Com si jo no fos l’Àngels, l’amiga dels carrers oberts.

L’Àngels, la noia que bada sempre mirant les portes i imagina que en travessa els llindars i pot escoltar els batecs dels qui les han traspassat abans, buscant els carrers oberts.

Fes un text en què parlis d’algun fet que sigui real, però que t’hagi semblat un somni perquè mentre passava, semblava que tu no en fossis la protagonista.

Un buit immens

- I anava traspassant les portes:

- La primera, la de casa teva. La mare -que no era la teva mare- asseguda al sofà, estintolada, perquè no era un sofà per repapar-s'hi com el que tenies a casa teva, sinó rígid, un canapè per a les visites.

- La segona, la de l’església. Hi eren tots: el de la dona que s’estirava dels cabells veient que la nau s’enfonsava; la que portava el fill, alçat a pes de braços, davant de l’altar; el del carro que queia per la barrancada... les cames, els braços, els nins sencers, tots de cera. Tots els exvots a un altar lateral de l’església tal i com me’ls havies descrit tantes vegades. El funeral avançava i tot d’una homes i dones – que ocupaven bancs separats - s’aixecaren a l’uníson i, en un formigueig incessant que arrencava des del cantó esquerra dels bancs i venia a morir al cantó dret, giraven en cercles concèntrics al davant dels bancs que presidien el dol i em semblava que aquella roda que s’engrandia no s’acabava mai...

-La tercera, la del cementiri. El cau a terra, tapat amb una porta de ferro coronada per una columna escapçada -fent referència a la teva mare, morta tan jove- les escaletes per baixar, el germà amb qui t'havies enfadat qua havia heretat el nínxol familiar; el cunyat que no podies veure i a qui li havies dit tot el que tenies al pap; un amic, una amiga, i jo.

estrany, tan irreal... com si jo no fos l’Àngels, l’amiga dels carrers oberts. L’Àngels, la noia que badava sempre mirant les portes i imaginava que en travessava els llindars, i podia escoltar els batecs dels qui les havien volgut traspassar abans, buscant els carrers oberts...com tu havies fet en venir a Barcelona, oblidant un passat de portes tancades que t’ofegaven. Però ara havies tornat, per no traspassar-les mai més.

I vaig agafar l’avió pensant encara que a Barcelona qui sap si obriria els ulls i em trobaria al meu llit, i tot hauria estat un mal son!... Però, en arribar, darrera la teva porta tancada només hi havia un buit immens...

Ex. 18

Qui em podia impedir de sadollar-me del blau maragda d’aquell mar obert i feréstec, tan diferent del meu? Els meus ulls goluts empassaven les imatges amb tots

els petits detalls: les crestes arrissades que naixien i morien sense arribar enlloc, els petits illots deserts que no esperaven ningú i els fars que albiraven enllà, mariners perduts.

Àngels Escolà

AMOR PERENNE

No mirava pas cap al fons del fons de la meva ànima sensible i afligida on era ancorada una lànguida tristor d’aquell vell amor tan abaltit que, endebades, intentava emergir d’aquest profund pou i quan, a la fi, ho aconseguia la seva vista m’entristia i em removia les entranyes, guaitava cap a ponent, cap al cel immens d’un color blau-nit ben replè d’emocions colpidores com amargues engrunes de ficcions i quimeres esguardant més enllà un formós paradís solcat de fantasia i una tendra passió on finat el teu fingit engany, solitari restava, soterrat, a dins d’un fèretre tancat a pany i clau com l’absència del teu oblit imperdonable.

BADALONA

Badalona es una ciutat d’origen roma. Per conèixer els inicis de la seva fundació “la Formosa Baetulo” cal situar-se al barri de dalt la vila on si troben les restes de la ciutat romana i el museu. Aquest barri connecta amb el sector de baix a mar que és on hi ha l’ajuntament,situat a plaça de la vila, en aquesta plaça hi comença el carrer del Mar, principal centre comercial de la ciutat que acaba a la rambla, que és el passeig més important de Badalona.

 

A l’entorn d’aquest nucli central hi ha un munt de carrers on hi han viscut personatges famosos, alguns edificis modernistes i dos dels tres teatres que hi ha a la ciutat. Mes enllà del nucli històric, Badalona, te molts altres punts de interès com ara el monestir de Sant Jeroni de la Murtra , la Cartoixa ..............

                                                                           Carme Gonzàlez

Més que una capella era gairebé una catedral, la nau central alta i esvelta. Tothom mirava les columnes gòtiques que s’alçaven com braços fins a donar-se les mans; un desplegament de vanos coronaven la nau, amplis vitralls omplien l’espai de llum beatífica, però els meus ulls s’escapaven cap a l’orgue policromat, les sanefes, sobre fons d’or, cobrien de totes les tonalitats del blau i el vermell els nombrosos tubs.
Aquests s’estotjaven en unes caixes circulars, totes elles rematades per corones i engalanades amb petits mantells. A la part central dels més grans hi destacaven uns arcàngels que feien sonar trompetes, clarinets, fagots, i diria que alguna tenora.
Els sons greus i profunds de l’orgue inundaven no solament la nau sinó també tota la meva ànima.

LES DONES D’AIGUA

Des del seu amagatall, en Joan no podia creure allò que el seus ulls veien, havia descobert el palau de les dones d’aigua.

Tres dones bellíssimes havien sorgit del fons del gorg de la riera d’Arbúcies. A les bores, el terra era tot cobert de falgueres que formaven una lluent catifa i la forma suggerent de les branques dels faigs semblava, en la foscor de la nit, braços que les volguessin acariciar. Només se sentia el lleuger xipolleig de l’aigua i el cant d’una òliba que contemplava l’escena des de dalt d’un roure. La claror de la Lluna i unes efímeres cuques de llum ho il·luminaven tot..

                                                Anna Mª Mora

TSUNAMI

No mirava pas cap al port on s’ancorava la plaça arrasada per la gran onada. No quedava pedra sobre pedra. La seva vista m’entristia i em removia l’estómac; guaitava cap al mar encalmat ara, on s’hi reflectia la llum d’una alba resplendent, bressolant noves esperances, com si fos innocent de la malvestat que havia deixat al seu pas

MIRADES

Sabia que s’apropava el final. Sol, amb els ulls closos, no mirava pas cap el passat, on la seva vida s’aferrava intensament: els moments dolços de la infantesa, rodejat de persones estimades que nítidament se li feien present, l’adolescència on, tot i aparèixer-li embromada, sobresortien aquí i allà records fascinants; els ideals, les lluites, els amics, els amors, els fills que encara corrien per les seves venes, ... No, no mirava pas el què deixava, guaitava cap el futur dels fills que reinventaven l’amor, dels amics en els quals continuaria vivint, del país que, en mig de dificultats, anava enfortint els lligams de la seva gent; esguardant més enllà el misteri del seu traspàs i, com el pare que veu que el seu fill ja camina sol, el goig de sentir-se prescindible.

                                                           Jaume Roig