Mans destres

Sempre m’ha agradat de veure feinejar els pagesos en els seus horts, ni massa grans ni massa xics. Tenia el cor massa oprimit per delectar-me en l’harmonia de les bancades, perfectament arrenglerades, amb bròquils i cols, pastanagues i escaroles. Així i tot parava esment en les canyes que enginyosament posades, deixaven que les tomaqueres poguessin enfilar-s’hi i envermellir amb la coloració del sol, i en l’estesa de melons i síndries que lluny enllà trencaven la cadència com infants entremaliats. Ara en mirar-lo m’adono que l’esplendor de l’horta delata les mans destres que l’amanyaguen, fins a fer-ne emergir els seus més íntims secrets.

Sempre m’ha agradat entrar en una estació de trens, veure el moviment dels viatgers carregats amb els embalums. Però el dia que vaig anar-me’n de Barcelona tenia el cor massa oprimit per delectar-me amb la grisor del fum que projectava una boirina misteriosa. Així i tot veia com el supervisor atenia i distribuïa a cada viatger al seu comboi corresponent. El Cap d’estació, ja surt amb el xiulet, i la gorra vermella, es posa al cap amunt del tren i es disposa a donar la sortida. El guardaagulles, molt atent al senyal, també està a punt per a fer la maniobra. Ja xiula el tren, ja es mou i darrera dels vidres es veuen cares i mans dient adéu. Fins quan no hi tornarem?

Rosa Aguaron

Des del seu calze verd s'esdabella la rosa

i les aloses neixen trencant l'ou pigallat,

Tu, en canvi, dea feliç, amb resplandor de perla

sorgires dels mil llavis de la mar blau rient ...