Amiga de les muntanyes

Tot just sortia el sol quan deixàrem Setcases camí del Canigó, “la magnòlia immensa que en un rebrot del Pirineu se bada”, com diu Verdaguer. Sadollades de neu les muntanyes i els núvols sabotejant el sol, el fred s’arrapava al moll dels nostres ossos, i amb les motxilles plenes per als cinc dies costava de pujar, però valia la pena. Ara em sembla un somni, de joves res ens feia por, gosàvem plantar cara al temps i a la natura tota. Els nostres ulls goluts gaudien a pler, i més quan varem albirar la carena, esmolada com un ganivet, per un costat pendent tranquil, per l’altre gairebé un penya-segat; en intentar travessar-la, un cop de vent va llençar pels aires el que anava al davant. Tot arrossegant-nos, encalçats per la neu, el varem seguir per fugir del precipici. Uns quants metres muntanya avall vaig intentar redreçar-me però el torb, guerrer com era, em va llançar, un i altre cop, sense treva ni pietat, sobre el blanc i interminable mantell. La neu fins el genoll, em retenia com si jo no fos la Rosa, amiga de les muntanyes, la Rosa, la noia de les xiruques que empeny el vent.

EL TEMPLE DE ZEUS

Amb cascavells de bronze dringa

la veu de Zeus entre el fullam.

La verda harmonia dels arbres

enfila ses branques al cel

abric d’invisibles ocells,

un temple bastit d’aigua i d’aire,

de sospirs, de plors i cançons.

M. Teresa Aiguadé

EL VOLCÀ

Inventa't quatre ratlles en què, començant per "Qui em podia impedir...." hi surtin els mots: sadollar, ulls goluts i albirar.

Qui em podia impedir de sadollar-me d’una visió que potser mai més no fóra al meu abast? El fat havia fet coincidir el meu viatge a Sicília amb una erupció de l’Etna.

Des de la falda del volcà, els meus ulls goluts d’imatges fantàstiques albiraren les llargues llengües de foc llepant el cel i els lents camins de lava roent que serpentejaven muntanya avall.

La prudència em va fer abandonar aquells paratges, perseguida, encara, pel bramul poderós d’Hefest.

M. Teresa Aiguadé

SEMBLAVA UN SOMNI

Fes un text en què parlis d'algun fet que sigui real, però que t'hagi semblat un somni perquè, mentre et passava, semblava que tu no en fossis la protagonista. Hi hauran de sortir les dues expressions: ...com si jo no fos...(el teu nom)............... amiga de..................., la ...(el teu nom)............. la noia de.........................

Feia temps que preparava aquella trobada. Semblava un somni des del dia que, en un concurs radiofònic, vaig guanyar un sopar de regal al Bulli, amb el mateix Ferran Adrià d’amfitrió. La meva afecció per a la cuina i per a la recerca de noves receptes es veia culminada amb la il·lusió de conèixer i dialogar amb un dels grans xefs catalans.

Em vaig comprar roba nova i vaig procurar que, en conjunt, el meu aspecte reflectís al màxim el respecte que ell m’inspirava.

Però, a vegades, les coses no surten com un pensa, i dos dies abans de l’esperada cita vaig agafar un refredat que no em deixava ni respirar. Ara bé, el meu ànim no em va impedir de presentar-m’hi, amb tan mala fortuna que aquell vespre es va desfermar una tempesta de pluja i vent semblant a un huracà. Vaig arribar al restaurant enfebrada i xopa com un peix.

Vaig viure aquella vetllada com si jo no fos la M. Teresa amiga de la gastronomia, la noia captivadora d’aromes i sabors.

M. Teresa Aiguadé

TANKA

Zeus hi habitava.

El gran arbre era el Temple

i el vent, l’Oracle.

Els desigs s’enfilaven

per branquillons i branques.

Josep Quer

IMPRESSIONS

En entrar a la Plaça, vaig sadollar el meu desig de trepitjar Sant Pere del Vaticà. Els meus ulls goluts no els podia treure de la cúpula dissenyada per Miquel Àngel. Estirant el cap enmig de la multitud, albirava la façana i les estàtues gegants de Jesús i els apòstols sobre la columnata de Bernini.

Josep Quer

SEMBLAVA UN SOMI

Semblava un somni tot el que m’estava passant: el projecte i el seu desenvolupament , la contractació de l’empresa, les obres que s’anaven enlairant des dels fonaments, l’obtenció de la hipoteca, la somniada Residència geriàtrica que anàvem bastint. Tot atrapava nit i dia el meu pensament, com si jo no fos el Josep, l’amic de la pintura, el Josep que viu sempre enamorat dels colors de la natura

Josep Quer

TANKES SOMNIADES

Amb els ulls closos

i la ment esbaltida

de nit voldria

reviure el meu periple

de cada dia...

Imaginant-me,

d’argentades sirenes

tota envoltada,

brollant del fons de l’aigua

d’una mar blau maragda.

AMOR PERENNE

No mirava pas cap al fons del fons de la meva ànima sensible i afligida on era ancorada una lànguida tristor d’aquell vell amor tan abaltit que, endebades, intentava emergir d’aquest profund pou i quan, a la fi, ho aconseguia la seva vista m’entristia i em removia les entranyes, guaitava cap a ponent, cap al cel immens d’un color blau-nit ben replè d’emocions colpidores com amargues engrunes de ficcions i quimeres esguardant més enllà un formós paradís solcat de fantasia i una tendra passió on finat el teu fingit engany, solitari restava, soterrat, a dins d’un fèretre tancat a pany i clau com l’absència del teu oblit imperdonable.

VIDA

Prou mirar enrere.

Oblida la venjança,

l’ahir no et torbi.

Segueix el riu de vida

que davant teu transcorre.

                                Montserrat Sempere

Mare

Qui em podia impedir de sadollar-me d’aquella emoció que mai no havia experimentat? Els meus ulls, goluts davant la carona del meu fillet acabat de néixer, albiraven un lligam d’amor que ja mai més no es podria trencar.

 

                       Montserrat Sempere

Aquelles vacances

Semblava un somni, pensava, ajaguda en una llitera la primera nit que passava en un refugi de muntanya. Semblava un somni, tot, la trobada amb els companys a l’estació, el viatge en tren, el cotxe de línia, la llarga pujada a peu des del trencall de la carretera i, sobretot, el paisatge del Pirineu, tan diferent de la serra de Collserola, que veia cada dia des de casa meva.

Assaboria tots els moments com si jo no fos la Montserrat, la noia urbana, la barcelonina enamorada de la seva ciutat. Estava en un altre món i les congestes que encara quedaven a les parts obagues m’havien despertat la fantasia: eren per a mi els mantells de les fades d’aquells indrets.

Totes aquelles impressions, afegint-hi la vetllada amb els amics, les cançons i la contemplació dels estels –no n’havia vist mai tants- eren el preludi de les millors vacances de la meva vida.

                                                    Montserrat Sempere

ACOMIADAMENT

He anat acompanyar a la meva amiga Anna que per motius de treball se n’anava a viure a L’Argentina.

Després d’acomiadar-nos he sortit de l’estació pensant que potser mai més la tornaria a veure..Era de matinada però no em venia gens de gust tornar a casa. M’he dirigit cap a la rambla i m’he assegut davant del mar. No mirava pas cap a l’estació ni contemplava els trens que passaven; la seva visió m’entristia i m’enviava records dels molts moments feliços que havíem fruit juntes. Guaitava vers l’horitzó ,esguardant més enllà, el mar lliure i blavíssim on el sol anava aixecant el cap, com un vailet eixerit treu la seva testa per darrere dels llençols per desitjar-nos ....... Bon dia ! ! ! !

                                                                     Carme Gonzàlez

BADALONA

Badalona es una ciutat d’origen roma. Per conèixer els inicis de la seva fundació “la Formosa Baetulo” cal situar-se al barri de dalt la vila on si troben les restes de la ciutat romana i el museu. Aquest barri connecta amb el sector de baix a mar que és on hi ha l’ajuntament,situat a plaça de la vila, en aquesta plaça hi comença el carrer del Mar, principal centre comercial de la ciutat que acaba a la rambla, que és el passeig més important de Badalona.

 

A l’entorn d’aquest nucli central hi ha un munt de carrers on hi han viscut personatges famosos, alguns edificis modernistes i dos dels tres teatres que hi ha a la ciutat. Mes enllà del nucli històric, Badalona, te molts altres punts de interès com ara el monestir de Sant Jeroni de la Murtra , la Cartoixa ..............

                                                                           Carme Gonzàlez

Més que una capella era gairebé una catedral, la nau central alta i esvelta. Tothom mirava les columnes gòtiques que s’alçaven com braços fins a donar-se les mans; un desplegament de vanos coronaven la nau, amplis vitralls omplien l’espai de llum beatífica, però els meus ulls s’escapaven cap a l’orgue policromat, les sanefes, sobre fons d’or, cobrien de totes les tonalitats del blau i el vermell els nombrosos tubs.
Aquests s’estotjaven en unes caixes circulars, totes elles rematades per corones i engalanades amb petits mantells. A la part central dels més grans hi destacaven uns arcàngels que feien sonar trompetes, clarinets, fagots, i diria que alguna tenora.
Els sons greus i profunds de l’orgue inundaven no solament la nau sinó també tota la meva ànima.

LES DONES D’AIGUA

Des del seu amagatall, en Joan no podia creure allò que el seus ulls veien, havia descobert el palau de les dones d’aigua.

Tres dones bellíssimes havien sorgit del fons del gorg de la riera d’Arbúcies. A les bores, el terra era tot cobert de falgueres que formaven una lluent catifa i la forma suggerent de les branques dels faigs semblava, en la foscor de la nit, braços que les volguessin acariciar. Només se sentia el lleuger xipolleig de l’aigua i el cant d’una òliba que contemplava l’escena des de dalt d’un roure. La claror de la Lluna i unes efímeres cuques de llum ho il·luminaven tot..

                                                Anna Mª Mora

TSUNAMI

No mirava pas cap al port on s’ancorava la plaça arrasada per la gran onada. No quedava pedra sobre pedra. La seva vista m’entristia i em removia l’estómac; guaitava cap al mar encalmat ara, on s’hi reflectia la llum d’una alba resplendent, bressolant noves esperances, com si fos innocent de la malvestat que havia deixat al seu pas

MIRADES

Sabia que s’apropava el final. Sol, amb els ulls closos, no mirava pas cap el passat, on la seva vida s’aferrava intensament: els moments dolços de la infantesa, rodejat de persones estimades que nítidament se li feien present, l’adolescència on, tot i aparèixer-li embromada, sobresortien aquí i allà records fascinants; els ideals, les lluites, els amics, els amors, els fills que encara corrien per les seves venes, ... No, no mirava pas el què deixava, guaitava cap el futur dels fills que reinventaven l’amor, dels amics en els quals continuaria vivint, del país que, en mig de dificultats, anava enfortint els lligams de la seva gent; esguardant més enllà el misteri del seu traspàs i, com el pare que veu que el seu fill ja camina sol, el goig de sentir-se prescindible.

                                                           Jaume Roig

L’ENTERRAMENT

L’enterrament, com era d’esperar, va ser multitudinari: per alguna cosa havia estat el prohom del poble. L’Església estava plena a rebentar. A fora els comentaris dels homes eren força irònics i crítics, cosa que no els impedia d’acompanyar-lo a la seva última estança. Algú va obrir les grans portes i la concurrència va deixar pas a la desfilada que s’iniciava: en primer lloc tres escolans que duien la creu i dos immensos canelobres; a continuació un altra movia acompassadament l’encenser . Després seguia el fèretre dut per sis homes corpulents que formaven part de la Junta que el mort havia presidit. El capellà sota pali venia després aspergint a tort i a dret. No us descriuré la gentada que brollava de dins l’Església, primer els homes rudes i encorbatats .

                                         Jaume Roig

EL CASTELL DE VIDRE

Mai no havia vist abans ni veuré cosa semblant: dalt del cim, un castell com de vidre i que reflectia tots els colors de l’arc de sant Martí va aparèixer davant dels nostres ulls. Vam entrar-hi amb recança. Una immensa sala de parets cristal·lines, brillants i polides ens va rebre. El terra, un immens mirall, es reflectia en el sostre repetint-se les seves imatges milers de vegades. Una llarguíssima taula d’un verd maragda translúcid ocupava el centre de la sala envoltada de cadires centellejants de tots els colors. Impressionava per la seva netedat i la seva fredor.

                                       Jaume Roig

EL CASAMENT

Descriu una desfilada. Fes-la a partir d’una estructura com la de la M. Àngels Anglada sense barrejar grups. Deixa dos grups per descriure. Digues, com l’autora que no t’interessa descriure’ls (màxim unes deu línies)

En un viatge a Normandia, vam tenir la sort de coincidir amb la celebració d’un casament a la manera tradicional de la regió. Els nuvis, tots dos vestits i coronats de blanc rabiós, feien el trajecte fins a l’església dalt d’una carrossa tota engalanada amb flors blanques i vermelles i arrossegada per quatre cavalls blancs amb tots els guarniments vermells també. Al darrere, a peu, seguien els pares dels nuvis dintre la vestimenta de cerimònia, negra de cap a peus, amb cares emocionades i felices, desdient completament del color de la roba. Després els familiars més propers, ben endiumenjats -mirant de controlar la quitxalla perquè no s’embrutessin abans de començar la festa- precedien els amics, que cantaven balades amoroses. I no us descric els parents llunyans ni el grup de veïns xafarders que s’ho miraven des de les voreres, perquè no m’agraden els criticadors.

M. Teresa

FLOR DE NEU

La princesa Flor de Neu vivia en un castell guardat per quatre lleons molt ferotges. Amb la llum del sol, les altes torres, folrades de plaques d’esmalts acolorits, resplendien irisades. Les amples finestres, tancades amb fines làmines d’alabastre quasi transparent, filtraven una tènue i agradable claror dins les cambres amb les parets cobertes d’una subtil capa d’or fi. El mobiliari, construït amb les millors i més riques fustes exòtiques, es guarnia amb incrustacions d’or, argent, vori i pedres precioses. Malgrat tot el luxe, Flor de Neu estava trista perquè dintre el castell no hi penetrava cap mena d’olor.

COMENÇAMENT D'UN CONTE

L’enorme sala de banquets del Palau Reial resplendent pel sopar d’homenatge a Madame Curie: aranyes de mil llàgrimes, canelobres daurats; parets i sostre lluïen els frescos de Gentileschi. A taula, vaixella de Limoges , coberteria de plata amb incrustacions de pedreria, cristalleria de Bohèmia i jo, vestida d’Armani, em sentia una princesa enmig dels personatges convidats per la reialesa

Josep Quer

LA PROCESSÓ

Quan era petit m’impressionava contemplar el pas de la processó del Divendres Sant. M’han quedat per sempre un flaixos a la memòria:

Davant, la Vera Creu amb tots els atuells de la Passió de Crist pengím- penjam. Feien costat al portant dos escolanets de sotana negra i blanquíssim roquet.

El cor d’homes del Miserere i la gentada que desfilava o ho presenciava. El pas dels Misteris, el Sant Crist i la Dolorosa que atreia totes les mirades i algunes llàgrimes dels devots

Però hi ha dos grups que no m’interessa gens descriure’ls, a mi m’hi sobraven:els quatre guàrdies civils vestits de gala que custodiaven el pas del Sant Sepulcre i el grup d’autoritats locals cada u portant una atxa que tancava el seguici

Josep Quer

Primaveral

La feixa llarga
Mar suau d’altes espigues
al camp verdegen
Florit de farigola
temps d’esperança plena

Despertar

A primeres hores d’una matinada de diumenge a dilluns, quan la natura revivia amb la força del desgel de les muntanyes, quan despertava la terra de l’ensonyament de l’hivern, quan la gent començava a refer-se de les atrocitats de la guerra, quan les orenetes retornaven del seu llarg viatge, vaig fer la meva entrada al món, era el temps de les cireres.

Mans destres

Sempre m’ha agradat de veure feinejar els pagesos en els seus horts, ni massa grans ni massa xics. Tenia el cor massa oprimit per delectar-me en l’harmonia de les bancades, perfectament arrenglerades, amb bròquils i cols, pastanagues i escaroles. Així i tot parava esment en les canyes que enginyosament posades, deixaven que les tomaqueres poguessin enfilar-s’hi i envermellir amb la coloració del sol, i en l’estesa de melons i síndries que lluny enllà trencaven la cadència com infants entremaliats. Ara en mirar-lo m’adono que l’esplendor de l’horta delata les mans destres que l’amanyaguen, fins a fer-ne emergir els seus més íntims secrets.

TANKA

Des del seu calze

la rosa s’esbadella

Tu en canvi Dea

Amb resplendor de perla

Del mar sorgires

 

                                Carme Gonzàlez

BADALONA

Badalona es una ciutat d’origen roma. Per conèixer els inicis de la seva fundació “la Formosa Baetulo” cal situar-se al barri de dalt la vila on si troben les restes de la ciutat romana i el museu. Aquest barri connecta amb el sector de baix a mar que es l’eix comercial i administratiu de la ciutat i on si troba l’ajuntament ubicat a la plaça de la vila on hi comença el carrer del Mar principal centre comercial de la ciutat que acaba a la rambla, el passeig més important de la ciutat, a l’entorn d’aquest nucli central hi ha un munt de carrers on hi han viscut personatges famosos, alguns edificis modernistes i dos dels tres teatres que hi ha a la ciutat. Mes enllà del nucli històric, Badalona, te molts altres punts de interès com ara el monestir de Sant Jeroni de la Murtra , la Cartoixa ..............

                                                        Carme Gonzàlez

LA CIUTAT

Portava un mes a la ciutat i ja sabia bellugar-se pels barris més cèntrics. Baixava per les Rambles fins el mar; s’endinsava pels carrerons del barri antic; anava a banyar-se a les nombroses platges de la ciutat; havia visitat els principals Museus; passejava seguint l’itinerari dels edificis modernistes i coneixia uns quants llocs on menjar bé i a un bon preu.

Començava se sentir-se com una ciutadana més d’aquella Barcelona que tant li havien lloat.

                                                    Anna Mª Mora

La festa dels Tres Tombs

Els tres tombs és una festa popular que es celebra el 17 de gener, dia de Sant Antoni Abad, i consisteix en una conjunt de carruatges i personatges que donen tres voltes a un espai determinat amb l’objectiu principal de beneir els animals.
Les voltes es donen en el sentit contrari de les agulles del rellotge i a la processó hi participen tota mena de cavalleries: cavalls, muls, ases ... i també gent amb animals domèstics. Hi ha carros carregats de sacs tirats per dos animals, carruatges lleugers de passeig o viatge tirats per cavalls o per ases. El carro de la Damm ple de barrils de cervesa i el cotxe de senyoret ple de xicalla tampoc hi falten mai. Tan bèsties com carruatges llueixen arreus brillants i bigarrats de colors així com les regnes, els tirants, els collars, les brides ... negres i ben embetumades. No descriuré els genets tot empolainats que només venen a lluir-se ni tampoc els militars, que no se pas què hi fan en aquesta festa.


Gabriel Garcia

Un palau de somni

La sala era quadrada i molt gran. Els sostres també eren alts –més de 5 metres diria jo- Estava pintada amb un blanc crema i unes filigranes daurades, grans miralls i canelobres adornaven les parets. Del sostre penjaven aranyes de cristall que donaven una llum esplendorosa fen que tots els miralls i daurats multipliquessin el seu efecte. En un dels angles de la sala un petit conjunt instrumental tocava valsos i la resta de la sala estava ocupada per una vintena de taules rodones guarnides i preparades per un sopar de gala. Asseguts a les cadires, els convidats vestits com en el segle XIX. Després vaig saber que aquest palau es deia Godollo i era el preferit per l’emperadriu Sissí quan s’estava a Budapest.

Gabriel Garcia

Terrassa havia estat una ciutat industrial, feia dos mesos que ens vàrem traslladar a viure-hi, però jo aviat vaig recórrer la majoria d’indrets importants de la ciutat. El mercat, que presideix el centre, és modernista, així com el Museu de la Ciència i la Tècnica, antiga fàbrica tèxtil molt important dissenyada per Moncunill. Els carrerons de vianants tots plens de botigues, unes al costat de l’altra. La plaça Vella presidida par la Catedral, lloc on una munió de persones assegudes a les terrasses vigilen els nens que juguen al voltant.

Rosa Aguaron

Sempre m’ha agradat entrar en una estació de trens, veure el moviment dels viatgers carregats amb els embalums. Però el dia que vaig anar-me’n de Barcelona tenia el cor massa oprimit per delectar-me amb la grisor del fum que projectava una boirina misteriosa. Així i tot veia com el supervisor atenia i distribuïa a cada viatger al seu comboi corresponent. El Cap d’estació, ja surt amb el xiulet, i la gorra vermella, es posa al cap amunt del tren i es disposa a donar la sortida. El guardaagulles, molt atent al senyal, també està a punt per a fer la maniobra. Ja xiula el tren, ja es mou i darrera dels vidres es veuen cares i mans dient adéu. Fins quan no hi tornarem?

Rosa Aguaron

De quina font beu la memòria, per poder treure a la llum una munió de records i sentiments? El pare era per mi el poeta, begué de les deus de la terra i s’amarà del silenci dels camps conreats per treure amb paraules adients la bellesa que respirava i sentia.

Rosa Aguaron

Que al Nord brilli el sol
per gaudir de valls i muntanyes
que les ovelles peludes pasturin
per gaudir de benestar
que la pluja trigui a regalimar.

Que a Migdia floreixin els ametllers
els fruits seran abundants
llum i color els enlluernarà
i pel camí curull d’espigues
omplirà el cor de cants.

Que a Ponent la terra esponerosa
ompli els conreus d’or
que els pobles comparteixin els cants
que l’abundor de la collita
sadolli els cors de lloances.

Que al Sud el mar ho il·lumini tot
que els peixos abundosos i platejats
facin l’alegria dels pescadors
no sigui en va la suor del seu esforç
les dones engalanades amb colorsels rebran amb alegria.

Rosa Aguaron

Hi ha oficis que són bons perquè dóna de bon viure
el de coraller és arriscat
però submergir-se en el mar
i entrar en una cova abrupta
descobrir el roser vermell
que quan floreix es poden comptar
cada floreta blanca.

I ser patró de barca?
lliscar mar endins
descobrir els colors del mar
i gaudir dels peixos acabats d’agafar
i veure com tots es llepen els dits.

I els poetes?
Que a través de les paraules
ens fan arribar les emocions
l’arrelament a la terra,
o l’enyorança d’ésser lluny
paraules que brollen del cori duen amor, passió o dolor.

Rosa Aguaron

Tinc aquí davant el paisatge
que a través de la finestra
m’obre els ulls al món,
i no puc deixar de mirar
com si pogués arrelar en aquesta terra
tots els records que duc en el cor
per no oblidar-los mai.

Deixo entrar l’aire i ensumo la flaire
que em porta a altres temps
on tots jugàvem a la vida,
a créixer, a estimar ,a perdonar.

Veient ara aquest camí llarg i solitari
espero el reflex de l’albada
per tenir coratge de continuar lluitant.

Rosa Aguaron

Mentre la mainada ... Setmana Santa

Sovint, el pare era absent i la mare era la que tirava del carro, tenia cura de nosaltres, de fer cues per aconseguir menjar, buscar els aliments que no eren al mercat, i quan no arribaven els diners, s’havia de desprendre d’alguna joia que després tornava a recuperar a final de mes. Mai però perdia la rialla.

La Setmana Santa, en la meva adolescència, era fer un recorregut d’església en església per fer l’oració corresponent.
Aquells altars guarnits amb palmes, palmons, llorer i olivera eren tant curosament decorats que no sabria dir quin m’agradava més.El dia més esperat era el diumenge: sortíem al balcó a manifestar l’alegria de la Resurrecció fent soroll picant amb dues tapadores que ja estaven abonyegades de tant picar.

Rosa Aguaron

Haiku

Prats solitaris
muntanyes emboirades
cases llunyanes.

Tanka

Fulles rosades
el blat i la civada
s’endevinaven
la plana s’esponjava
una tendra esperança

Haiku

Verdes i tendres
les fulles de pollancre
la primavera.

Poesia

Als camps es bada la rosella
ja el blat ha esdevingut daurat
la suavitat del vent
ondula el mar d’espigues
el bosc banyat per la lluna
al vespre fa cantar el grill

Tanka

La mort d’espasa
cansat el cor s’atura
mar arrissada
perduda la tendresa
es trenca dins de l’aigua.

Haiku

Camins de violes
La flairança endolcida
Fonts d’aigua clara

Poesia

Solitària penso
desig i enyorança
les ànimes divaguen
la realitat avança.

Qui pogués ser un arbre
i créixer cel enlaire,
el vent modela branques
avui esponeroses
demà tan despullades,
il·lusions perdudes
el sol és l’esperança

Rosa Aguaron

A l’Erinna i a les poetes oblidades

Molta gent llegirà la seva obra com ho fan els pares amb els deures d’escola dels seus fills, amb estimació i displicència, d’altres potser elogiaran el ritme, la cadència, cada un dels mots, però serà un moment fugisser, al cap d’un temps s’esvairà, ni uns ni els altres la guardaran en el record, és una dona.
On és l’escola que fa memoritzar els poemes d’una dona? On trobarem una persona que s’hagi cuidat de guardar els seus escrits?
Qui és capaç de valorar l’escriptura signada per una dona? Passaran anys, potser un dia es trobarà un manuscrit i es prendrà en consideració la literatura femenina, però mentre, la memòria que s’ha esvaït, mai més retornarà.

Rosa Bruguera

CÀRMIDES

Sant Boi

Germana estimada, desitjo que la mare, els menuts i tu mateixa us trobeu bé. Jo, al costat de l’Alí estic passant els dies més meravellosos de ma vida. Feia tant de temps que només podia abraçar-lo en somnis! Ell, per sort, treballa força i jo li preparo menjars d’allà i d’aquí. Ara, sense papers, tinc oportunitat per a dedicar-m’hi. Després, les nits i els caps de setmana són ben nostres.

Dissabte vam estar al cim de la muntanya de Sant Ramón. Té una vista preciosa: per un costat és pla com el desert, però ple de vida: els verds i ufanosos camps de cultiu, el riu centellejant, les cases dels pobles, el mar resplendent al fons. I per sobre d’aquest escenari , com éssers animats, es mouen cotxes i ferrocarrils, aterren i s’enlairen els aeroplans i naveguen els vaixells.

Si fas una ullada a l’altra costat, és muntanyós com l’Atlas, amb pins, però, ni tan bonics ni tant esvelts com els d’allà. A sota la muntanya es veu tot Sant Boi. El Parc de la Muntanyeta al mig, amb els jardins i la biblioteca on Alí pot llegir diaris del Marroc. Al seu voltant els diferents barris: la torre senyorial de Marianao, que dóna nom a les primeres cases de carrers estrets i les noves zones residencials. Més cap el nord l’antic barri obrer de la Cooperativa; a la falda de la muntanya, Camps Blancs sembla un poblet. A llevant les casernes i la Plaça Catalunya. Al fons, dalt d’un turonet, l’Hotel El Castell i l’Església vella sobresurten entre els pins. Al seu voltant hi ha el poble primitiu amb la plaça de l’Ajuntament i l’Ateneu mig enderrocat.

Germana estimada, un altre dia et parlaré de les amigues que he fet en el poc temps que porto vivint aquí. Petons a tots.

Foussia

Jaume Roig

LA CARTA

La mare poc a poc, serenament anava apagant-se. De sota el coixí va treure un sobre tancat i li va dir amb veu amorosa:

-Filla meva, aquesta carta només és per a tu. Obre-la una setmana després que me n’hagi anat.

Després de l’enterrament, quan familiars i amics van haver acabat de donar el condol, una vegada fets els tràmits habituals en aquestes circumstàncies, un dia en què el desconsol li brollava del cor, quan semblava que no li quedava sang, que duia la nit a les venes, una nit negra i gelada va obrir el sobre.

Hi havia unes lletres i el dibuix d’una pantalla de televisió on, amb lletres grans, com titulars posava: SOMNIS I RECORDS

“Filleta meva –deia a sota l’escrit- no cedeixis ni un pam a la desesperació! Serveix-te dels teus somnis. I si s’han trencat, enganxa’ls!. Un somni trencat, ben enganxat, pot arribar a ser més bell i sòlid que abans. Estima les coses! Ets viva! I si sents que podries morir de tristesa, pensa que això és normal. Assumeix-ho. No et deixis vèncer, vinga, va, ... Activa aquest cor!

I ara posa’t el dibuix de la pantalla sobre la tauleta de nit per veure-hi somnis. No hi ha so, és com les pel·lícules velles de supervuit. Rebusca el tresor als racons més amagats de la memòria, per retrobar els records preciosos que tens de mi.

Avui, a la programació fan “La mare, directora d’orquestra i cuinera”. El meu dormitori s’ha convertit en una sala de cinema! M’ajec còmodament dins del llit. Comença la sessió! Reconec la cuina, imagino els sons i recordo ...

Basat en “l’Ombra allargada de l’Amor”, de Mathias Maltzieu i recollit per

Jaume Roig

MIRADES

Contemplar les ciutats del Vallès amb el rerefons de les serralades de Sant Llorenç, Montserrat i, encara més enllà la cinta blanca del Pirineu nevat, és fascinant.

Vaig fer un esforç d’atansament, com si apropés l’objectiu d’una màquina fotogràfica, i vaig veure companys i companyes amb qui, en algun moment, les nostres vides s’havien creuat. Els records i la melangia van acolorir aquell paisatge.

EL SOLSONÈS

Sempre m’han agradat els poblets del Solsonès, el seu paisatge abrupte i turmentat, i al mateix temps com fet a mida humana, que el diferencia de la immensitat i desmesura del Pirineu inabastable. Però el dia que vaig tornar-hi sol tenia el cor massa oprimit per delectar-me en els seus carrers i les seves muntanyes. Així i tot, amb el cor melangiós i apesarat, recordava moments meravellosos viscuts anys ençà.

                                                                  Jaume Roig

SOMRIURE ENTREMALIAT

Tinc aquí, damunt la taula

la seva foto amb aquell somriure entremaliat.

Poc ens imaginàvem la vàlua d’aquell retrat

quan poc després te’n vas anar.

No en puc separar els ulls, com si hi haguessin arrelat

Llavis tremolosos i atrevits. Em pregunto: d’on li venen aital gosadia?

Però amarant-se alhora de vida i de lluita,

xopant-se de totes les ferides,

per força havien d’enardir-se.

Tímid somrís i ensems agosarat,

amor, de segur, car la Lali així ha estat.

                                           Jaume Roig

ELS AVIS

Qui recordo amb més afecte és l’àvia. Ella enrotllava les mantes, ens escalfava la llet de camell pel matí, netejava la tenda i sobretot cuidava la meva germana malalta. Mai alçava la veu; amb una mirada a voltes exigent, a voltes tendra en tenia prou per què la respectéssim i l’estiméssim.

Hi havia uns dies en què augmentava la seva cura per la casa. Els petits endevinàvem que s’apropava el retorn de l’avi.

A l’avi només l’admirava, però l’admirava molt: als seus 60 i escreix encara era un home molt fort que “podia –ens deia- escanyar un camell, cosa impossible per al jovent d’avui”.

Quan estava a casa ens agradava escoltar, tot prenent el te, les seves històries de l’oasi, com enredava als beduins, com va trobar el camell perdut, ...

A vegades, quan tornava de la casa de la segona àvia, venia acompanyat dels nets de l’altra casa. Aquells dies sí que ens ho passàvem bé.

També recordo que el pare li feia alguna broma que jo a mitges entenia quan li deia que per portar dues cases i els camells començava a ser massa gran. I l’avi callava.

                                                        Jaume Roig