EL GENOCIDI DEL POBLE ARMENI A QUADERN D'ARAM DE MARIA ÀNGELS ANGLADA
En el primer volum de l'obra completa, de Maria Àngels Anglada, el de la narrativa, i dins la unitat que porta el títol de “Mediterrànies”, la novel·la Quadern d'Aram (1997) ocupa un lloc d'excepció.
L'obra es centra en el sacrifici cruent del poble armeni que portà a terme el govern turc, principalment entre els anys 1915 i 1916. No cal dir el relleu que pren en els moments actuals, quan uns no desitjats vents de guerra ens esgarrifen a tots. El relat de la tragèdia dels armenis, la reducció al no res de la seva gent i de la cultura pròpia, dels llocs sagrats, dels símbols que marcaren les seves vides, ens fa girar als ulls cap al seu tros de terra, petit i estimat, i ens ajuda a entendre i a compartir el periple dolorós d'un poble abocat a la seva extinció.
Per explicar-lo, Anglada eixampla les dimensions geogràfiques de la Mediterrània en relació a les altres novel·les hel·lèniques. Des d'Armènia fins a Marsella, seguim amb dolor el periple dels protagonistes, Marik i Aram, imatge i emblema del martiritzat poble armeni, fugitius de la massacre turca.
Com El violí d'Auschwitz, la novel·la que Anglada dedicà a l'holocaust perpetrat als camps nazis, Quadern d'Aram és una denúncia dels crims contra la humanitat. Entre els dos llibres hi ha però comparativament unes diferències que cal matisar. L'amarga història del luthier d'El violí d'Auschwitz pot semblar, en una primera lectura, més dura i més desolada. En canvi a Quadern d'Aram, tragèdia i poesia emmarquen alhora els dos protagonistes-narradors, Aram i la seva mare, Maryk, que, amb la presència de la poesia armènia, conformen els elements més importants de l'obra.
La narració a diverses veus: la de la narradora-autora, la d'Aram i la seva mare, Marik, els protagonistes, i la dels textos testimonials, s'uneixen formant una molt especial simfonia coral amb les veus dels poetes armenis que encapçalen cada un dels capítols. Veus adolorides, les de la poesia, magnífiques, emmarcant el fris èpic paral·lel al de les tragèdies gregues dels herois homèrics vençuts.
Com va gestar el llibre M.A. Anglada?Ja des de la primera pàgina trobem unes incògnites que cal desxifrar, uns referents literaris que és un plaer cercar. Perquè l'autora, ja al primer capítol, ens dóna els indicis per endevinar com va intuir, comprendre, treballar i en fi capturar aquest llibre, escorredís com “Agama Stellio”, el llangardaix que senyoreja les ruïnes històriques del castell dels templaris, a l'illa de Rodes; profund com els versos del poeta armeni Ran Nazarian; entranyable com l'avi Kontos de Cadaquès que des de les illes hel·lèniques recalà a les nostres costes; misteriós com l'origen del quadern manuscrit de l'Aram que, amb la seva grafia desconeguda, va dirigir Maria Àngels cap a la poesia armènia.
L'enginyosa presentació d'Aram i el seu amic grec Iorgos, la descripció física i la vinculació al mar, en el segon capítol de sabor hel·lènic -la presència del bussos, el misteri dels derelictes, el llegat grec que dormia a la Mediterrània és un punt de claror en contrast amb l'impacte tràgic del periple del “Quadern”, nucli de la novel·la.
Acarant-se al misteri del “Quadern”, l'autora ens proposa un final obert per a la novel·la en l'epíleg amb un seguit d'hipòtesis que enclouen tant la procedència del manuscrit com el desenllaç de la vida dels personatges.
Alguns temes recurrents ens ajuden a entendre la novel·la:- Les roses, sempre vinculades a la mare, Marik, al record del jardí a Trebisonda. Les roses que són de Maryk que intenta retrobar-les a Marsella, talment com la poesia era de Vahè el seu marit. Tot un món de bellesa i harmonia desfet per sempre.
- El mar (a Atenes, Rodes, Symi, Marsella, Tunis, Cadaqués) que ens recorda el Josep Pla d'Aigua de mar, i que és la llibertat i el record de la mar Negra on Aram aprengué a submergirse.
- El mar i Grècia, la presencia de la vida en mar dels Konto, els pescadors d'esponges que esdevenen pescadors de corall. L'amistat i la vida a l'acollidora illa grega de Symi.
- El gran tema, el més colpidor és, però, el de la terra porpra. El del mont Ararat. Els cants i els costums que són les arrels del poble armeni, la seva permanència. La veu de protesta enfront d'aquells que negaren la seva existència i la revenja i el testimoni: tot vinculat a la poesia armènia que encapçala els capítols III, IV, V i VII (Ram Nazarian, Nahabed Kucak,) i sobretot Daniel Varudjan (1884-1915), el pare d'Aram, Vahè en la novel·la, víctima innocent del genocidi. Una veu que no pogué ofegar la mort i ressona en un magnífic cant d'esperança.
Maria-Mercè MIRÓ
Vic, 1 de juny de 2003
