Entorns de casa

Li agradava contemplar l’extensa pineda de Collserola, amb el Tibidabo i la torre de comunicacions com a punts de referència; passar per la deteriorada església de Santa Maria, però, sobretot, perdre’s pel sender rivetejat de plataners que l’acomboiaven fins l’antic pantà; anar pel camí carreter fins la plaça de Vallvidrera; pujar a la vila Joana, tot parant-se al llarg del caminoi per assaborir els poemes de Mn. Cinto.

Malgrat feia 6 anys que hi vivia, encara en coneixia ben poca cosa dels nombrosos viaranys dels entorns de la casa.

maig 2011

Aquest any

Aquest any la primavera

ens porta molt de neguit

malgrat tot sigui com sempre

res no serà igual que ahir.

La mar, perduda la calma,

s’emporta pobles i gent,

la terra es mou i s’esberla

alenades de laments.

Al lluny sonen sons de guerra

més a prop odi i rancor

Què ens està passant als homes

que no sabem què és l’amor?

març 2011

abril

Desperta la terra després d’un llarg son

Nous brots en els arbres, flors de tots colors

Les roses esclaten d’un vermell rabiós

La paraula escrita sembra la llavor

i els cors s’enriallen amb llibres i flors

L’amor també arriba, és temps de saó.

Rosa Bruguera, abril 2011

El pou dels records

Els carrers estrets de Gràcia mantenen la fesomia d’una dona jove, amb empenta, que sempre feia goig, la meva mare. La veig al voltant de la plaça de la Llibertat, que per dins no s’assembla gens a com era, però que ha conservat restaurada tota la seva carcassa. Me l’afiguro gairebé sempre amb les criatures, molts cops als Jardinets, un espai igual i diferent, sobretot perquè hi manca el fotògraf, amb la seva càmera plantada a terra i ell amagant el cap sota el llençol negre; també hi falten els cavallets que, al so d’una música enganxosa, giraven i giraven i a cada volta nosaltres li enviàvem un petó i a ella se l’il·luminava la cara en tornar-nos-el.

I encara, amunt i avall amb el vestit que tan bé li esqueia, blau amb uns traços blancs, com dibuixos d’ocells fets per mans d’infant. Com és de difícil rescatar la memòria del pou dels records en una Barcelona sempre tan canviant.

març 2011

El curs de la vida

La maduresa es nota en totes les coses, fugen les hores i voldries aturar-les per treure’n tot el suc, però te n’adones que, inevitablement, el temps s’escola i ho fa amb pressa i ara, quan l’edat ajuda a veure i viure la pròpia vida de manera diferent pots, amb calma, recobrar el passat.

És sorprenent comprovar com el record defuig les decepcions, els desenganys, la duresa de molts moments, per recordar-ne només els que es confonen amb les emocions viscudes, sigui el torbament del primer amor, l’excitació del que fou passatger, la passió i l’afecte del més vertader i els sentiments perdurables d’amistat. La vida és una constant, com el riu que segueix el seu curs, a voltes juganer i enriolat, d’altres arravatat i rampellut, suara assossegat i tranquil, però, inexorablement, avançant vers la mar.

abril 2011

Fills d’Hèrcules

Mil·lenaris rocams, d’Hèrcules en sou fills,

sarcòfag de gegants, faules de mitjanit,

històriques memòries, cròniques del passat,

pinacles que us alceu de núvols abraçats.

Impactants aguanteu, entre boires i vents,

mirant el món petit jaient als vostres peus.

Guardeu en vostres cims ingents penya-segats,

arrecerant ocells, en els nius acimats.

Oh roques gegantines que ens féu perdre l’alè,

pugem al pic més alt, baixem profunds avencs,

sentim l’emoció del temps immaterial

i entrem, un xic potser, a l’etern immortal.

març 2011

Càrmides o l’amor

No diguis paraules que sonen molt bé

si les desmenteixen els teus ulls després

Dóna’m les mirades sensibles d’abans,

de quan descobríem el nou joc d’infants

Amb la porta oberta ben de bat a bat

a les noves ànsies, als somnis vedats,

tots dos descolgàvem insòlits trencalls

i com els orfebres forjàvem l’espai

Per què fuig l’amor? com és què ens arriba?

Què és l’amor dolçor, o només follia?

Es goig i passió o és el dia a dia?

Preguntes que ens fem al llarg de la vida

Deliri d’amor, emoció, gelosia,

paraules d’amor tendres i sentides

Dóna’m, doncs, l’amor, dóna-me’l, sia com sia,

perquè sols l’amor em fa sentir viva.

Rosa Bruguera, abril 2011

Enyorança

Una enyorança, tan profunda com l’oceà que travessa, li fa evocar, en aquests primers dies de maig, els tot just recuperats Jocs Florals. Jacint Verdaguer hi havia participat i en la immensa solitud de la mar reviu, amb joia punyent, el lliurament dels premis, la flor natural, l’englantina, la viola...
Ara, sense planes ni serres, sense rierols ni torrentades, ni roures ni pollancres ni tórtores ni rossinyols, ell amb el seu enyor i l’aigua i el cel i aquella sentor sempre salada als llavis, sap que, allà a la pàtria, les niuades de poetes han salvat per sempre més els mots que el poble havia conservat i que ara, amb nova veu, retornen al seu poble.

Rosa Bruguera

Amiga de les muntanyes

Tot just sortia el sol quan deixàrem Setcases camí del Canigó, “la magnòlia immensa que en un rebrot del Pirineu se bada”, com diu Verdaguer. Sadollades de neu les muntanyes i els núvols sabotejant el sol, el fred s’arrapava al moll dels nostres ossos, i amb les motxilles plenes per als cinc dies costava de pujar, però valia la pena. Ara em sembla un somni, de joves res ens feia por, gosàvem plantar cara al temps i a la natura tota. Els nostres ulls goluts gaudien a pler, i més quan varem albirar la carena, esmolada com un ganivet, per un costat pendent tranquil, per l’altre gairebé un penya-segat; en intentar travessar-la, un cop de vent va llençar pels aires el que anava al davant. Tot arrossegant-nos, encalçats per la neu, el varem seguir per fugir del precipici. Uns quants metres muntanya avall vaig intentar redreçar-me però el torb, guerrer com era, em va llançar, un i altre cop, sense treva ni pietat, sobre el blanc i interminable mantell. La neu fins el genoll, em retenia com si jo no fos la Rosa, amiga de les muntanyes, la Rosa, la noia de les xiruques que empeny el vent.

Més que una capella era gairebé una catedral, la nau central alta i esvelta. Tothom mirava les columnes gòtiques que s’alçaven com braços fins a donar-se les mans; un desplegament de vanos coronaven la nau, amplis vitralls omplien l’espai de llum beatífica, però els meus ulls s’escapaven cap a l’orgue policromat, les sanefes, sobre fons d’or, cobrien de totes les tonalitats del blau i el vermell els nombrosos tubs.
Aquests s’estotjaven en unes caixes circulars, totes elles rematades per corones i engalanades amb petits mantells. A la part central dels més grans hi destacaven uns arcàngels que feien sonar trompetes, clarinets, fagots, i diria que alguna tenora.
Els sons greus i profunds de l’orgue inundaven no solament la nau sinó també tota la meva ànima.

Primaveral

La feixa llarga
Mar suau d’altes espigues
al camp verdegen
Florit de farigola
temps d’esperança plena

Despertar

A primeres hores d’una matinada de diumenge a dilluns, quan la natura revivia amb la força del desgel de les muntanyes, quan despertava la terra de l’ensonyament de l’hivern, quan la gent començava a refer-se de les atrocitats de la guerra, quan les orenetes retornaven del seu llarg viatge, vaig fer la meva entrada al món, era el temps de les cireres.

Mans destres

Sempre m’ha agradat de veure feinejar els pagesos en els seus horts, ni massa grans ni massa xics. Tenia el cor massa oprimit per delectar-me en l’harmonia de les bancades, perfectament arrenglerades, amb bròquils i cols, pastanagues i escaroles. Així i tot parava esment en les canyes que enginyosament posades, deixaven que les tomaqueres poguessin enfilar-s’hi i envermellir amb la coloració del sol, i en l’estesa de melons i síndries que lluny enllà trencaven la cadència com infants entremaliats. Ara en mirar-lo m’adono que l’esplendor de l’horta delata les mans destres que l’amanyaguen, fins a fer-ne emergir els seus més íntims secrets.

A l’Erinna i a les poetes oblidades

Molta gent llegirà la seva obra com ho fan els pares amb els deures d’escola dels seus fills, amb estimació i displicència, d’altres potser elogiaran el ritme, la cadència, cada un dels mots, però serà un moment fugisser, al cap d’un temps s’esvairà, ni uns ni els altres la guardaran en el record, és una dona.
On és l’escola que fa memoritzar els poemes d’una dona? On trobarem una persona que s’hagi cuidat de guardar els seus escrits?
Qui és capaç de valorar l’escriptura signada per una dona? Passaran anys, potser un dia es trobarà un manuscrit i es prendrà en consideració la literatura femenina, però mentre, la memòria que s’ha esvaït, mai més retornarà.

Rosa Bruguera

L'amor va en moto

Barcelona ha decidit fer vaga de transports, recordaré sempre aquest gener tan fred de 1957! En Franc, un xicot alt, de cabell gruixut i una mica rebel, quan m’ha vist, ha parat la seva Montesa i m’ha preguntat vols que et porti? I tant! me’n moria de ganes, en arribar al despatx m’ha dit: quan surtis, espera’m, eh?
Ara em ve a buscar cada matí amb la seva moto i quan pleguem em porta a casa; no tenim massa coses en comú però ens ho passem bé, parlem, discutim, riem.
Molts cops ell em pregunta t’esperen a casa? Jo menteixo, a casa sempre esperen, però li dic que no i deixem la moto i comencem a caminar pels carrers del voltant de la catedral, per la plaça Real. A vegades seiem i tot; l’altre dia vaig demanar una cervesa petita, ell se la pren de les gegants. Tot és nou per mi, el barri, el so de les campanes, però sobretot el nostre racó ple de petons, mai petons de cine, són pecat; sinó petons tan dolços com la xocolata desfeta, tan suaus com la nata que l’acompanya, més excitants que la força de l’aire quan vaig en moto.
I tant com m’agrada anar en moto! cada cop que hi pujo em diu: agafa’t fort que no vull perdre’t pel camí; no dona, abraça’m més fort, sí, sí així, vull sentir-te; i jo m’hi enganxo ben fort, els meus braços al voltant del seu pit musculat, mentre una esgarrifança em recorre de cap a peus, tota jo com si em passés el corrent, no sé per què però tinc ganes de riure, em sento contenta i feliç i quan arribo a casa em sembla com si el temps s’hagués escurçat, en canvi, costa tan d’arribar a l’endemà.
Avui m’ha dit que plega, ha trobat una altra feina, se’n va i jo he tingut la mateixa sensació com quan omples d’aigua el palmell de la mà i aquesta s’escola entre els dits.

Pàtria sotmesa

Jo sóc la branca feble que surt d’entre el fullam,
la que no es vol sotmetre, la que no tem el llamp
La que nua de fulles, en els jorns de tempesta
es deixa dur pel vent que la vol estronyar

Brots de noves florides cada primavera
la vesteixen de gala, com en dia de festa,
I festejant, no dubta a posar la llavor
de la flor que neix un dia i a l’altre dia mor

L’amargor de viure el dolor que ens envolta
i que allunya les fulles, portant-les qui sap on,
mentre l’enyor rosega, l’esperança desborda

Catalunya

Territori que aglutina

viles, pobles i ciutats,
xarxa de conreus i vinyes,
de fàbriques i de mercats;
rius en lluita fins la mar

Cada comarca una serra,
Cada serra un cim joiós:
Aneto, Puigmal, Canigó
cada vall, gresol que abriga:
Aran, Cerdanya, Cardós

Poble que amb treball abraça
gent de diferent condició,
gent que riu i gent que plora,
gent que té molt o ben poc,
àgora d’un poble gloriós

Una llengua per bandera,
la cultura que és de tots,
la voluntat de ser lliures,
els símbols que ens fan ser forts.
Catalunya, un sol poble, una nació

Rosa Bruguera

Nord, sud, llevant, ponent

Al nord, altius Pirineus,

serralada de gegants,
alts cims i valls solejades
acullen vells campanars

El Montsant cap a migdia
amb el delta del gran riu,
arrossars que donen vida
i vinyers de ros raïm

A l’est, la Mediterrània
amb un perfil escarpat,
rompents a la costa brava,
i platges de llargs sorrals

A l’oest la terra ferma,
secà, regadiu, llauró,
pagesia i gent que guarda
llegendes i tradicions

Al bell cor de Catalunya
hi trobem el Montserrat
una Mare de Déu bruna,
el nostre símbol sagrat.

Rosa Bruguera

Des de la finestra

Com és de diferent el mateix paisatge, jo no he estat mai al Japó, però sempre m’han atret aquelles pintures de llum tènue i arbres difosos. Jo m’hi he trobat aquest matí en alçar les persianes, la boira arribava fins als peus de casa, a mi que m’agrada volar, deixar perdre els ulls lluny enllà, avui he vist que els mateixos ulls, el mateix paisatge té moltes mirades.
La llum d’avui diu calma, no corris, descansa, ni els ocells es mouen, ni les fulles dels arbres, res pertorba aquest petit miracle.
A poc a poc, ben dolçament han retornat els arbres, els de més a prop i els de l’altra banda i aquesta gradual meravella ha fet de la finestra el meu principal punt d’atenció ai, quantes mirades!
I la natura, com si ja sabés que ens embadalim mirant-la, ja ben ufanosa, s’ha vestit de gala, en molt pocs minuts un raig de sol hi ha anat a aturar-se i sense poder-ho evitar els meus ulls i jo l’hem seguit a l’acte.
Només voldria que cada cop que m’inunda la boira de la tristor, de les petites decepcions de cada dia, de tot allò que havia somniat i que no és, aquesta boira es dissipés amb la mateixa rapidesa que la d’avui i deixés pas a l’insegur primer raig de sol i immediatament després a un sol tan esplendorós que omplís tot el meu pensament i la meva voluntat, que omplís la meva vida.
Oh, què bonic que és tenir una finestra!
Rosa Bruguera, 21 de gener del 2011

La llum d'avui

La llum d’avui diu calma,
no corris, descansa,
ni els ocells es mouen,
ni fulles als arbres,
res torba el petit miracle
de la boira que arriba
fins als peus de casa

A poc a poc, dolçament
retornen els arbres,
els de més a prop
i els de l’altra banda
la natura ufanosa,
ja es vesteix de gala,
fins un raig de sol
hi ha anat a aturar-se
i els meus ulls i jo
l’hem seguit a l’acte

Rosa Bruguera, gener 2011