VIATJANT

Obro, a l’atzar, una capsa guardada dalt l’armari que porta el rètol de viatges. En obrir-la i anar escampant el contingut, ja no em trobo al meu pis de Barcelona. Em venen a la memòria aquells racons visitats que primer només eren un nom o un punt sobre un mapa i que han esdevingut imatges i sensacions. El plaer de preparar un viatge recopilant la informació precisa, buscant documentació i guies, i situant una ruta sobre el mapa, forma part del recorregut en si, però després quan hi ets, la sensació física que entra pels ulls i fins i tot s’enganxa a la pell, fa la resta.

Regirar els papers guardats em transporta als canals d’Amserdam; a dalt de l’Aiguille du Midi; danvant les pintures del Giotto a Assis; a la bora del mar de la cala Pregonda o pujant al llac Certescan al Pirineu. Recordar les anècdotes rellegint el quadern de viatge que sempre he escrit; identificar els bitllets i les entrades de Museus i fins i tot desxifrar els comptes de hotels i restaurants em porten en un viatge quiet, una visió il·luminada pels colors del record...

Anna Maria Mora

RECOMANACIÓ

La lectura de “Sandàlies d’escuma” la recomanaria al lector que sigui capaç d’endinsar-se en un món íntim i, perquè no, també femení. La Mª Àngels Anglada ens transporta molts anys enllà, a la Grècia Clàssica que tan bé coneixia, i alhora que ens ensenya espais, llocs, tradicions, formes de vida de la gent del segle III abans de Crist, d’una forma senzilla i subtil ens apropa els personatges de la mitologia grega i als inicis de la nostra cultura. Fa una acurada descripció dels personatges, i principalment de la Glauca ens mostra la seva transformació, tan física com psicològica des de l’adolescència fins gairebé la vellesa. Fa servir un llenguatge i una forma d’escriure riquíssims i personal i sembla que posant-se les sandàlies d’escuma de la Glauca ens transmet quina és la seva pròpia filosofia, mostrant-nos en l’últim capítol una sèrie de principis que interpreto han marcat el seu camí en la vida.

Anna Maria Mora Gonzàlez

REFLEXIONS

Aquest últim capítol de “Sandàlies d’escuma” m’ha fet reflexionar molt i fent una mirada enrere veritablement m’he sentit identificada en alguna de les declaracions de principis que la Mª Àngels Anglada ens deixa entreveure amb la seu subtil llenguatge. M’ha fet pensar especialment en què hi ha un punt en la vida a partir del qual es té la consciència de què el temps passa i que cal aprofitar amb calma i serenor el dia a dia. El meu va arribar quan em vaig pre-jubilar. Des dels quinze anys havia treballat i compaginat estudis, responsabilitats familiars, marit, fills i tot plegat havia esdevingut, de vegades, una càrrega feixuga. Com moltes dones de la meva generació, no havia tingut gaire repòs ni temps per a mi mateixa i aleshores vaig tenir molt present que aquell era el meu moment. Un canvi sobtat no es pot aconseguir d’un dia per altre, però m’hi he esforçat i he après a fer les coses que i quan em venen de gust. D’aquest manera, tinc la impressió, que puc entomar d’una forma molt més calmada i reflexiva tot allò que m’arriba en aquesta etapa i gaudir de les petites coses que abans no era prou capaç de veure.

Anna Maria Mora Gonzàlez

LES DONES D’AIGUA

Des del seu amagatall, en Joan no podia creure allò que el seus ulls veien, havia descobert el palau de les dones d’aigua.

Tres dones bellíssimes havien sorgit del fons del gorg de la riera d’Arbúcies. A les bores, el terra era tot cobert de falgueres que formaven una lluent catifa i la forma suggerent de les branques dels faigs semblava, en la foscor de la nit, braços que les volguessin acariciar. Només se sentia el lleuger xipolleig de l’aigua i el cant d’una òliba que contemplava l’escena des de dalt d’un roure. La claror de la Lluna i unes efímeres cuques de llum ho il·luminaven tot..

                                                Anna Mª Mora

LA CIUTAT

Portava un mes a la ciutat i ja sabia bellugar-se pels barris més cèntrics. Baixava per les Rambles fins el mar; s’endinsava pels carrerons del barri antic; anava a banyar-se a les nombroses platges de la ciutat; havia visitat els principals Museus; passejava seguint l’itinerari dels edificis modernistes i coneixia uns quants llocs on menjar bé i a un bon preu.

Començava se sentir-se com una ciutadana més d’aquella Barcelona que tant li havien lloat.

                                                    Anna Mª Mora

L’ÀVIA

L’àvia Antònia era una noia molt eixerida que vivia amb els seus pares i germans en un petit mas, en mig dels camps propietat del patrici Claudi, persona important a la Imperial Tarraco. Ells no eren esclaus i vivien del seu treball a les terres del patrici, qui era un bon amo i al qual només veien quan es traslladava a la seva vil·la propera a Peñíscola.

L’Antònia ajudava la mare en les tasques de la casa i ja havia aprés a fer pa, cuinar, filar, preparar les olives i coneixia moltes herbes remeieres. Quan arribava l’època de la verema tota la família es traslladava als camps per collir el raïm que abocaven en grans cabassos. La feina era dura i els hi calia l’ajuda del carro amb el matxo per dur-lo fins el celler, on s’ajuntaven amb els altres pagesos de les rodalies, que també treballaven les terres del patrici. A ella li agradava molt anar-hi perque era tota una festa i coneixia altres persones de fora de la família.

Al patrici Claudi també li agradava ser-hi present i veure com la seva gent trepitjava el raïm i omplia, amb el most, els cups que deixaven reposar al fons dels cellers i que esdevindria aquell vi blanc de bon paladar que tant li feia presumir davant dels altres patricis romans.

Aquell anys però, en Claudi no va anar sol, li van acompanyar la seva dona i la filla, una noieta de pocs anys entremaliada i curiosa que tot ho volia veure, i que en un descuit de la seva mainadera va desaparèixer i ningú no la trobava. L’Antònia que s’havia apartat del celler i estava reposant al costat del carro, la va veure abocada sobre un gran cabàs agafant un gotim de raïm, se li va acostar i li va dir que li donaria un raïm molt més bo si l’acompanyava. La menuda incrèdula la va seguir i el patrici i la seva dona, quan la van veure arribar amb la seva filleta, van estar-li molt agraïts.

Aquest fet va decidir el futur de l’àvia Antònia, ja que el patrici Claudi i la seva dona se l’endurien a Tarraco, per tenir cura de la nena.

Anna Mª Mora

L’ESTIU DE 1960

Aquell estiu va marcar un canvi en la meva vida. Ja tenia quinze anys i havia acabat els estudis de “comerç”. Al setembre començaria a treballar d’auxiliar en una editorial, però em quedaven pel davant, un parell de mesos per acomiadar-me de les coses que havia fet fins llavors.

La perspectiva de passar uns dies en aquell poble del Solsonès, convidada com cada estiu per la família Solà, on tan bé ens ho passàvem amb l’Anna i el Toni em feia molta il·lusió. Aquell lloc m’agradava molt, i encara més ser-hi durant la Festa Major, que aquell estiu pintava molt bé, ja que s’inaugurava una piscina en el poble.

A la meva arribada i retrobar-me amb la colla de nois i noies, vaig intuir que alguna cosa havia canviat, tots en havíem fet grans i ja no érem els nens que corríem pels camps, ens enfilàvem als arbres a collir pomes o ens esquitxàvem quan ens banyàvem al riu. La inauguració de la piscina fou tot un esdeveniment, es van fer demostracions de diferents estils i vaig quedar impressionada per aquell noi alt i prim que va guanyar la cursa de papallona. Era amic dels germans Feliu de Manresa, es deia Ignasi i també hi seria durant la Festa Major.

El concert de la nit, a la plaça de l’Ajuntament , era el tret de sortida de la festa i tot el poble hi era present. L’Ignasi s’havia fet un lloc al meu costat i escoltava atentament aquella música que mai m’havia sonat tan bé. Jo estava molt atabalada i quasi no gosava ni mirar-lo. En acabar vam anar al Casino a prendre un refresc. Tenia la gola seca d’una emoció desconeguda que em despertava l’Ignasi, que a més d’alt i prim, tenia uns ulls verdosos i una veu molt càlida que m’encisava. Tot xerrant em va explicar que tenia setze anys, que estudiava i que el curs vinent, la seva família l’enviaria intern a un col·legi, perque es preparés per entrar a la Universitat.

Aquells dos dies de la Festa Major van ser inoblidables i per primera vegada vaig ballar quasi tots els balls amb el mateix noi, però el que mai no he oblidat, és aquella pluja d’estels de la nit de Sant Llorenç que vam contemplar asseguts al marge d’un camp als afores del poble, agafats de la mà.

L’endemà però, alguna cosa havia passat. El seu amic em var donar una carta on s’acomiadava i s’excusava de no haver-ho pogut fet en persona. Havia hagut de tornar urgentment a Manresa per treballar a la fàbrica del pare. Em demanava que ens escrivíssim perque em volia tornar a veure i em deia que no oblidaria mai aquella Festa Major. Ens vam escriure durant uns mesos, però les cartes es van anar espaiant fins que no van arribar-ne més. Trista i desconcertada vaig conèixer per primer cop el gust amarg del desengany.

Vaig guardar molt del temps aquelles cartes, així com un dolç record per aquell xicot amb qui vaig veure per primera vegada, lluir tan intensament, “les llàgrimes de Sant Llorenç”.

Anna Mª Mora

HORITZONS

 

De Llevant ens arriba la Mediterrània mar,

I la salada aigua ens parla en altres mots,

però per preservar els nostres, cal no decaure,

aguantar ferms i mirar el sol naixent.

Les terres de Ponent ens marquen fronteres.

La terra nova conquerida en antigues guerres,

ha esdevingut fèrtil, rica, treballada i ferma,

perque quan marxi el sol no quedi erma.

Els Pirineus altius ens senyalen el nostre Nord.

Els alts cims cantats per tants poetes:

Canigó, Puigmal, Aneto i Bissiberris

ens evoquen imatges resplendents de glòria.

Cap al Migdia, el gran riu amb horta i arrossars,

on les aus hi viuen lliures quan fan el seu camí.

Quin goig més gran poder volar com elles

i contemplar del nostre país totes les meravelles!

Anna Mª Mora

LA BOSSETA

La Marina ja havia fet els vint-i-cinc i inquieta com era, sentia la necessitat de volar del niu. No tenia una feina gaire estable, però el monitoratge i altres coses esporàdiques li van permetre, junt amb dues companyes, en situació similar, prendre la decisió.

El pis que van llogar era antic i no gaire ben conservat, però amb la repintada que hi van fer i les coses que hi van posar, de seguida se’l van fer seu.

Molt contenta va recollir coses de casa els pares, altres les va deixar perque la seva cambra sempre seria seva, com ho havia estat tants anys. En mig de tot l’enrenou de la recollida va tenir un moment nostàlgic i li va demanar a la mare on podia trobar aquella bosseta de quadrets blancs i vermells on portava el berenar a l’escola; se la volia endur per guardar no se sap què, potser li serviria de lligam amb la infantesa.

Després de remenar l’armari, la mare la va localitzar en un racó i va tenir la pensada que aquella bosseta seria alguna cosa més.

En el nou pis, la Marina va començar a endreçar tot allò que s’havia endut i quan li va arribar el torn a l’objecte reclamat, va tenir una bona sorpresa. La mare li havia posat dins alguns objectes perque li recordessin el seu recorregut vital. Hi va trobar: Un petit peüc blanc de llana molt suau, una fotografia dels avis; un rull de cabell finet i una mica ros; un anell de la mare molt “hippy” que es posava d’amagat quan era adolescent i una matrícula del primer curs d’Humanitats a la Universitat.

Aquells objectes eren, sens dubte, un curt relat de la seva vida.

Anna Mª Mora

Mentre la mainada …

“Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme”. El pare treballava tot el dia al taller d’escenografia; sempre tornava tard i molt cansat i es planyia de tanta feina per un sou tan minso, però amagava en el fons del seu cor com li agradava i l’omplia de satisfacció aquella feina. Recordo que era festa grossa quan, de tant en tant, li donaven entrades per anar al teatre i podíem veure en el seu ambient el resultat del seu treball.

La mare, dona de gran empenta, compartia amb l’àvia les feines de la casa, alhora que cosia aquells vestits, que a mi m’agradaven tant, per aquelles senyores tan elegants i amables que sempre em parlaven en català i que vivien a la Rambla de Catalunya en unes cases molt boniques. L’economia familiar era precària i calia molt esforç per mantenir la família.

Per altre banda, entre les dones del veïnat hi havia una gran solidaritat i sempre s’ajudaven i s’avisaven si en alguna botiga del barri, es podia trobar alguna cosa de menjar a bon preu; compartien les estones de les llargues cues per comprar una carn vermella que venia de l’Argentina, llegums o oli i alguns cops petroli per encendre una estufa que feia una pudor insuportable i que encara em sembla ensumar.

Anna Mª Mora

Camí de l’escola

L’escola no era lluny de casa però, quan tenia vuit anys i ja em van deixar anar sola, aquella distància em va semblar que m’obria un món nou. El fet d’anar sola o amb les companyes, em permetia aturar-me a totes les botigues de aquelles travessies de la Creu Coberta fins arribar a la Plaça d’Espanya, a l’escola.
Encara ara les veig clarament: la botigueta dels Plats i Olles on s’amuntegaven a l’entrada i a l’aparador tota mena de recipients i utensilis de terrissa i alumini. El millor però, eren les figuretes de Pessebre per Nadal, les palmes i palmons pel Diumenge de Rams o les flors de paper de colors morat i groc per Tots Sants, que s’afegien a la resta d’articles formant un gran batibull.
L’altra botiga que cridava l’atenció de tota la mainada era una petita entrada amb un aparador a banda i banda on hi havia un munt de pollets i aneguets que s’escalfaven sota una gran bombeta, i que s’amuntegaven sobre unes menjadores per picotejar segó barrejat amb aigua.
Però el que més m’atreia eren els dos cinemes que venien de pas: El Bohemio i El Arenas. Cada setmana canviaven la programació i a l’entrada posaven una exposició de fotogrames de les pel·lícules que hi feien. Em deleia per aconseguir un programa dels que repartien a la gent que passava pel carrer. Jo en feia col·lecció i els canviava amb les companyes si en tenia algun de “repe”. Sempre sabia quines pel·lícules podria veure aquell dissabte si tocava anar cinema. Potser d’aquí em ve l’afició.
Aquests records queden amagats a la memòria, però la descripció que fa la M. Àngels Anglada del seu carrer de la Riera me’ls ha fet retornar.

Anna Mª Mora