PARAULES VIVES

Amor absolut

Esperança

Vida

Solitud

Compartir

Amistat

Record

Passió

Escoltar

Arrels

Trini Guilera

Comentari

“¿Castells de Savassona, d’Orís i de Centelles,

gegants d’altres centúries, encara alçau lo front?

¿Podré tornar a veure-us, masies i capelles

d’on raja amb amor patri la fe com d’una font.”

Savassona: Castell estratègicament situat a 611 m d’alçada. Datat del 890, el seu antic terme abastava tot l’actual municipi de Tavèrnoles i, més tard, el de Tavertet i part del de Vilanova de Sau. Era del domini dels vescomtes d’Osona.

Orís: Assentat dalt d’un penyal i documentat des del 914, fou destruït el 1840, durant les guerres carlines; se’n conserven ruïnes i la planta romànica de l’església de Sant Pere. En el seu inici comprenia la demarcació de Vinyoles d’Orís, primer destí de Mossèn Cinto en ser ordenat capellà. Castell i terme pertanyien a la casa comtal de Barcelona.

Centelles: Esmentat ja el 898, les seves ruïnes es troben en un turó acinglat a 855 m d’alçada. El nom antic era el de Sant Esteve fins que al segle XIII prengué el nom de la vila de Centelles. L’església romànica és de principis del XIV. Fou destruït per les forces de Felip V.

...masies i capelles d’on raja amb amor patri la fe com d’una font: En l’obra de Verdaguer van agermanades fe i pàtria. Quan aquesta conjunció de conceptes se’ns ha volgut imposar com a element de domini n’hem dit “nacionalcatolicismo”. En el cas del nostre poeta no hi ha imposició de cap mena, sinó que la idea raja de forma natural de la font de la història i de la tradició.

Montserrat Sampere

10 paraules vives

N’he trobat dues de negatives però ben vives

Por: Quan les SS s’emportaven una família jueva, el veí, que ho veia, callava, esperava que un altre parlés; després es justificava dient “alguna cosa haurà fet”.

Quants estralls han causat les pors i els silencis de la postguerra! La por ens paralitza, ens fa mirar cap un altre cantó.

Addicció: Es una passió malaltissa, que et domina. Quan la Bíblia diu: “No tindràs altre Déu fora de mi” podem interpretar-ho com “viu plenament, estima, però sense addiccions”. Quantes addiccions desconegudes tenim!

Silenci: Un passeig pel bosc ,sol, mentre prepares una excursió. Una tarda entre setmana al convent de Vallbona de les Monges. Quins silencis tan plens!

Llegir: Saber llegir els teus fills, els alumnes, els companys, la vida, ... Saber interpretar paraules, queixes, gestos, fets, ...: no sempre volen dir el què aparentment semblaria.

Garrofes: La Carmeta ens explicava les mil receptes que feien quan la guerra amb les garrofes. Aquesta paraula denota sofriment, coratge, esperança, ... 

Cirerer: La meravella de les seves flors, la senzillesa de l’arbre, la dolçor del fruit, el treball del pagès, ... 

Coratge: La fermesa d’en Gandhi, la fortalesa d’en Mandela, però també el coratge de la Julia, estalviant cada més pels seus quatre fills a l’Equador, el coratge d’en Manel, amb dos fills cecs, organitzant grups musicals amb altres joves deficients, ...

Passió: la passió dels enamorats, dels artistes coneguts i desconeguts, les passions que no compartim, però que sacsegen els nostres esperits esmorteïts. Diu Joan Maragall a l’Església cremada: “Què feu vosaltres per sostenir la vostra fe? Què fan ells,( els qui cremen esglésies)? Vosaltres la professeu maquinalment, com una rutina i compliu amb certes pràctiques exteriors fins i a tant que no us impliquin fatiga ni perill. Ells practiquen la seva amb esforç i no es miren d’arriscar-hi fins la vida...”

Compassió: Es una paraula que amb els anys més viva esdevé. En un món en que predominen les estadístiques, les lleis fredes, l’èxit i les aparences, els cops de colze, el campi qui pugui, el diner, ...que lluminoses esdevenen les persones compassives! Compassió que comença amb un mateix.

Artista: Admiro els nens artistes de la seva espontaneïtat, les mares artistes dels seus infants, els pagesos artistes dels seus arbres i plantes, ...

Admiro el periodista artista de la informació, el polític artista de pobles i nacions,

Admiro l’artista que hi ha en cada persona.

QUIMERES O FANTASIES

Ja fa una colla d’anys, a l’escala on jo vivia amb els meus pares hi havia una finestra que donava a un celobert que era fosc, molt fosc, era fosc com una gola de llop.

Així que, quan jo tremolosa, passava a corre-cuita pel davant d’aquesta maleïda finestra tot mirant de reüll, sempre se m’hi apareixia una ombra sinistra que amb els seus braços ben oberts i enlaire, em semblava que m’estava esperant per engrapar-me de mala manera...

Com que això ja feia molt temps que em passava, ja n’estava tipa i vaig rumiar que ja era hora de fer alguna cosa per poder alliberar-me’n.

Així que, tota decidida hi vaig tornar a passar, ara, però, jo portava una gran llanterna que vaig enfocar immediatament cap a la finestra. Van passar uns segons terrorífics, però... quan aquella finestra quedà tota il·luminada em vaig adonar, bocabadada, que allò que m’havia fet tanta por durant tant de temps no era cap fantasma, no! Era en Jordi, el nostre veí del primer pis amb els braços ben estesos davant de la finestra de la seva habitació, que donava al celobert, fent-hi, com de costum, els seus exercicis nocturns de gimnàstica abans de ficar-se al llit.

Lluïsa Guardiola

L'Ombra

M’agradava, després de sopar, mirar darrera la finestra el carrer silenciós i fosc, sense trànsit els vespres. Jo em passava hores mirant el carrer. Pel carreró, no hi passava quasi mai ningú. M’esperava que toquessin les onze perquè llavors una ombra el travessava . De besllum em semblava un home emborrassat, espatllut, gairebé sinistre. De dia no el veia. No gosava parlar a casa de la meva visió quotidiana.

Un vespre vaig acompanyar el pare a tancar el cotxe al garatge públic.

- Bona nit, Vicenç. Quan acabes la jornada?
- Fins prop de les onze. Són quasi dotze hores diàries. La vida és difícil avui.

Vaig reconèixer l’ombra. Aquella nit vaig foragitar la meva obsessió. Ara ja tenia un nom:Vicenç, el vigilant del garatge.

Josep Quer, 5 de novembre 2010

El nom no fa la cosa

M. Àngels Anglada ens diu : "... el veí del nostre jardí emboscat es deia Lluís Campdelacreu; ja tenia un nom, ja no era només una ombra."

Fem una frase semblant arran d'alguna paraula, lloc o persona de qui o de què no en coneixíem el nom i arran de saber-lo sigui una troballa.

Diuen que el nom no fa la cosa, però en el meu cas no va ser així.

Durant molt temps havia vist aquell petit objecte, quadrat i de color daurat, sobre la taula del despatx de la petita fàbrica tèxtil del meu sogre. Un objecte desconegut i inútil sobre aquella taula plena de papers en un ordenat desordre. De tant veure’l era com si no hi fos.

Un dia, volent ajudar a fer neteja i ordenar la taula, val a dir que molt a contracor del meu sogre, se’m va acudir de preguntar: -Això es pot llençar? –referint-me, és clar, a l’objecte petit, quadrat, daurat i inútil sempre present sobre la taula.

El meu sogre esverat va respondre: -Pobre de tu, si em llences el comptafils! Seguidament va prendre el petit objecte, el nom del qual n’evidenciava la utilitat, i va obrir dues tapes que deixaven al descobert un cercle de vidre amb efecte de lupa.

Des d’aquell moment el comptafils va deixar de ser per a mi una ombra, quasi invisible, entre un munt de papers.

M. Teresa Aiguadé, 4 de novembre de 2010

Cabòries

La senyora Angeleta

La senyora Angeleta sortia cada dia de casa seva, tota empolainada, a les quatre de la tarda. Amb el seu pas insegur i lent es dirigia al parc municipal, tres cantonades enllà del pis on vivia amb la filla i el gendre. Saludava tothom però no s’aturava a parlar amb ningú. Anava adelerada per arribar, abans que ho fessin altres ancians com ella, a seure en un banc del parc des del qual dominava tot el passeig vorejat de plàtans que conduïa a l’entrada. De fet tots sabien la seva dèria i li guardaven el lloc.

Cada dia, fes fred o calor, la podíem veure a la mateixa hora arribar al parc i seure en el seu banc, somrient i atenta a tot el que esdevenia al seu voltant, però pendent també del petit rellotge de polsera que de tant en tant es mirava dissimuladament.

Si algú se li acostava per parlar ella seguia amablement la conversa sense deixar de donar alguna llambregada per sobre l’espatlla de l’interlocutor i controlar l’entrada del parc. I així passava la tarda.

Quan es feia fosc s’aixecava lentament, amb un somriure als llavis però amb un deix de tristesa en la seva mirada. Desfeia el camí cap a casa pensant que l’endemà tornaria a la seva eterna cita. Potser avui no havia entès bé el missatge o potser havia sorgit algun contratemps d’última hora. Quan arribaria a casa preguntaria a la seva filla si en Clark li havia trucat per avisar que no podia anar-hi. Estava tan atabalat amb tot això de les pel·lícules que no era estrany que no hi acudís. Segurament l’endemà podria arreglar-ho tot per veure-la, mentrestant ella el contemplaria en les fotografies que tenia sobre el tocador, a totes el trobava encantador, però la que més li agradava era la de “Allò que el vent s’endugué”. Els seus ulls tornaven a brillar.

M. Teresa Aiguadé, 28 d’octubre 2010

Cabòries

Sóc una mica més gran que el Jordi Pujol Soley. Un bon xicot, un tros de pa.

Quan em veu sempre em diu: - “Hola, nano, com baixa el Gurri per Vic?”

No recordo bé quan ens vàrem conèixer... Devia ser al front, a les guerres carlistes, a les ordres del General Cabrera.

Érem tant jovenots!

Sempre ens hem tingut com a grans amics i jo he estat sempre el seu conseller. Fins i tot quan el volien ascendir em va demanar parer. Tota una vida en perfecte sintonia.

Acabo de saber secretament que tindrà un càrrec i despatx a Barcelona.

Ja m’ho farà saber, ja. Jo sempre al seu costat.

Ep!, que el que us dic no són pas cabòries, no.

Per cabòries, les del Montilla al Polònia.

Josep Quer, 25 d’octubre 2010