Sandàlies d’escuma. Lliçó 12

Sempre m’ha agradat el Pirineu. Però el dia que vaig anar-me’n de Núria tenia el cor massa oprimit per delectar-me en la majestat de les muntanyes i les congestes que encara hi havia. Així i tot, observadora de mena com sóc, parava atenció en les vaques i els seus vedells, en la verdor de l’herba i en les petites flors que encatifaven els prats.

El temps de començar a collir el raïm, la tardor que vaig complir vint-i-un anys, em vaig adonar que l’amistat amb en Rafel no era una flor d’estiu, sinó que s’anava transformant en una relació més seriosa.

                                                         Montserrat Sampere