La festa dels Tres Tombs

Els tres tombs és una festa popular que es celebra el 17 de gener, dia de Sant Antoni Abad, i consisteix en una conjunt de carruatges i personatges que donen tres voltes a un espai determinat amb l’objectiu principal de beneir els animals.
Les voltes es donen en el sentit contrari de les agulles del rellotge i a la processó hi participen tota mena de cavalleries: cavalls, muls, ases ... i també gent amb animals domèstics. Hi ha carros carregats de sacs tirats per dos animals, carruatges lleugers de passeig o viatge tirats per cavalls o per ases. El carro de la Damm ple de barrils de cervesa i el cotxe de senyoret ple de xicalla tampoc hi falten mai. Tan bèsties com carruatges llueixen arreus brillants i bigarrats de colors així com les regnes, els tirants, els collars, les brides ... negres i ben embetumades. No descriuré els genets tot empolainats que només venen a lluir-se ni tampoc els militars, que no se pas què hi fan en aquesta festa.


Gabriel Garcia

Un palau de somni

La sala era quadrada i molt gran. Els sostres també eren alts –més de 5 metres diria jo- Estava pintada amb un blanc crema i unes filigranes daurades, grans miralls i canelobres adornaven les parets. Del sostre penjaven aranyes de cristall que donaven una llum esplendorosa fen que tots els miralls i daurats multipliquessin el seu efecte. En un dels angles de la sala un petit conjunt instrumental tocava valsos i la resta de la sala estava ocupada per una vintena de taules rodones guarnides i preparades per un sopar de gala. Asseguts a les cadires, els convidats vestits com en el segle XIX. Després vaig saber que aquest palau es deia Godollo i era el preferit per l’emperadriu Sissí quan s’estava a Budapest.

Gabriel Garcia

La padrina

La padrina era una dona menuda, forta, enèrgica i molt treballadora. Al meu cosí i a mi ens feia córrer per l’era a cops d’escombra quan fèiem alguna entremaliadura.

Una tarda va venir a recollir-me al poble on jo arribava amb l’autobús de línia, palplantada a la parada amb la somera al seu costat. Sense masses escarafalls –no volia masses festes ni tampoc en feia- va fer-me pujar a la somera i posant dins l’alforja la meva petita maleta va començar a caminar els dotze quilòmetres que ens separaven de la masia sense deixar de fermar pel ronsal la somera que era un xic nerviosa.

La padrina n’havia passat de tots colors: guerra, fam, l’èxode al sud de França, el camp de concentració, el retorn al no res, la diàspora familiar: un fill a França, una filla al Canadà, una altra a Barcelona. Ella tornà a aixecar-ho tot: masia, conreus, horta, rec, aviram ... Sempre recordaré la seva figura menuda i una mica encongida, les seves mans fortes i morenes i els seus ulls, petits però molt vius, on espurnejaven els sentiments que no volia mostrar.

Gabriel Garcia

Lloança de ma terra

Que m’agrada el Nord del meu país,
que m’agraden les muntanyes de
cims enfarinats a l’hivern i el verd
maragda de les serralades que
dolçament s’ajeuen a la mar.

Que dir de les planures daurades,
que de les esteses de blat i civada a Ponent,
terra de les meves primeres arrels.
La memòria d’aquestes imatges
sempre estarà en el meu record.

Que dir de la meva ciutat
que estimo pel damunt de
tots els seus defectes.
Càlida perla de l’Orient, mediterrània,
viva i acollidora.

Que us sembla aquest gran riu
que entrega les aigües al Sud del país
entre arrossers, vinyes, platges lluminoses,
petits poblets i restes romans.
Són segles d’història i cultura.

Gabriel Garcia

La feina ben feta

Maria Àngels Anglada, des d'aleshores, sempre portarà cabells d'heura. Pensa en algú que t'hagi transmès alguna cosa d'una manera tan profunda que sempre en duràs un senyal al cos.

El meu pare em va inculcar profundament conceptes com la responsabilitat, la pulcritud, la feina ben feta ... i sempre va predicar amb l'exemple. Encara es ara que amics i familiars, de vegades, m'anomenen "Sr. Perfecte" quan els trec de polleguera amb les meves manies d'ordre i de que les coses s'han de fer bé costi el que costi.

Gabriel Garcia

Una visió artística (del Photoshop) de l'heure de la nostre portada.

Gabriel Garcia

Setmana Santa i anàfores

Setmana Santa

Només recordo les competiciones entre el meu germà i jo per a veure qui feia més "escombra" al palmó.

Anàfora amb el verb plànyer

En Josep, si et convidava, no planyia res per afalagar-te, ni les estovalles de fil, ni la millor coberteria, ni la porcellana fina, ni el millor menjar i beure. Era un home que sabia com tractar als amics.

Gabriel Garcia

La postguerra i els infants

Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme.

Tot i que el pare tenia una bona feina , recordo amb un regust bastant més agre que dolç aquells anys 40’s i 50’s on hi faltava de tot: menjar, medecines, diners ...

Les imatges em venen a la memòria a batzegades: la mare planxant camises a casa fins a les tantes per a guanyar unes pessetes que afegir al sou del meu pare. La mare anant al forn a manllevar diners per arribar a final de mes (el forn era el banc del barri). La mare amb ulls lluents d’alegria perquè ha arribat un cistellet amb menjar del poble i als voltants de Nadal, festa grossa, perquè els meus oncles del Canadà enviaven un xec amb uns pocs dòlars.

El record més amarg és per uns reis que van portar al meu germà petit i a mi dos impermeables de plàstic de color gris i, la mare, amb cara de pena, ens va dir que aquell any no hi havia joguines i que allò era per no mullar-nos camí de l’escola.

Gabriel Garcia

No em dic Laura

A l'antiga casa Can Fontcoberta, situada al carrer de la Riera número 25, propietat de Miquel Foncoberta Morgades que, pels volts de 1780, va fer decorar sales nobles decorades amb pintures del Vigatà, hi va néixer i viure de l'escriptora Maria Àngels Anglada (Vic, 1930-Figueres, 1999).

Ocupaven la part davantera de la planta noble perquè el pare de l'escriptora feia de procurador de la família Bassols, nova propietària del casal.

En l'interior de l'entrada o bé en les sales de la planta noble, que avui ocupa un restaurant, podem llegir el poema que emmarca les dues planes que van presidir la seva vida i dos fragments de No em dic Laura, novel·la que recrea records d'infantesa i amb el títol de la qual va voler remarcar que la seva història no tenia res a veure amb la de la mítica Laura a la ciutat dels sants.