Com és de diferent el mateix paisatge, jo no he estat mai al Japó, però sempre m’han atret aquelles pintures de llum tènue i arbres difosos. Jo m’hi he trobat aquest matí en alçar les persianes, la boira arribava fins als peus de casa, a mi que m’agrada volar, deixar perdre els ulls lluny enllà, avui he vist que els mateixos ulls, el mateix paisatge té moltes mirades.
ades!
ns de cada dia, de tot allò que havia somniat i que no és, aquesta boira es dissipés amb la mateixa rapidesa que la d’avui i deixés pas a l’insegur primer raig de sol i immediatament després a un sol tan esplendorós que omplís tot el meu pensament i la meva voluntat, que omplís la meva vida.
Tinc aquí, damunt la meva taula
La Marina ja havia fet els vint-i-cinc i inquieta com era, sentia la necessitat de volar del niu. No tenia una feina gaire estable, però el monitoratge i altres coses esporàdiques li van permetre, junt amb dues companyes, en situació similar, prendre la decisió.
El pis que van llogar era antic i no gaire ben conservat, però amb la repintada que hi van fer i les coses que hi van posar, de seguida se’l van fer seu.
Molt contenta va recollir coses de casa els pares, altres les va deixar perque la seva cambra sempre seria seva, com ho havia estat tants anys. En mig de tot l’enrenou de la recollida va tenir un moment nostàlgic i li va demanar a la mare on podia trobar aquella bosseta de quadrets blancs i vermells on portava el berenar a l’escola; se la volia endur per guardar no se sap què, potser li serviria de lligam amb la infantesa.
Després de remenar l’armari, la mare la va localitzar en un racó i va tenir la pensada que aquella bosseta seria alguna cosa més.
En el nou pis, la Marina va començar a endreçar tot allò que s’havia endut i quan li va arribar el torn a l’objecte reclamat, va tenir una bona sorpresa. La mare li havia posat dins alguns objectes perque li recordessin el seu recorregut vital. Hi va trobar: Un petit peüc blanc de llana molt suau, una fotografia dels avis; un rull de cabell finet i una mica ros; un anell de la mare molt “hippy” que es posava d’amagat quan era adolescent i una matrícula del primer curs d’Humanitats a la Universitat.
Aquells objectes eren, sens dubte, un curt relat de la seva vida.
Anna Mª Mora
Era un jove molt aficionat a fer teatre. La Passió, especialment, la portava al fons del cor. S’embadalia contemplant l’actuació del seus companys a l’escenari. Una figura l’atreia fortament, el paper de Judes molt ben interpretat de feia una colla d’anys pel Gregori, un home que ratllava la seixantena. “Si jo un dia pogués fer el Judes!”. “Si fins ho somnio..” es deia.
Un dia el Gregori el va convidar al seu obrador de sabater per parlar de Passió. Una gran alegria per al Ramon.
Dins la llarga conversa el veterà actor li va anunciar que tenia un petit regal per a ell, de part seva i dels dirigents de la Passió.
Li va allargar una petita bossa de pell lligada amb un cordó. Al Ramon li recordà de seguida la bossa de Judes però no va entendre la oportunitat del detall : les dimensions petites i el poc pes li feren pensar que la bossa era buida i que no allotjava la reproducció de les 30 monedes.
L’obrí i tanmateix semblava buida. Només hi va trobar un paperet i s’afanyà a llegir-lo. Deia: “Ramon, l’Equip de Direcció de la Passió d’Olesa t’hem assignat el paper de Judes per 10 temporades”.
Josep Quer
Dorm, dorm, petitona, dormLletra: G. Janer Manila (n. 1940)
que en draps de fosca blava
t'embolcalla la lluna negra,
negra com tu.
La nit teixeix corrandes
quan pensa en tu.
Te les canta, les canta ta mare,
Poniegu.
Quan el vent, quan el vent,
quan el vent arribi,
naixeran als teus ulls
plors de bambú.
Els amics de Simi li han regalat una bossa petita a l'Aram. Li han dit que hi trobaria petxines i esponges, però hi ha trobat monedes i una medalla de plata. Inventa el regal d'una bossa a algú, però dins la bossa no hi ha allò que espera
El meu pare era un home adust. La seva dèria era treballar perquè no ens faltés de res i ho feia. Però jo, a vegades, pensava que no formava part del nostre món, el veia llunyà, distant, em feia respecte. La mare el seguia en tot.
Als divuit anys jo volia independitzar-me, marxar a l’aventura incerta de córrer món, sense tenir casa on anar, ni cap estudi acabat, ni cap feina en perspectiva. Només imaginava la llibertat. Discutíem amb la mare, el pare callava.
Un dia, de bon matí, el pare va venir a la meva habitació i, tot allargant-me una petita bossa, em va dir: -No l’obris fins que jo sigui fora.
Jo vaig pensar que em donava diners perquè marxés, però en obrir la bossa hi vaig veure un munt de petits objectes que, un a un, vaig reconèixer: el meu últim xumet que, amb recança ,vaig donar als Reis Mags perquè se l’emportessin quan jo ja em volia fer gran; la primera dent que em va caure, deixant-me un forat que em feia passar molta vergonya; una pedra cantelluda que va anar a parar al cap del meu germà i va provocar que li haguessin de cosir el trau amb quatre punts; unes quantes petxines que jo li havia portat d’una excursió a la platja, amb la mare i el meu germà, un dia d’estiu que ell treballava; un bitllet de tren, marró i de cartró rígid, tatxat pel revisor, del meu primer trajecte a Barcelona per anar a l’escola a fer el batxillerat superior...
En aquell moment vaig pensar que potser era jo la que no havia estat en el seu món.
M. Teresa Aiguadé
En la nit fosca,
una bosseta plena
varen donar-me.
A dintre vaig trobar-hi
aurores d’esperança.
Montserrat Sampere
El secret de fer un regal a algú és descobrir que la il·lusió és teva.
Què sentirà quan obri la bossa? Serà feliç? Enllaçarà la seva il·lusió amb la meva?
Tot regal té un valor, encara que no sigui el mateix que tu esperaves.
La bossa escampa felicitat
Trini Guilera
