Sempre m’ha agradat de veure el tràfec intens de les estacions d’ençà que el pare, de petita, m’hi portava sovint per admirar els trens que entraven i sortien.
Però el dia que vaig petjar l’Estació de França per anar-me’n a cercar un treball millor fora del meu país, tenia el cor massa oprimit per delectar-me, com havia fet abans, amb la contemplació d’aquell edifici singular. Així i tot, il·lusionada com estava de començar una vida nova, parava atenció a les poderoses locomotores, que escalfaven motors com cavalls deleros
os de començar una cursa; repassava els vagons dels llarguíssims combois, amb finestres plenes de gent que treien el cap per acomiadar-se, amb els ulls entelats, dels familiars que es quedaven a les andanes, i la corrua de gent, amb més o menys pressa, que arribava, com jo mateixa, carregada amb embalums de tota mena i cercava amb avidesa el cotxe assenyalat en el bitllet o demanava l’ajut d’algun empleat del ferrocarril, que mirava amb indiferència tot aquell tragí. Finalment vaig pujar al tren que, ignorant dels meus somnis, va engegar el camí cap al meu futur.
M. Teresa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada