VACANCES

SOS DEL REY CATÓLICO

A la fresca del matí, he tret el cap per la finestra de l’habitació del Parador de Sos del Rey Católico. El cel, esbarriat de núvols prims sense pretensions de pluja, ho amara tot d’una claror suau i tranquil·la.

Em corprèn el silenci d’aquest moment només torbat, de tant en tant, per la piuladissa d’alguns ocells que van i vénen dels nius arrecerats sota el ràfec d’una teulada, i, en la llunyania, per la remor somorta d’una màquina agrícola que quasi sona a sacrilegi.

Contemplo, en primer terme, el jardí esculpit a diferents nivells sobre la roca viva que llueix, en l’austera arbreda, un verd tendre tacat solament pel vermell de sang d’un prunus que en trenca la monotonia; a l’esquerra, un altre petit edifici de l’hotel ens ofereix la teulada coronada pels barrets de bruixa de quatre xemeneies que, al capvespre, en la incerta penombra, inviten a imaginar màgiques aventures i ens mostra, sense vergonya, les finestres, tènuement il·luminades, d’altres habitacions bategants de vides diverses. Més enllà, el paisatge, presidit per un turó proper, s’obre, a la dreta, a tota la gamma d’ocres que vesteixen el mosaic de camps segats i ens acompanya fins als grisos de la serra que retalla l’horitzó.

Sense pressa, privilegi de les vacances, assaboreixo el moment, i no sé per quin fil misteriós de la memòria em venen al pensament les primeres paraules de la novel·la “Viola d’amore” de la M. Àngels Anglada: “ La pell del record no és llisa ni tota igual. Hi ha setmanes senceres i mesos que amb prou feines han deixat un solc o han acolorit breument aquesta pell, com uns quants dies vora el mar, sota el sol d’estiu. N’hi ha d’altres, en canvi, de dies o d’instants, que l’han marcada com un tatuatge, per sempre.”

Sento que aquests dies a Sos poden ser dels que deixen empremta.

M. Teresa Aiguadé

6 d’agost de 2011

EL BOL DE VIDRE

He vist en el bloc el bol de vidre que ens presenta la Dolors. Els diferents elements que l’omplen ens recorden, per la via de la insinuació, el llarg viatge que hem fet durant el curs a través de les obres de M. Àngels Anglada. Podria, simplement, haver escrit el nom dels llibres que hem llegit i tots hauríem tingut un flash de cada obra, però a la vista del bol de vidre el record és més subtil, més profund: cada element obre en nosaltres tot un món d’intuïcions i experiències, com una jove que cobreix l’esplendorosa nuesa amb un vel i afegeix a la seva bellesa la que imaginen els ulls que la contemplen.

Com podem oblidar la terra porpra, amarada de la sang dels innocents, que evoca el poeta armeni i que ens porta a reflexionar sobre la crueltat, la injustícia i l’abús de poder que a totes les èpoques han flagel·lat el nostre món? Però sobretot sempre tindrem present la capacitat humana de lluita i de superació i com l’amor ha estat el catalitzador de totes les forces interiors.

L’heura ens ha portat cap a la part més espiritual de la persona, a valorar les arrels personals i com a poble, a l’estimació de les arts i la cultura nostres i, per això, al respecte per a les que no són tan nostres.

La pedra amb el liquen és, ara per a nosaltres, el símbol d’una actitud presa davant la vida. La duresa del medi és vençuda per la perseverança i la humilitat de la planta. Tant de bo que nosaltres, com el liquen, sabéssim, amb sàvia intel·ligència, treure profit de les mínimes condicions favorables que tenim al nostre abast.

Jo crec que l’obra de M. Àngels Anglada no ha deixat ningú indiferent. Sota una aparença de senzillesa ha sotraguejat les nostres emocions fins a fer-nos vibrar al so de la seva música.

M. Teresa Aiguadé

13 de juliol de 2011

VIATGE QUIET

Representa que col·lecciones alguna cosa: puntes, didals, rondalles, monedes, etc.

Segueix el model del llibre des de “ Obre, a l’atzar, un embolcall...: ja no es troba a .........., els contorns del seu pis s’esborren: n’esguarda uns altres, li sembla tornar a............................ Un viatge quiet, una visió il·luminada pels colors del record.

Obre, a l’atzar, una capseta: ja no es troba a la seva habitació, els contorns del seu pis s’esborren. És a la riba de l’Oos, en plena Selva Negra, estudiant-ne els lepidòpters. N’esguarda unes altres. Li sembla tornar a les muntanyes, tan estimades del Pirineu, per on ha volat perseguint els bells i acolorits exemplars diürns: les papallones rei, les tigre o les atractives zebrades; ha baixat de nou als rierols per observar com, sobre les branques de l’olivarda, les ales de les papallones canvien de color segons la inclinació dels raigs de sol; s’ha enfonsat als avencs més profunds cercant el paó de nit i tantes d’altres que amaguen en l’obscuritat la delicada i efímera bellesa. Un viatge quiet, una visió il·luminada pels colors del record.

M. Teresa Aiguadé

SANDÀLIES D'ESCUMA

Perquè recomanaries aquest llibre?

M’ha agradat la novel·la “Sandàlies d’escuma” perquè Maria Àngels Anglada ha aconseguit apropar-nos, amb senzillesa, a les arrels de la nostra cultura, tan properes i alhora tan desconegudes. Amb el seu llenguatge entenedor, però farcit de poesia ens parla del paisatge mediterrani, i es nota que l’estima. Ens trasllada a una època llunyana en el temps, ens ofereix un tast del pensament mitològic, i ens fa conèixer els costums i sentiments dels seus personatges per fer-nos adonar que no són tant diferents dels d’avui. La protagonista, Glauca, encarna la dona sensible a les arts, que sofreix davant la injustícia social i que lluita coratjosament per aconseguir els seus ideals. El llibre té, a més, un punt d’aventura i de misteri que encara el fa més atraient.

M. Teresa Aiguadé

EL DIÀLEG

Glauca ha arribat a un punt de la seva vida en el qual experimenta una sèrie de canvis i sensacions noves que li provoquen dubtes i inseguretat. També en la joventut el seu cos havia viscut canvis, però eren de vida i de creixement, ara és diferent. Crec que quan arriba aquest moment cal saber acceptar amb senzillesa el ritme natural del cos i centrar el nostre interès en coses diferents, i no per això menys atractives, de les que havíem pogut fer. Per assolir-ho, però, és molt important que trobis al teu costat una persona disposada a escoltar i dialogar sense presses ni doctrines. El bon diàleg pot ser una font de comprensió, de tendresa, de serenitat i de confiança.

M. Teresa Aiguadé

DECLARACIONS DE GLAUCA

Tot al llarg d’aquest últim capítol de Sandàlies d’escuma, Glauca, ja madura, ens expressa una sèrie de sentiments i conviccions que la defineixen molt bé. Nosaltres hem cregut endevinar que la Maria Àngels Anglada va voler reflectir en la protagonista el seu propi pensament i el seu tarannà, per això hem intentat resumir en aquests dotze punts les idees que ens han semblat més importants per conèixer el personatge i, de rebot, la seva creadora.

1. S’adona que la vida passa de pressa.
2. Coneix la ciutat d’Atenes i aprèn a estimar-la. La compara amb Alexandria i manifesta que prefereix l’austeritat d’una a la majestuositat de l’altra. Opta per un Art i una Cultura clàssics, els d’Atenes.
3. Rebutja l’absolutisme. Aposta per les bases de la democràcia.
4. Aprèn a asserenar-se, a tenir paciència en els moments difícils i sobretot a centrar-se en idees que li fan més lleu el patiment. Opta per una memòria selectiva vers els bons records .
5. Decideix assaborir lentament cada moment del present.
6. No vol escoltar els fets ni detalls que sap que li faran mal i no aportaran cap solució.
7. Opta per una escriptura amable i positiva. No vol traspassar als altres les penes que l’afligeixen.
8. Davant la incerteses que li provoquen els canvis que experimenta el seu cos, valora molt el diàleg amb una persona de confiança.
9. Accepta la seva condició actual. Se sent segura a casa sense grans compromisos ni exigències. Frueix de la vida amb serenitat, però no renuncia als somnis.
10. Es declara treballadora incansable. No en té prou amb la inspiració.
11. Manifesta que el descobriment de la injustícia i l’abús de poder la van fer créixer i convertir-se en una persona adulta.
12. Conserva un record idealitzat del seu primer amor perquè està lligat a la seva pròpia joventut.

L'ALGUER

Retroba la vida d'un personatge del passat en els carrers o en l'arquitectura d'una ciutat. Pot ser un personatge real, històric o del món de la fantasia

Passejava pel port d’aigües blavíssimes i per l’avinguda que voreja les muralles de la ciutat de l’Alguer. En cert sentit, però, jo retrobava la vida de tants catalans que havien poblat i defensat la ciutat en el passat. La catedral i les nombroses esglésies, testimonis de l’art i l’esplendor d’altres temps; les placetes ombrívoles, que estalvien la feixuga calor de l’estiu i arrecerades del fred vent hivernal, sembrades al llarg dels carrers; el baluard de la Magdalena que guarda l’entrada a la “Prassa del Pou Vel” on es reuniren, al s. XVI, els ciutadans per acordar la lluita contra la fam i la pesta devastadores.

Pensava en aquella gent que havien aconseguit, contra tot pronòstic, mantenir viva una llengua sense escola ni poder.

I en la cuitat, banyada per la mateixa mar que bressa les costes de Catalunya, recuperava per a mi la vida d’aquells homes i dones que feren de l’Alguer una nova pàtria.

M. Teresa Aiguadé

EL TEMPLE DE ZEUS

Amb cascavells de bronze dringa

la veu de Zeus entre el fullam.

La verda harmonia dels arbres

enfila ses branques al cel

abric d’invisibles ocells,

un temple bastit d’aigua i d’aire,

de sospirs, de plors i cançons.

M. Teresa Aiguadé

EL VOLCÀ

Inventa't quatre ratlles en què, començant per "Qui em podia impedir...." hi surtin els mots: sadollar, ulls goluts i albirar.

Qui em podia impedir de sadollar-me d’una visió que potser mai més no fóra al meu abast? El fat havia fet coincidir el meu viatge a Sicília amb una erupció de l’Etna.

Des de la falda del volcà, els meus ulls goluts d’imatges fantàstiques albiraren les llargues llengües de foc llepant el cel i els lents camins de lava roent que serpentejaven muntanya avall.

La prudència em va fer abandonar aquells paratges, perseguida, encara, pel bramul poderós d’Hefest.

M. Teresa Aiguadé

SEMBLAVA UN SOMNI

Fes un text en què parlis d'algun fet que sigui real, però que t'hagi semblat un somni perquè, mentre et passava, semblava que tu no en fossis la protagonista. Hi hauran de sortir les dues expressions: ...com si jo no fos...(el teu nom)............... amiga de..................., la ...(el teu nom)............. la noia de.........................

Feia temps que preparava aquella trobada. Semblava un somni des del dia que, en un concurs radiofònic, vaig guanyar un sopar de regal al Bulli, amb el mateix Ferran Adrià d’amfitrió. La meva afecció per a la cuina i per a la recerca de noves receptes es veia culminada amb la il·lusió de conèixer i dialogar amb un dels grans xefs catalans.

Em vaig comprar roba nova i vaig procurar que, en conjunt, el meu aspecte reflectís al màxim el respecte que ell m’inspirava.

Però, a vegades, les coses no surten com un pensa, i dos dies abans de l’esperada cita vaig agafar un refredat que no em deixava ni respirar. Ara bé, el meu ànim no em va impedir de presentar-m’hi, amb tan mala fortuna que aquell vespre es va desfermar una tempesta de pluja i vent semblant a un huracà. Vaig arribar al restaurant enfebrada i xopa com un peix.

Vaig viure aquella vetllada com si jo no fos la M. Teresa amiga de la gastronomia, la noia captivadora d’aromes i sabors.

M. Teresa Aiguadé

TSUNAMI

No mirava pas cap al port on s’ancorava la plaça arrasada per la gran onada. No quedava pedra sobre pedra. La seva vista m’entristia i em removia l’estómac; guaitava cap al mar encalmat ara, on s’hi reflectia la llum d’una alba resplendent, bressolant noves esperances, com si fos innocent de la malvestat que havia deixat al seu pas

EL CASAMENT

Descriu una desfilada. Fes-la a partir d’una estructura com la de la M. Àngels Anglada sense barrejar grups. Deixa dos grups per descriure. Digues, com l’autora que no t’interessa descriure’ls (màxim unes deu línies)

En un viatge a Normandia, vam tenir la sort de coincidir amb la celebració d’un casament a la manera tradicional de la regió. Els nuvis, tots dos vestits i coronats de blanc rabiós, feien el trajecte fins a l’església dalt d’una carrossa tota engalanada amb flors blanques i vermelles i arrossegada per quatre cavalls blancs amb tots els guarniments vermells també. Al darrere, a peu, seguien els pares dels nuvis dintre la vestimenta de cerimònia, negra de cap a peus, amb cares emocionades i felices, desdient completament del color de la roba. Després els familiars més propers, ben endiumenjats -mirant de controlar la quitxalla perquè no s’embrutessin abans de començar la festa- precedien els amics, que cantaven balades amoroses. I no us descric els parents llunyans ni el grup de veïns xafarders que s’ho miraven des de les voreres, perquè no m’agraden els criticadors.

M. Teresa

FLOR DE NEU

La princesa Flor de Neu vivia en un castell guardat per quatre lleons molt ferotges. Amb la llum del sol, les altes torres, folrades de plaques d’esmalts acolorits, resplendien irisades. Les amples finestres, tancades amb fines làmines d’alabastre quasi transparent, filtraven una tènue i agradable claror dins les cambres amb les parets cobertes d’una subtil capa d’or fi. El mobiliari, construït amb les millors i més riques fustes exòtiques, es guarnia amb incrustacions d’or, argent, vori i pedres precioses. Malgrat tot el luxe, Flor de Neu estava trista perquè dintre el castell no hi penetrava cap mena d’olor.

CÀRMIDES

REMIGNY

Seguint el to de M. Àngels Anglada, fes una descripció general, àgil sobre el lloc on vius. Posa't a la pell d'algú que fa un o dos mesos que hi viu i explica a algú el poble o ciutat.

Feia una colla de dies que vivia a casa dels meus oncles a Remigny, un petit poble de la Bourgogne, i gairebé en coneixia tots els indrets; els carrers estrets del barri antic, l’església, el celler on s’elaborava el preuat nèctar del color del robí; la plaça porxada que allotjava l’Ajuntament, el cafè -punt de reunió dominical de la població masculina- i l’única sala d’esbarjo que tan aviat feia de teatre, com de cinema o de sala de ball. M’agradava passejar per la Rambla nova voltada de carrers més amples que desembocaven a les verdes vinyes vorejades pel Canal del Centre, braç assaonador de la terra, per on circulaven grans barcasses, carregades de mercaderies, que vogaven lentament fins a la gran Saône.

M. Teresa

AFRODITA

Bella Afrodita,

la mar obrí els seus llavis

per oferir-te

amb la nua bellesa

de la preuada perla.

Oh feliç dea!

Tu, amb resplendor de perla,

del mar sorgires.

Des del seu calze

s’esbadella la rosa

i a l’Olimp puja

aromàtica ofrena

vers la dea amorosa

Ales d’alosa,

de la flairosa rosa,

porten l’ofrena

fins al llindar del temple

de la bella Afrodita.

M. Teresa

L'ESTACIÓ DE FRANÇA

Sempre m’ha agradat de veure el tràfec intens de les estacions d’ençà que el pare, de petita, m’hi portava sovint per admirar els trens que entraven i sortien.

Però el dia que vaig petjar l’Estació de França per anar-me’n a cercar un treball millor fora del meu país, tenia el cor massa oprimit per delectar-me, com havia fet abans, amb la contemplació d’aquell edifici singular. Així i tot, il·lusionada com estava de començar una vida nova, parava atenció a les poderoses locomotores, que escalfaven motors com cavalls delerosos de començar una cursa; repassava els vagons dels llarguíssims combois, amb finestres plenes de gent que treien el cap per acomiadar-se, amb els ulls entelats, dels familiars que es quedaven a les andanes, i la corrua de gent, amb més o menys pressa, que arribava, com jo mateixa, carregada amb embalums de tota mena i cercava amb avidesa el cotxe assenyalat en el bitllet o demanava l’ajut d’algun empleat del ferrocarril, que mirava amb indiferència tot aquell tragí. Finalment vaig pujar al tren que, ignorant dels meus somnis, va engegar el camí cap al meu futur.

M. Teresa

EL PRIMER AMOR

Explica un amor d'adolescència que no va perdurar. Pot ser real o ficció. Però si és real, canvia els noms, situa'l en qualsevol època, espai o circumstància llunyana a la teva

Per anys que visqui, mai no podré oblidar la calidesa d’aquella mirada ni l’entusiasme de la seva veu. No em calia pas esperar que el sol es pongués darrere les muntanyes i el cel es tenyís de vermellors incertes, ni submergir-me en les ombres profundes de la nit per somiar amb ell. Des de primera hora del lluminós matí dels meus quinze anys, el meu pensament estava amb ell. Se’m feien eternes les hores abans de la nostra trobada diària i frisava perquè arribés el moment en què el veia, atent i cordial, passejant-se per entre les taules dels alumnes, intentant comunicar-nos el seu saber. Cada vegada que s’acostava a la taula on jo seia, m’envaïa una esgarrifança i un tremolor interior abraçava tot el meu cos. Hauria volgut que em mirés només a mi, que la seva veu fos només per a mi, però alhora em feia por que, si em mirava, els ulls traïssin el foc dels meus sentiments. Ell, però, en cap moment no se’n va adonar.

Durant la meva llarga vida, les matemàtiques mai més no han tingut tanta importància com en aquell curs, ni les equacions unes incògnites tan difícils de resoldre com les que em van plantejar aquell meu primer amor.

M. Teresa

ELS MEUS AVIS

Glauca parla dels seus avis. Parla’n tu també, però fent-ne una transformació de temps, d’espai, de situació social, d’ètnia etc.

A casa dels meus avis paterns m’agradava tafanejar entre les grans taules plenes de plànols, dibuixos i estris que m’eren del tot desconeguts. El meu avi, Imhotep, era fill d’un alt funcionari del faraó. Havia estudiat medicina, matemàtiques i arquitectura a la Casa de la Vida d’Heliòpolis. Era el metge i l’arquitecte preferit del faraó Djoser i l’encarregat de bastir-ne el gran complex funerari. En aquell temps es dedicava en cos i ànima a la construcció de la seva obra més estimada: la piràmide esglaonada de Saqqara.

Nebenteru, la meva àvia, casada amb ell des dels 12 anys, era una dona bonica i elegant. Tenia els ulls i els cabells negres com l’atzabeja que contrastaven amb la blancor dels vestits de lli. Al voltant del seu coll esvelt, sempre lluïa un medalló amb el nom gravat del meu avi. Ella l’ajudava en el seu ofici, dirigia la casa i era l’administradora del patrimoni.

Djoser (també anomenat Netjerikhet): Dinàstia III, 2585 - 2555 aC.

M. Teresa Aiguadé

LA COSA MÉS BELLA DEL MÓN

Seguint l'esquema de M. A. Anglada a Sandàlies d'escuma prova de fer una declaració sobre "La cosa més bella del món"

Jo penso que la cosa més bella del món no és la grandesa d’un oceà inabastable, gràvid de somnis i d’aventures; ni la majestuosa presència d’uns cims de límits sagrats, sinó el tendre plor de l’infant que reclama la blanca tebior de la mare i el batec nodridor del seu pit. I, encara hi afegeixo la ferma veu amiga que canta per bressolar el nostre dolor, i tots els moments compartits amb els qui més he estimat.

M. Teresa Aiguadé