Amiga de les muntanyes

Tot just sortia el sol quan deixàrem Setcases camí del Canigó, “la magnòlia immensa que en un rebrot del Pirineu se bada”, com diu Verdaguer. Sadollades de neu les muntanyes i els núvols sabotejant el sol, el fred s’arrapava al moll dels nostres ossos, i amb les motxilles plenes per als cinc dies costava de pujar, però valia la pena. Ara em sembla un somni, de joves res ens feia por, gosàvem plantar cara al temps i a la natura tota. Els nostres ulls goluts gaudien a pler, i més quan varem albirar la carena, esmolada com un ganivet, per un costat pendent tranquil, per l’altre gairebé un penya-segat; en intentar travessar-la, un cop de vent va llençar pels aires el que anava al davant. Tot arrossegant-nos, encalçats per la neu, el varem seguir per fugir del precipici. Uns quants metres muntanya avall vaig intentar redreçar-me però el torb, guerrer com era, em va llançar, un i altre cop, sense treva ni pietat, sobre el blanc i interminable mantell. La neu fins el genoll, em retenia com si jo no fos la Rosa, amiga de les muntanyes, la Rosa, la noia de les xiruques que empeny el vent.