MIRADES

Sabia que s’apropava el final. Sol, amb els ulls closos, no mirava pas cap el passat, on la seva vida s’aferrava intensament: els moments dolços de la infantesa, rodejat de persones estimades que nítidament se li feien present, l’adolescència on, tot i aparèixer-li embromada, sobresortien aquí i allà records fascinants; els ideals, les lluites, els amics, els amors, els fills que encara corrien per les seves venes, ... No, no mirava pas el què deixava, guaitava cap el futur dels fills que reinventaven l’amor, dels amics en els quals continuaria vivint, del país que, en mig de dificultats, anava enfortint els lligams de la seva gent; esguardant més enllà el misteri del seu traspàs i, com el pare que veu que el seu fill ja camina sol, el goig de sentir-se prescindible.

                                                           Jaume Roig