No mirava pas cap al fons del fons de la meva ànima sensible i afligida on era ancorada una lànguida tristor d’aquell vell amor tan abaltit que, endebades, intentava emergir d’aquest profund pou i quan, a la fi, ho aconseguia la seva vista m’entristia i em removia les entranyes, guaitava cap a ponent, cap al cel immens d’un color blau-nit ben replè d’emocions colpidores com amargues engrunes de ficcions i quimeres esguardant més enllà un formós paradís solcat de fantasia i una tendra passió on finat el teu fingit engany, so
litari restava, soterrat, a dins d’un fèretre tancat a pany i clau com l’absència del teu oblit imperdonable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada