el silenci... Ell, aleshores, se la va mirar de dalt a baix amb un somriure mofeta i tot seguit va avisar la policia. Al moment van aparèixer dos guàrdiacivils que, de mala manera, se la van endur a la comissaria.
Lluïsa Guardiola
Vell subscriptor de La Vanguardia i entusiasta lector de diaris, es va queixar sempre del gruix de tantes pàgines. – Massa paper i massa pes- deia. A mi em va traspassar la seva taleia.
Si em deixeu un diari us el tornaré marcat, guixat. Quan fullejo el del bar, m’haig de contenir i no apropar la mà a la butxaca del bolígraf.
Jo agraeixo al meu sogre la transmissió de la seva dèria perquè m’ha ajudat a destriar i escollir entre la paperassa diària abans de posar-me a llegir
De veritat crec que és un tret transferit d’un home ordenat i capaç de separar el grà de la palla fins i tot en els escrits del diari.
Josep Quer
Maria Àngels Anglada, des d'aleshores, sempre portarà cabells d'heura. Pensa en algú que t'hagi transmès alguna cosa d'una manera tan profunda que sempre en duràs un senyal al cos.
ALES DE PAPALLONA
Jo admirava la senyora Joana, la veïna de la planta baixa. Feia tres anys que havia llogat el pis per no haver de pujar escales, ja que la seva salut era molt delicada i durant moltes hores del dia vivia endollada a una botella d’oxigen.
Jo l’admirava perquè, malgrat les seves limitacions, sempre la veies polida i arreglada com una nina acabada de sortir de la capsa, sempre et rebia amb el seu millor somriure i et donava les gràcies per tot. Em meravellava que no hagués perdut l’humor de viure tot i el sofriment que se li endevinava.
Un dia vaig poder sentir part de la conversa que tenia amb una altra veïna de l’escala. La senyora Joana deia: -Per un sol dia de vida, les papallones ens regalen amb l’esplendor de les seves ales...
La senyora Joana va morir al cap de dos mesos per una crisi asmàtica.
Moltes vegades a la vida, davant els contratemps que m’aboquen al desànim, he pensat en les paraules de l’encantadora veïna i he sortit de casa amb ales de papallona.
M. Teresa Aiguadé
Recordo, entre moltes altres persones, l’avi, que m’ha deixat una bona 
empremta: passava per casa i em convidava a què l’acompanyés a l’hort; al seu costat em sentia important perquè em donava petites responsabilitats: obrir el safareig per regar, engegar i parar el motor de la bomba, plantar, recollir, portar el carretó... També podia preguntar-li les meves curiositats i plantejar-li els meus dubtes i sempre tenia una resposta positiva. Als estius m’agradava seure al seu costat a la fresca, a la porta de la seva botiga mentre m’explicava històries de la gent del poble interrompudes sovint per gracioses floretes quan saludava les noies.
Jaume Roig
Els infants, sense prejudicis i de manera inconscient, es dirigeixen a les persones amb curiositat, i si s’ho mereixen amb admiració.
Els adults, en les nostres relacions amb persones que considerem diferents, necessitem la flauta de Màrsies per superar la simpatia compassiva i veure més enllà dels símptomes de cabòries, manies o follia.
La melodia de la flauta obre les oïdes a la poesia, a una mirada que traspassa les aparences, desvetlla la vista a la curiositat, omple el cor de coratge i fa que el nostre esperit sigui capaç de posar-se en el lloc de l’altre.
Jaume Roig
Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil 
que molta gent gran duia a terme. El pare era forner, treballava tota la nit fins a les nou del matí, i els dissabtes fins a les quatre de la tarda. Dormia de nit i nosaltres el vèiem al vespre, a l’hora de sopar. No tenia mai vacances. Eren temps molt durs i de racionaments, la gent pagava amb tiquets: un sac de farina era tants caps tants barrets, no n’hi havia més.
Un dia es van presentar uns policies exigint que els donés pa. El pare els va dir que no podia fer-ho perquè no n’hi havia; els policies es van enfadar, el van agafar, i colpejant-lo i emmanillat se’l van emportar a “jefatura”, on va ser incomunicat i colpejat com si fos un delinqüent. Gràcies a l’ajut o influències del senyor Ferrarons el van deixar anar al cap de tres dies.
Pepita Bernaus
El temps s’atura,
o potser s’accelera.
La poesia
potser el féu tornar enrere.
O potser el temps no hi era.
Montserrat Sampere
La meva àvia sempre em deia: “Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”.
Sempre més m’he fet el llit. Llençols ben estirats, de cotó (mai de tergal), quan estàs cansat és un regal que fem cada dia al cos.
Un brot d’espígol és somni d’il·lusió.
Trini Guilera
La lluna d’avui
M. Àngels Anglada ens presenta una història, la seva, emmarcada en un temps i un lloc determinat, l’ambient de postguerra a Vic, un carrer, el de la Riera, i la casa Fontcuberta on vivia, però a més ens intriga amb l’enigma de la veïna Casa de l’Heura.Podia haver estat una novel·la només de misteri, però el que fa realment és visualitzar la flama profunda, germana de la saba dels roures, de la cançó de les fonts, d’aquella petita pàtria que tant estimava, mig capolada i trepitjada però mai humiliada ni rendida.Ens fa ser conscients que mitjançant la llengua, la cultura, la identitat, som la baula que enllaça l’ahir i l’avui, com un pont damunt el temps.orígen: http://www.webpersonal.net/nova/verdaguer/antologia.htm#sortida
Lo senyor Bisbe de Vic havia sigut nombrat president dels Jocs Florals, i entre els primers qui anaren a votar-lo no faltava, i molt ben acompanyat, aquest humil capellà seu. Després de la festa poètica fou convidat a dinar a casa López en companyia del capoulié del felibrige don Fèlix Gras. Males postres tinguí! Després de les gràcies, molt plana, suau i amorosament se'm digué que jo treballava massa; que em convenia reposar un xic, lluny del confessionari, de l'hospital i dels pobres i malalts que em marejaven; que lo senyor Bisbe m'oferia una cambra en son palau de Vic si volia passar-hi un parell de mesos. No sent jo gaire amatent en prendre la perferta d'aquell repòs forçat, que per altra part no em convenia per res, m'ho digueren més de dret, afirmant que m'era necessari a totes passades per enfortir mon cervell debilitat, i que si m'hi empenyien en amb lo parer de savis metges i portats únicament pel gran afecte que em tenien; i vulgues no vulgues, de bon grat o per força, lo senyor Bisbe me féu prometre que l'endemà jo sortiria amb ell cap a Vic en lo tren de la tarda. Això en un dijous. L'endemà, recordant que la nit del dissabte, segon de mes, era de Vetlla al Santíssim en la capella de la Sang del Pi, aní a demanar dos dies d'allarguis al senyor Bisbe. Me'ls concedí lliberalment; mes don Claudi cregué veure en mon piadós compromís les orelles de la desobediència, i no ho hauria volgut a no rebre una targeta del prelat dient-li que no em trenqués la girada per tant poca cosa, ja que el pecat no en grave. I abans de prendre comiat de Barcelona, poguí passar una nit entre estimats companys d'Associació, assoleiant-me a la presència de Jesús sagramentat, alabat sia per sempre.
Quan l'endemà me vegeren sortir cap a Vic, amb la maleta a la mà, tot sol, amb prou feines arribant-me los diners per prendre bitllet de tercera, per mos enemics -jo no sabia que en tingués encara- fou un veritable triomf. La quimera esclatà, llançant darrera meu una carretilla d'insults més que d'acusacions, per acreditar aquell adagi: D'arbre caigut tothom ne fa llenya. Deien que em deixava enganyar com un beneït; que anava a empobrir la casa amb tanta caritat; que amb les almoines, per mi cosa sagrada, sostenia gent perduda i de malviure; que amb elles m'havia fet la barba d'or, retirant-me per ric, amb la maleta plena de bitllets de Banc; que havia tingut l'atreviment de dir los sants Evangelis a algun malalt (com aconsella lo ritual romà), i que fins havia arribat a resar los exorcismes (com si fos pecaminós un reso que el sant pare Lleó XIII acabava de publicar), i, per últim, que volia fundar una secta, filla o almenys propparenta, de l'espiritisme. Un de mos companys que em deu lo pa que menja, al veure la pedregada sobre meu, me girà l'espatlla passant-se amb armes i bagatges a mos acusadors; i amb tan bon afiador i amb la nova llenya que es posà al foc, arribí a ser tingut per un capellà fanàtic i dolent i per un heretge digne de les flames de la Inquisició. Verament me tenien lo peu al coll. Si en aquell tolle, tolle, crucificau-lo, alguna persona de bon seny i de bon cor me volia defensar, què podia respondre? Volia proves de mos delictes? Lo Marquès de Comillas, tan caritatiu i tan bo, m'havia fet desterrar. Volia proves de que jo no estava bé del cap? Se m'havia mig tancat en lo santuari de la Gleva, a on he estat dos anys, fent lo sord i el mut, com si fos realment culpable, per donar més força a tan tristos arguments i per meditar la gran lliçó de la Providència continguda en aqueixos vells adagis, que semblen sentències de la Sagrada Escriptura: De gran pujada, gran baixada i qui més alt puja de més alt cau.
En defensa pròpia. "Un sacerdot calumniat" (1895)
Ningú me donà a casa López lo càrrec d almoiner, ni tal vegada jo l'hauria acceptat, no per por de disgustos que m'hi esperaven i preveia, sinó perquè no em reconeixia amb lo do de la paciència, temps, incansabilitat i demés dons i virtuts que necessita un veritable almoiner. Don Claudi, sentint-se faltat de forces i delit, i més aqueferat de lo que convenia, començà per encarregar-me de les famílies que ell socorria mensualment, que no passarien de vint-i-cinc. Des d'aquell moment me vegí assaltat pertot arreu de pobres i necessitats, a casa, en lo carrer, en lo confessionari, per cartes i recomanacions, i la llista anà creixent, fins a tres-centes famílies. Presentant-se cada dia necessitats noves i convenint a la justícia i a la caritat tenir a la vista les antigues, i ma salut, que no era allavors bona com ara, no deixant-me anar, venir i córrer com calia, demaní un auxiliar, que se m concedí. Tres cirineus tinguí l'un darrera l'altre, i els dos primers se cansaren d'ajudar-me a portar la creu, no per lo feixuc de la càrrega, sinó per les amargors que s'hi passaven. Com la caritat és una virtut tan alta, Déu nostre Senyor espera a premiar en l'altra vida als qui l'exerciten i aquí en la terra se complau en enviar-los sofriments, injúries i oprobis. Jo, per altra part, ne seria mereixedor, puix pecador i miserable só, i no estaria gaire o tal vegada mai a l'altura que la divina caritat demana. De tota manera me'n començaren a venir, al principi, de petites; després de més grosses. No valent-s'ho de contar-les totes, una me'n vingué, fa tres anys, que em féu conèixer que anava a caure, si ja no havia caigut, de l'escambell.
Los marquesos anaven acurçant les estades a Barcelona i allargant les de Madrid, a on s'anaven arrelant cada dia més. Jo escrivia amb gran franquesa a un i altre. Voldria ara estar a prop de mos papers per insertar la còpia que guardo d'una carta que escriguí a la marquesa fent-li un quadro poètic de la hermosa missió que ella podia complir donant-se a la vida de la caritat, en quant fos compatible amb sa posició. Li feia una pintura de la trista situació de les classes pobres, tan enganyades pels sembradors del mal com agraïdes a qui els fa el bé. Li feia veure les males herbes de l'anarquia i del socialisme, que anaven brotant, estenent-se cada dia com taca d'oli, amenaçant cobrir-ho tot abans de gaire i esterilitzar lo camp dels pobres amb les ruïnes dels palaus dels rics. "Vostè, que és jove i activa —li deia—, trobaria en això lo treball més digne de sa joventut i de sa activitat. Tal vegada Déu no li dóna fills perquè faça de mare a algun orfe i desemparat que s'està morint de misèria. Tal vegada amb lo nom de mare li podria donar lo de salvadora de la seva ànima i de les ànimes de sos pares, i com no hi ha millor predicador que el bon exemple, lo de vostè sens dubte despertaria en algunes amigues i conegudes seves lo desig de seguir-la i d'allistar-se a tan simpàtica bandera. I ¡qui sap lo bé de què vostè podria ser causa en lo món!"
Pocs dies després d'escriure aqueixa carta que, a no ser ben rebuda com a consell, podia acceptar-se com a fantasia digna d'un poeta-sacerdot, m'escometé lo Pare Governa, dient-me:
—Com és que vostè aconsella a la marquesa de Comillas que se separe del seu marit?—. Jo l'hi neguí en rodó, dient-li que mai semblant idea m'havia passat pel cap; mes ja aquella mala espècie havia corregut per Barcelona. Què havia succeït? Sens dubte s'havia malentesa a aquella noble senyora i s'havia posat alguna espina en lo ram de flors que jo li havia enviat. La corda s'era trencada per la part més flaca i ja no tenia adob. Algú a qui jo feia nosa temps havia en la casa, havia aprofitada aquella conjuntura per falta d'altra millor. Lo cert és que, des d'aquell dia, me vegí empènyer per una mà invisible cap a la porta.
En defensa pròpia.
Estimadíssim i respectable mestre:
Complert l'encàrrec que em féreu per a la Verge de la Gleva, passo a comunicar-vos algunes impressions sobre les cartes que amb goig i tristesa llegeixo a "La Opinión"... lo somni aquell de la serpent és magne, impressionà a molta gent; la majoria són a vostra banda, us planyen i moltes són les dones que amb oracions i parts del rosari us acompanyen al Calvari... a la barberia, a on hi concorren en dissabte molts capellans i seglars, s'hi llegeix amb fruïció lo periòdic que us defensa... es comprèn clarament de la manera que batallen los fariseus del temple de la poesia. Mossèn Collell va tot orella baix... Mossèn Pere de la Gleva fa córrer cosasses terribles de vostè...
Diumenge passat jo era a Sant Hipòlit de Voltregà, al cafè, i dos pagesos digueren que vostè estava en una casa de dones perdudes... i que les mantenia dels préstams i de les estafes que fa a la gent poderosa que no li gosen negar... Mossèn Joan Güell dies ha que és per aquí a Vic; ha comprat una casassa al carrer de Sant Hipòlit. Vostè a can López s'hi empobria i ell s'hi engreixa de valent. Dies passats va anar a Les Lloses, a on hi morí son tio lo rector; va deixar als pobres pagesos ben pelats. Digué en una casa que vostè li havia estafat 500 duros al seu oncle mort no fa molt...
El Sr. Bisbe està molt cremat amb lo que ara vostè escriu; i diu, segons m'assegura una persona que em penso que ho sap prou bé, que no cauen en sac foradat les que vostè diu i conta... i que ell ja té preparada una defensa en la que segons diuen no quedarà en gaire bon terreno vostè...
Corren una llei de defensors que no són ni contraris ni favorables de vostè; i es concreten dient que tot això que passa no va ser iniciat per fer mal a vostè, sols per treure'l d'algun perill i que no es pensaven que arribés a tal extrem, i diuen que el Bisbe diu:... que es reconeixen un tal culpables...
Son fidel companyó,
Anton Busquets i Punset
Carrer S. Hipòlit, 15, 3r i Septembre 1897
Si convenia a tan alts i religiosos personatges que jo passàs per malalt, ¿per què fer-me prendre per qui agafa els delinqüents? Si boig, per què criminal? Si criminal, per què boig? La resposta a aqueix dilema que es féu tothom fou prendre'm al cap de pocs dies les llicències de celebrar la Missa. Lamentable error! Creien que la penúria espiritual o bé corporal, amb la falta dels sis rals diaris de la celebració, me portarien de genollons als peus de Comillas demanant-li, per amor de Déu, la celda de l'Hospital dels Capellans que em tenia reservada la seva munificència. Creien que m'hi obligarien la necessitat i la vergonya de veure'm suspès. A les privacions ja hi estava fet, com lo gos a anar descalç; la vergonya, com ja he dit, no la sento per mi, la sento per qui ha sigut per mi tan miserable.
Altres sacerdots estigueren suspesos abans que jo, que ho mereixien menys. Lo Beat Oriol n'estigué molt temps de confessar, acusat davant del Bisbe de que no en sabia. Estigueren suspesos Sant Felip Neri, i mon estimadíssim Sant Joan de la Creu, i per on passaren los sants bé poden passar los pecadors.
Creien també que la diversió, poc evangèlica, que s'han donada de passar-me per les baquetes quatre anys seguits, podia allargar-se indefinidament, sense por de que jo obrís la boca. Jo tal vegada no l'hauria oberta i seguiria parant l'esquena als colps, si altres molts, entre ells mos acreedors, no rebessen de les espurnes. Ara ma paciència seria perjudicial i culpable i la virtut de sofrir i callar ja seria vici.
Los qui es queixen d'aqueixos articles són los qui me'ls han inspirats i posats a la ploma. Tant punyen al bou que a la darreria es mou, i pacífic com és, dóna bones envestides; fins los coloms tenen fel, i la candorosa ovella es defensa com pot, amb les poques armes que li donà la Providència. Poques i gairebé inútils me les ha donades a mi, perquè resplendís en ma defensa la sola mà de Déu, que ha parat tots los colps i ha esbullat cent i una vegada com un castell de cartes los plans de mos enemics. Gràcies a Déu, han tingudes tantes derrotes com batalles m'han presentades. Un dels instruments de què es serviren fou lo Governador, senyor Sánchez de Toledo, amic del Marqués. Lo doctor Morgades li envià una carta en què emparant-se amb algun dels articles del Concordat, li demanava que, valent-se dels medis que convinguessen, l'ajudàs a portar-me a Vic.
No havent sortit airosos en la primera temptativa, volgueren assegurar-se en la segona, conseguint que el ministre encarregàs directament al Governador, que em posàs a disposició de Sa Il·lustríssima. Lo senyor Sánchez ho contà un dia en casa la Ciutat, dient que en passava un gran disgust. Un regidor, que em coneix fa trenta anys, sortí en ma defensa, fent veure la gran arbitrarietat i la injustícia que es cometia en mi, i el Governador assentint a ses paraules, i com picat per l'amor propi li respongué: "És que encara que m'ho mani el ministre, no ho faré".
Aqueixes paraules que denoten la noblesa de cor i l'esperit de justícia de qui desitjava tant com mos contraris servir al Marqués, contrasten amb les que pronuncià Verdaguer i Callís, poc després davant un conegut seu i amic meu. Planyent-se de que ni amb los ternals d'una ordre del govern m'havien pogut arrencar de Barcelona, exclamà ple de quimera: L única equivocació que ha tingut lo Bisbe de Vic en aqueix assumpte és creure que el governador era una persona formal. Per què no era una persona formal? ¡per què no havia volgut arrossegar a son cosí al manicomi!
Senyors impugnadors meus: permeteu que us done un consell d'amic, encara que no em tracteu com a tal: no espremau mai una taronja fins a fer-li sortir los pinyols puix vos podrien caure a la cara. No trenqueu la canya cascada ni apagueu lo ble que encara fuma, i aquests dos últims consells no són meus; no es cullen pas tan bones espigues en mon camp, són de l'Evangeli. I ara confesseu que n'heu fet un gra de massa, i que heu extremat los procediments en la persecució. Confesseu que no anàreu gaire pel bon camí i qui no va pel bon camí, no fa bon pas a la fi. No us podeu excusar amb aquell dolent principi de que el fi justifica els medis, puix si aqueixos eren mals i reprovables, lo fi era pitjor i reprovable pels homes i per Déu. No mataràs, i ¿no volíeu que el tret vos sortís per la culata?
M'heu acusat de mania de persecució, que cabalment és la vostra tant temps ha, i per donar-ne proves vos heu posat a fer ximpleses i actes de maniàtic i de boig (m'estimo més qualificar-les de bogeries que de malifetes). Me volíeu fer passar per boig, i els boigs heu sigut vosaltres: ¡quant veritat és allò de que un boig ne fa cent!
En defensa pròpia.
PARE, PERDONAU-LOS
J. M. J.
Sabent que el doctor Morgades era a Barcelona a primers de 1896, aní a presentar-li mos respectes i a demanar-li humilment les llicències de celebrar la missa. Me proposà, com sempre, passar lo Congost, i, veient que jo tenia por de deixar enrera aquelles muntanyes, que ja ell m'havia assenyalades com a mur d'una reclusió que n'esperava una altra, me digué: —Doncs vostè se trobarà abandonat i sol, i en la més gran i espantosa misèria en què mai s'ha vist un sacerdot. ¿Sap vostè —afegí per espantar-me— que, a l'estat d'ara, està excomunicat? —¿Qui m'ha excomunicat? —jo li preguntí, amb la serenitat de la consciència tranquila. I ell me respongué: —Lo senyor bisbe de Barcelona. —No me n'ha fet saber res per ara —jo contestí—, i no ho espero pas de son bon cor i de son esperit de pau i de justícia.— L'endemà, lo doctor Morgades, envers les onze del matí, pujava a veure al senyor bisbe de Barcelona, qui no el pogué rebre, segons me digueren, per haver-se iniciada la terrible malaltia que el posà a les portes de la sepultura, pocs dies després. ¿Tenia aquella visita per objecte demanar-li que se'm fes por amb alguna amenaça o aparato d'excomunió, i la providència ho destorbà, estalviant-me una vergonya de què no só mereixedor? Jo em guardaria d'afirmar-ho com d'escaldar-me, mes de pitjors se me n'han volgudes fer. Excomunicar-me! Quan domina l'enuig en l'ànima del prelat que s'aprofita d'armes tan sagrades com l'excomunió, per castigar ofenses personals, contra lo disposat per les lleis eclesiàstiques, no mostra fer estima de les coses eternes, sinó que viu molt a lo humà i està tarat de les costums del segle. Aixís ho diu sant Gregori.
¿Què és l'excomunió? És privar a un home del tracte i comerç amb los fiels. És prohibir-li rebre els sagraments; és llançar-lo del temple com una planta podrida; és esqueixar-lo de l'arbre de la Iglésia, com una branca seca. La fi del bisbe és la salut de les ànimes, com la del metge és la salut dels cossos, i com aquest, abans de valer-se del cauteri, se val de mil medis, aquell ha d'apurar tots los remeis abans d'empunyar la serra i separar a un sacerdot del cos místic de la Iglésia.
¿Quina mort he fet jo, en quina heretgia he caigut, quin delicte monstruós és lo meu, perquè se m'haja d'excomunicar? ¿És per no haver obeït a Freixa? ¿És per no haver-me deixat tancar iniquament? Si em vol espantar, no necessita l'excomunió; prove ma culpa, i això i solament això m'espantarà. Mentres no la prove, me diré a mi mateix: "Tingues raó i no tingues por".
Crims extraordinaris sé jo, saben los superiors, i desgraciadament sap lo públic, de levites que no han sigut excomunicats, ni se'ls ha tret la missa, ni se'ls ha volgut tancar ni sabatejar, sinó que fan son camí amb glòria i honor, i amb tots los vents en popa, i dient-se a si mateixos: "Boca què vols, cor què desitges". Que hi ha, doncs, una llei per uns i una altra per altres. Mes seguir la llei de l'embut sempre és trepitjar la llei del sagrat Evangeli.
La nova de que jo era excomunicat no resultà verdadera, gràcies al Senyor; mes sí ho resultaren los altres anuncis que se m'havien fets27 de que molts me deixarien per arbres de més ombra, i em veuria en grans calamitats i misèries. Salomó digué, tres mil anys ha: Pecunio obediunt omnia, que en català podríem traduir: Tot obeeix al diner; i no solament totes les coses, sinó totes, o gairebé totes, les persones. Alguna d'aquelles amistats que semblaven fetes de pedra picada i aixecades a còpia d'anys i més anys, com les piràmides d'Egipte, se decantaren a un influència estranya, i s'anaren desfent com les muntanyes de sorra que el simoün fa i desfà en lo desert. Algun cor sempre afectuós per mi, en lo temps de la prosperitat, se refredà poc a poc, com si trobàs en altra banda lo combustible que jo podria oferir en ma pobresa. Acabados los higos, acabados los amigos. Alguns que m'eren deutors de grans beneficis, no faltant entre ells qui em deu tot lo que té, m'ho pagaren tot a colps de pedres, pensant tal vegada que la millor manera d'esborrar lo debitori era desfer-se de l'acreedor. Allavors pronuncií per primera vegada, per semblar-me indigne de llavis cristians, aquell adagi: Qui sembra favors cull ingratituds, i comprenguí la fonda i trista veritat d'aquells versos de Bretón de los Herreros:
Para un viejo almacén de desengaños,
si en la esfera no está de los pudientes,
son los amigos lo que son los dientes:
se pudren y se quiebran con los años.
Mes la moneda falsa de la amistat fa vessar l'or fi de la verdadera, que féu plorar al mateix Jesucrist. A ell tinga sempre per amic. Com diu lo Nou Fra Anselm,
L'amic que t'és sempre igual,
que et cuida si estàs malalt
i en desgràcia t'és lleial,
amb or no es paga.
No és, doncs, sempre veritat aquell adagi: Home pobre no té amic, tramuntana no té abric. La tramuntana té abric a migdia d'una alta muntanya; l'home pobre té per amic a Déu, que volgué nàixer en un pessebre i morir en una creu, i qui té a Ell ho té tot.
Des d'aquell moment comencí de trobar terra i bocins de llenya en mon pa i fel en mon vi, i pa i vi anaren venint a ma taula cada dia, en menor abundor, com si una mà oculta anàs acurçant lo pes de l'un i abaixant la mesura de l'altre. L'únic guany temporal que jo tenia era el que m'hauria donat l'almoina de la santa missa, i n'estava privat, i mos acreedors estrenyien terriblement lo siti per totes bandes.
Allavors, en mala hora, s'inicià una suscripció, que, podent-me haver tret del precipici, m'hi acabà desgraciadament d'enfonsar. Mala espina fou per mi el saber que algun dels de la junta escoltava els consells de l'ingrat Verdaguer i Callís, que, com a parent meu i advocat de ma... perdició, sempre i a tota hora, quatre anys ha, los ha tingut a punt quan s'ha tractat d'aturar un bé o de fer un mal a son cosí. No gosant combatre francament la suscripció, volgué fer-la estèril, aconsellant que es posàs al banc lo recaudat i se m'anàs donant en un violari, baldament fos d'unes quantes pessetes l'any, però que per ara no se'm donàs un cèntim, encara que el necessitàs per medecina, com exactament se féu.
Oberta la bretxa en aquella obra de caritat, no trigà a deixar-se sentir altra veu més grave en consonància amb la de Callís. Des del poble de Guardiola, i a 5 de juny de 1896, lo doctor Morgades escrigué a la junta una carta qual còpia tinc davant mos ulls: «Si cuando esté en Vic —los deia—, que será, Dios mediante, a mediados de este mes, pudiese convenir a ustedes conocer mi pensamiento y el verdadero estado de la cuestión que lo motiva, tendré mucho gusto en hacerlo.» Quan vaig llegir aqueixa carta, doní la suscripció per aigua passada de què el molí no en mol, i vaig sentir que s'hagués començada. Des d'aquells dies caminà com un carro que té el fusell trencat. Si algun d'ells anà a veure al senyor [bisbe], no ho diré pas, perquè no en tinc proves certes; lo que sí puc assegurar és que els vingué a veure a ells lo doctor Font, intermediari, si no enviat, del doctor Morgades. Ell mateix, impensadament, me digué un dia, a mi i a altres persones, que el dia abans havia vistos quatre senyors que estaven lluny d'osques en aqueixa qüestió, encara que m'estimaven molt. —Són los de la junta de la suscripció —diguérem, i si no ho gosà negar de paraula, ho afirmà de fet, puig quedà sobtat i blanc com una cera. Amb les inspiracions de tan bons i alts intermediaris, quedaren embullats i morts abans de nàixer los hermosos plans que la junta em desplegà en Santa Creu de Vallcarca, lo 19 d'abril de 1896, amb aqueixes massa falagueres paraules: «La joventut que vos estima, l'amistat que vos venera i la literatura que vos admira, s'han donat una abraçada i desitgen pagar homenatge al vostre saber, al vostre cor i a les virtuts vostres.
»Vos han seguit pel camí de les amargures, i, al veure que haveu enjoiat amb flors la creu de vostre Calvari, s'han convertit en jardiners i creuats de vostra causa. I amb bona voluntat i ferma constància pensen collir-vos un ramellet de poncelles en los jardins de l'art, i un manadet d'espigues en lo camp del bon forment. Amb les poncelles trenaran una corona per lo vostre front, i florirà la d'espines; i vós podreu amb grans de blat, cada dia, coronar vostra taula, sempre beneïda per Déu.» Doncs, de tot aqueix somni de poetes, no en resultà veritat, sinó que florí ma corona d'espines, i d'una manera tan terrible que em sagna lo front i em fa mal lo cor encarasols de recordar-ho. La collita no fou per mi sinó de penes i tribulacions, i sols Nostre Senyor pogué conservar-me la serenitat i la vida en la situació en què em deixaren, amb tantes esperances trencades en flor.
Los pronòstics s'havien complert en tota la línea, tan bé i exactament com si l'ull previsor hagués guiat al braç feridor. Si el profeta en persona ho hagués executat, no hauria sortida sa obra més ajustada a ses paraules.
Mos contraris no hi veien de cap ull d'alegria: —Ara el tenim a terra —deien—. No té sortida; devorabimus eum.— Mes, gràcies a Déu, no m'havien devorat del tot encara; lo nàufrag no estava encara en les mans que, insidiosament, prepararen i causaren son naufragi. Qui té remei per tots los mals, i bàlsam per totes les ferides, si no me'l donà radical [fragment il·legible] guardava per altres i altres proves, me sostingué sobre les aigües de la tribulació, gairebé miraculosament, per repetir aquelles divines paraules de Jesucrist, espirant sobre la creu: "Pare, perdonau-los, que no saben lo que fan".
MOLTA CONSCIÈNCIA
J. M. J.
Preguntat un religiós, en certa rectoria, què pensava de ma persecució, respongué: "Lo marquès de Comillas ho ha fet aixís, i és home de molta consciència". Veus aquí una justificació que, en sana moral i en bona lògica, val tant com una bossa sense diners.1 Si en demanéssem lo parer al marquès, respondria amb les mateixes paraules, tirant lo mort al doctor Morgades: "Lo senyor bisbe de Vic ho ha fet, i és home de molta consciència". Lo doctor Morgades diria lo mateix de Verdaguer Callís i d'Anton Satrústegui, i aquestos ho dirien de mossèn Collell.
Tots ells resultarien de molta, bona y rectíssima consciència, e incapaços de fer mal a una mosca. Jo no els ho nego pas, però ells tampoc me negaran que tots plegats han sigut capaços de fer mal, i quin mal!, a un sacerdot que no els havia fet sinó bé. Ara pregunto jo: ¿Com pot ser que, de la suma de tantes consciències bones, ne resulte una obra mala; que uns sumandos tan blancs donen una suma tan negra? Tothom sap l'adagi català: Gent dolenta sempre fan mala professó, i el llatí: Mali corvi malum ovum (de mals corbs ne surt mal ou); però que, d'una reunió de persones bones, que n'estimen a una altra, ne resulte l'aniquilament d'aquesta, això no m'ho sap esplicar ningú. Mes, suposat que sien tan bons com vulguen, ¿per què, de tanta bondat, no me'n donaven a mi una petita mostra? ¿Com, d'unes mans tan íntegres com les d'aqueixes quatre5 persones, ne vaig sortir tan esgalabrat? ¿Quin dret tenien de fer-me mal, baldament fossen quatre sants més grossos que els dels altars? I si ells, en força d'aquell principi Qui diners té, de tot ix bé, havien decretat i resolt fer-me desaparèixer, ¿quina obligació tenia jo de secundar-los, tirant pedres a la meva teulada, i lluitant contra mi mateix?
La consciència es prova amb les obres, no amb les paraules. Lo poble ho diu amb una frase ben senzilla: Qui és bo fa bé. Allà on hi haja obres bones, és probable que hi haja una consciència bona; mes, allà on hi haja obres males, és segur que hi ha una consciència mala, com d'una banda d'on surt fum se diu que hi ha foc. Ni les bones paraules fan passar la moneda dolenta de les males obres, ni les males obres se cobreixen i justifiquen amb les bones paraules.
Qui em diga que jo puc errar en això, escolte una veu que no pot errar ni enganyar, la del mestre dels mestres, Jesucrist, que ho diu en lo sagrat Evangeli amb una claretat digna d'Aquell que és la llum del món: "És tan impossible que un arbre bo faça mal fruit, com que un arbre dolent lo faça bo; puig no és arbre bo el que dóna fruit dolent, ni arbre mal aquell que lleva fruit bo. Cada arbre se coneix per son fruit; que no es cullen figues de les espines, ni de les romegueres raïms." Los que no han tinguda una paraula per respondre a mos pobres arguments, responguen als arguments de Jesucrist.
Però lo millor cavall ensopega, dirà algú; tothom està exposat a equivocar-se. És veritat, però, si d'hòmens és errar, de savis, i sobretot de cristians, és propi esmenar l'errada, més que més quan ha sigut en dany grave de tercer. Si, com diuen los moralistes, no es perdona lo pecat si no es torna lo robat, non deletur peccatum nisi restituatur ablatum, ¿qui m'ha tornat la fama i bon nom, lo pa i altres coses que tenia, abans d'haver-me-les preses tan cruelment? Los que m'han cobert de ferides ¿me les han curades, com era de justícia? Ja estaria content de que me les deixassen curar tranquilament a mi mateix.
Quan se publicà lo cèlebre Dictamen, firmat per los onze primers alienistes de Catalunya, l'oportunitat era extraordinària per tornar les coses a son lloc, i lo passat, passat; jo ho hauria oblidat tot, i Nostre Senyor també. Si de bona fe haguessen cregut que jo estava bé, haurien tinguda una gran alegria de veure-ho desmentit solemnement. Doncs succeí tot lo contrari: no havent pogut aturar la publicació del document, com ho provaren per tots los medis, ne tingueren un gran sentiment, manifestat per sos íntims en diferentes bandes. ¿Per què, això? Perquè no havia sigut equivocació de l'enteniment, sinó propòsit de la voluntat, o sia, fruit de la mala consciència. En prova d'això, m'envestiren de nou, amb més fúria que mai, puig s'hi barrejaren l'odi i lo despit. Dos anys he passat des de llavors, rebent cada dia noves i terribles falconades, que, si no m'han aterrat encara, és perquè Déu no ho ha volgut.
Aquell sap de la maça qui n'ha estat ferit;
aquell sap de la nafra qui n'ha estat gorit.
Si jo vegés al bon religiós qui defensava al marquès de Comillas, iniciador i mantenidor principal d'aqueixa guerra, com a home de bona consciència, jo li preguntaria: ¿Doncs què és, la mala consciència? Si lo que ha fet amb mi el marquès és fruit de molta consciència, ho serà segons lo Coran de Mahoma, mes no ho és pas segons l'Evangeli de Jesucrist.
Jacint Verdaguer
Totes tres germanes esperàvem el final de curs per agafar el tren, aquell lentíssim tren de carbó que trigava hores i hores. Sortíem de casa de bon matí cap a l’estació de França, i no arribàvem a destí fins el capvespre, en aquell temps només hi havia el cotxe de línia d’havent dinat.
Crec que no vaig entendre del tot la mestra que vaig tenir als meus dotze anys, va ser quan ja treballava que em vaig adonar de la realitat del món en que vivíem i de la tasca callada dels vençuts que mai, mai es varen vinclar.Amor absolut
Esperança
Vida
Solitud
Compartir
Amistat
Record
Passió
Escoltar
Arrels
Trini Guilera
Per la Pasqua és de tradició la mona que regala el padrí, on no planyen res: ous, mantega, ametlles, crocant i un immens ou de xocolata.
Trini Guilera
Mentre la mainada vivíem poc o molt protegits, els grans rumiaven com resoldre el problema.
Recursos per subsistir, llet, pa, patates, oli, llegum, ous, farina, mantega, etc. Tota aquesta feina la feien amb el cor trist.
Famílies desfetes per la mort d’un ser estimat totalment innocent, marcats per tota la vida.
Això és la guerra.
Trini Guilera
Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme.“¿Castells de Savassona, d’Orís i de Centelles,
gegants d’altres centúries, encara alçau lo front?
¿Podré tornar a veure-us, masies i capelles
d’on raja amb amor patri la fe com d’una font.”
Savassona: Castell estratègicament situat a 611 m d’alçada. Datat del 890, el seu antic terme abastava tot l’actual municipi de Tavèrnoles i, més tard, el de Tavertet i part del de Vilanova de Sau. Era del domini dels vescomtes d’Osona.
Orís: Assentat dalt d’un penyal i documentat des del 914, fou destruït el 1840, durant les guerres carlines; se’n conserven ruïnes i la planta romànica de l’església de Sant Pere. En el seu inici comprenia la demarcació de Vinyoles d’Orís, primer destí de Mossèn Cinto en ser ordenat capellà. Castell i terme pertanyien a la casa comtal de Barcelona.
Centelles: Esmentat ja el 898, les seves ruïnes es troben en un turó acinglat a 855 m d’alçada. El nom antic era el de Sant Esteve fins que al segle XIII prengué el nom de la vila de Centelles. L’església romànica és de principis del XIV. Fou destruït per les forces de Felip V.
...masies i capelles d’on raja amb amor patri la fe com d’una font: En l’obra de Verdaguer van agermanades fe i pàtria. Quan aquesta conjunció de conceptes se’ns ha volgut imposar com a element de domini n’hem dit “nacionalcatolicismo”. En el cas del nostre poeta no hi ha imposició de cap mena, sinó que la idea raja de forma natural de la font de la història i de la tradició.
Montserrat Sampere
Moltes altres figures es drecen, com un retaule vivent, davant la memòria ja massa adulta. Però la principal atracció per als infants del carrer era, innegablement, el solar. Així en dèiem del que quedava d’un col·legi de monges cremat i destruït durant els dies tràgics de juliol del 1936.
Era un lloc ple de runa i possiblement perillós. Els pares, carregats de seny, no ens hi deixaven anar; però en totes les colles d’infants sempre n’hi ha de trapelles que se salten les normes i inciten als altres a seguir-los. I, certament, tots els seguíem. 
Les restes de parets eren espais ideals per jugar a fet i amagar; a més a més, aquest joc innocent tenia l’emoció afegida del lloc prohibit. Però el que més em fascinava era el claustre: en un racó havien quedat dempeus, formant angle, unes arcades gòtiques, sens dubte falses, però que tenien per a mi una gran atracció. Allí, al marge dels jocs dels companys, em submergia en un altre món ple al mateix temps de misteri i de pau, un món ideal que no compartia amb ningú: els altres infants no m’haurien entès, i als pares no els podia pas explicar les meves estades en aquell món secret.
Montserrat Sampere
c o molt protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme. A casa l’esquerda més grossa era aquella per la qual es filtrava el fantasma de la Guerra Civil i ho feia amb les cartes de l’oncle Manel, germà del meu pare, exiliat a França per haver estat capità - un capità de 18 anys - de l’exèrcit republicà, el qual no podia admetre que nosaltres, aquí, féssim com si no hagués passat res, mentre ell malvivia en una terra estranya. 
eia que calia valorar la pau en què vivíem, que la gent vivia millor que mai. Però nosaltres ja endevinàvem que els anys al front d’Aragó primer i l’estada a Argelers després li havien fet créixer la POR molt més que la RÀBIA, ràbia que rosegava el meu oncle, que havia hagut de patir: la repressió franquista, l’ofensiva nazi, el menyspreu dels francesos que el tenien per ciutadà de segona i l’enyorança sense fi de la terra on sabia que no podia tornar.
Al mar de civada
L’oreig dibuixa ones:
Roselles suren
Flor d'avellana
mai l’he vista tan bella
com a la Plana
La clara lluna
que l’esperit transporta
per rius de somnis.
Hi veig la meva Plana
I la dolcesa seva.
Josep Quer
Nit fosca, En el tercer capítol de “No em dic Laura” llegim: “Tota la plana s’esponjava; hi havia pollancres amb fulles encara rosades i altres de verdes, el blat, l’ordi i la civada eren una esperança tendre i ampla com un mar. Poc més enllà, el petit turó de Sant Jordi, que s’endevinava tot florit de farigola...” Intenteu fer alguna composició poètica amb aquestes idees: haikú, tanka o versos lliures.
La verda plana,
com un mar d’esperança,
fèrtil esclata.
Sant Jordi, a l’a
lba,
florit de farigola
s’endevinava.
De matinada,
flaire de flors boscanes
la plana amara.
Les fulles tendres
dels alts i verds pollancres
suaus remoregen.
El blat i la civada
el dolç oreig bressola
M. Teresa Aiguadé
Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa,
bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme, al voltant nostre. El pare, a contracor dels seus sentiments, s’havia hagut d’incorporar a La Falange, a fi d’obtenir un millor reconeixement al poble. La fitxa d’afiliat li cremava a la butxa
ca i poques vegades la mostrava. Per a nosaltres, els seus petits fills, havia hagut de fingir tantes vegades! Però ell guardava dintre el cor el sentiment de llibertat i democràcia que li havien infós a casa seva. Els petits intuíem un cert descontent del pare i de la seva existència grisa.
Josep Quer
Amb un començament com el del tercer capítol de No em dic Laura: “Mentre la mainada ... duia a terme. El pare...” Continua el text amb experiències de gent que hagis conegut personalment, a través de la literatura, el cinema o les converses.
Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme. Els meus pares, malgrat les estretors econòmiques, van acollir a casa la filla d’un germà del meu pare que juntament a
mb la seva dona es va veure obligat a fugir a França per evitar el rigor de la Guàrdia Civil que els tenia classificats com a “rojos peligrosos”.
A fi que ningú demanés explicacions sobre la procedència d’aquella criatura, de dos anys i mig d’edat, van simular que era fruit d’una aventura que el meu pare havi
a tingut amb una altra dona durant el temps que va estar absent del poble, cosa que va suposar un gran escàndol entre la gent “honorable” d’aquella postguerra.
Jo crec que dels que no eren tan “honorables” ningú no es va creure la història.
M. Teresa Aiguadé
El diumenge de Rams, si feia bo, estrenaven roba, el més grans vestits comprats a “El Barato”, els altres, les robes que deixaven els primers. Quan s’apropava l’hora de la benedicció, els petits agitaven les palmes, les nenes uns palmons amb cintes de colors i els grans branques d’olivera.
Després d’uns dies avorrits, en què la ràdio emetia músiques avorrides, les tietes semblaven més avorrides i les llatinades de l’església encara sonaven més rares, per fi arribava el diumenge de Pasqua: després de missa primera, nens i nenes guarnits de petits vailets catalans, encetàvem les caramelles.
Jaume Roig
Mentre l’Alí gaudia d’uns dies de vacances a Catalunya, una vegada superades les novetats de la família d’acollida, de l’aigua fresca i inesgotable, del llit desacostumat i incòmode , de les flors ufanoses , d’una policromia inimaginable..., bé que s’adonava, i amb petits detalls ens ho explicitava, de la lluita tenaç i difícil de l’exili al desert. El pare, ja gran i cada dia més impossibilitat pel dolor, feia llargues estades, lluny de casa, a centenars de quilòmetres, pasturant uns pocs camells a l’oasi. Havia tingut un vell Land Rover, apedaçat mil vegades, però definitivament abandonat feia uns mesos. 
La mare anava cada setmana al casal, a recollir els escassos aliments provinents de l’ajuda internacional que li pertocaven, donava una ullada –poca cosa més podia fer- a unes cabres a les què se’ls hi podia contar els ossos. I sobretot cuidava de la filla impossibilitada dins la haima.
Els seus germans grans desapareixien com per encanteri durant mesos. Els companys d’escola deien que al desert desenterraven fusells i metralletes i “jugaven a alliberar el seu poble”.
Jaume Roig
Una nit qualsevol he furgat a dins meu
tot raonant, si potser ja ha arribat el moment
de deixar volar lliures els meus pensaments
tants i tants i tan invisibles i tan isolats...
Soterrades arrels, mai oblidades,reflexions
que d’incògnit malviuen, qui sap si,
al fons d’una ànima esllanguida
per l’ímpetu indolent de l’inconscient.
La ment, no obstant, navega inesgotable
fent camí lentament, a les palpentes
cercant, debades, camins de llibertat...
Més enllà de la nit ha sorgit la llum
i quan l’alba ens desvetlla, el malson ha finit.
Invicta l’ànima, amb lògica, argumenta:
que tot és efímer i mai res no és perenne,
nostres esperits, però, a tot sobreviuran
si podem tornar a néixer una nit qualsevol,
una plàcida nit sadollada d’estels.
Lluïsa Guardiola
