-Mossèn, és pecat fer un petó als llavis d’una noia.?
Em sembla que vaig riure per sota el nas.
El Jordi tenia quinze anys i la Nuri potser catorze. Els tenia en el Grup de Teatre que jo havia organitzat en el Centre Parroquial.
En el repartiment d’aquella obra de Folch i Torres n’eren els protagonistes.
Jo entrellucava una frisança mútua sobretot tot assajant les escenes més ensucrades de la peça.
Ell no treia la vista de sobre a la Nuri. Parauletes, miradetes, els ulls se’ls
hi encenien. Sempre l’un darrere l’altre, a l’escenari, al pati de butaques, o bé es perdien pel jardí solitari i fosc.
- Mossèn, estic enamorat!
Jo vaig seguir discretament aquell esclat d’il·lusions amoroses i el despertar de passions adolescents.
Tot va acabar com moltes vegades acaba. El pare de la Nuri, enginyer industrial es va traslladar, per raons de feina, a Segovia amb la família..
El Jordi m’havia explicat que al principi hi va haver, entre ells, un fluida comunicació epistolar que més tard va anar minvant.
La Nuri es va casar allà, el Jordi es va casar aquí. Han passat cinquanta anys i són feliços.
Un cop l’any, quan ve Nadal, ell em telefona per felicitar-me les festes i sempre acaba dient-me: Mossèn se’n recorda del petó als llavis?
Josep Quer 15 de Febrer de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada