La daurada parmèlia

Davant meu, aquella capsa que guarda per a mí tot un tresor. Obro a l'atzar un embolcall i descobreixo aquelles puntes ovalades de filigrana riquíssima, que dia darrera dia unes mans hàbils han teixit.

Em varen costar molt de trobar. Els contorns de l'habitació s'esborren, apareixen uns altres que retornen a la memòria aquell viatge, quiet, visió il·luminada ple de colors que em transporten a un país de conte. Cases com palauets de princeses, un canal el travessa vorejat de sal.

Rosa Aguaron

Qui em podia impedir sortir de la closca on vivia, per treure els peus de la meva petita patria?

I sadollar-me de conèixer altres terres, altres ciutats, altres persones, i amb ulls goluds beuria d'una font que mai havia tastat. Albirava ja la meva llibertat.

Rosa Aguaron

Terrassa havia estat una ciutat industrial, feia dos mesos que ens vàrem traslladar a viure-hi, però jo aviat vaig recórrer la majoria d’indrets importants de la ciutat. El mercat, que presideix el centre, és modernista, així com el Museu de la Ciència i la Tècnica, antiga fàbrica tèxtil molt important dissenyada per Moncunill. Els carrerons de vianants tots plens de botigues, unes al costat de l’altra. La plaça Vella presidida par la Catedral, lloc on una munió de persones assegudes a les terrasses vigilen els nens que juguen al voltant.

Rosa Aguaron

Sempre m’ha agradat entrar en una estació de trens, veure el moviment dels viatgers carregats amb els embalums. Però el dia que vaig anar-me’n de Barcelona tenia el cor massa oprimit per delectar-me amb la grisor del fum que projectava una boirina misteriosa. Així i tot veia com el supervisor atenia i distribuïa a cada viatger al seu comboi corresponent. El Cap d’estació, ja surt amb el xiulet, i la gorra vermella, es posa al cap amunt del tren i es disposa a donar la sortida. El guardaagulles, molt atent al senyal, també està a punt per a fer la maniobra. Ja xiula el tren, ja es mou i darrera dels vidres es veuen cares i mans dient adéu. Fins quan no hi tornarem?

Rosa Aguaron

De quina font beu la memòria, per poder treure a la llum una munió de records i sentiments? El pare era per mi el poeta, begué de les deus de la terra i s’amarà del silenci dels camps conreats per treure amb paraules adients la bellesa que respirava i sentia.

Rosa Aguaron

Que al Nord brilli el sol
per gaudir de valls i muntanyes
que les ovelles peludes pasturin
per gaudir de benestar
que la pluja trigui a regalimar.

Que a Migdia floreixin els ametllers
els fruits seran abundants
llum i color els enlluernarà
i pel camí curull d’espigues
omplirà el cor de cants.

Que a Ponent la terra esponerosa
ompli els conreus d’or
que els pobles comparteixin els cants
que l’abundor de la collita
sadolli els cors de lloances.

Que al Sud el mar ho il·lumini tot
que els peixos abundosos i platejats
facin l’alegria dels pescadors
no sigui en va la suor del seu esforç
les dones engalanades amb colorsels rebran amb alegria.

Rosa Aguaron

Hi ha oficis que són bons perquè dóna de bon viure
el de coraller és arriscat
però submergir-se en el mar
i entrar en una cova abrupta
descobrir el roser vermell
que quan floreix es poden comptar
cada floreta blanca.

I ser patró de barca?
lliscar mar endins
descobrir els colors del mar
i gaudir dels peixos acabats d’agafar
i veure com tots es llepen els dits.

I els poetes?
Que a través de les paraules
ens fan arribar les emocions
l’arrelament a la terra,
o l’enyorança d’ésser lluny
paraules que brollen del cori duen amor, passió o dolor.

Rosa Aguaron

Tinc aquí davant el paisatge
que a través de la finestra
m’obre els ulls al món,
i no puc deixar de mirar
com si pogués arrelar en aquesta terra
tots els records que duc en el cor
per no oblidar-los mai.

Deixo entrar l’aire i ensumo la flaire
que em porta a altres temps
on tots jugàvem a la vida,
a créixer, a estimar ,a perdonar.

Veient ara aquest camí llarg i solitari
espero el reflex de l’albada
per tenir coratge de continuar lluitant.

Rosa Aguaron

Mentre la mainada ... Setmana Santa

Sovint, el pare era absent i la mare era la que tirava del carro, tenia cura de nosaltres, de fer cues per aconseguir menjar, buscar els aliments que no eren al mercat, i quan no arribaven els diners, s’havia de desprendre d’alguna joia que després tornava a recuperar a final de mes. Mai però perdia la rialla.

La Setmana Santa, en la meva adolescència, era fer un recorregut d’església en església per fer l’oració corresponent.
Aquells altars guarnits amb palmes, palmons, llorer i olivera eren tant curosament decorats que no sabria dir quin m’agradava més.El dia més esperat era el diumenge: sortíem al balcó a manifestar l’alegria de la Resurrecció fent soroll picant amb dues tapadores que ja estaven abonyegades de tant picar.

Rosa Aguaron

Haiku

Prats solitaris
muntanyes emboirades
cases llunyanes.

Tanka

Fulles rosades
el blat i la civada
s’endevinaven
la plana s’esponjava
una tendra esperança

Haiku

Verdes i tendres
les fulles de pollancre
la primavera.

Poesia

Als camps es bada la rosella
ja el blat ha esdevingut daurat
la suavitat del vent
ondula el mar d’espigues
el bosc banyat per la lluna
al vespre fa cantar el grill

Tanka

La mort d’espasa
cansat el cor s’atura
mar arrissada
perduda la tendresa
es trenca dins de l’aigua.

Haiku

Camins de violes
La flairança endolcida
Fonts d’aigua clara

Poesia

Solitària penso
desig i enyorança
les ànimes divaguen
la realitat avança.

Qui pogués ser un arbre
i créixer cel enlaire,
el vent modela branques
avui esponeroses
demà tan despullades,
il·lusions perdudes
el sol és l’esperança

Rosa Aguaron