Tinc aquí, damunt la taula
la seva foto amb aquell somriure entremaliat.
Poc ens imaginàvem la vàlua d’aquell retrat
quan poc després te’n vas anar.
No en puc separar els ulls, com si hi haguessin arrelat
Llavis tremolosos i atrevits. Em pregunto: d’on li venen aital gosadia?
Però amarant-se alhora de vida i de lluita,
xopant-se de totes les ferides,
per força havien d’enardir-se.
Tímid somrís i ensems agosarat,
amor, de segur, car la Lali així ha estat.
Jaume Roig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada