L'amor va en moto

Barcelona ha decidit fer vaga de transports, recordaré sempre aquest gener tan fred de 1957! En Franc, un xicot alt, de cabell gruixut i una mica rebel, quan m’ha vist, ha parat la seva Montesa i m’ha preguntat vols que et porti? I tant! me’n moria de ganes, en arribar al despatx m’ha dit: quan surtis, espera’m, eh?
Ara em ve a buscar cada matí amb la seva moto i quan pleguem em porta a casa; no tenim massa coses en comú però ens ho passem bé, parlem, discutim, riem.
Molts cops ell em pregunta t’esperen a casa? Jo menteixo, a casa sempre esperen, però li dic que no i deixem la moto i comencem a caminar pels carrers del voltant de la catedral, per la plaça Real. A vegades seiem i tot; l’altre dia vaig demanar una cervesa petita, ell se la pren de les gegants. Tot és nou per mi, el barri, el so de les campanes, però sobretot el nostre racó ple de petons, mai petons de cine, són pecat; sinó petons tan dolços com la xocolata desfeta, tan suaus com la nata que l’acompanya, més excitants que la força de l’aire quan vaig en moto.
I tant com m’agrada anar en moto! cada cop que hi pujo em diu: agafa’t fort que no vull perdre’t pel camí; no dona, abraça’m més fort, sí, sí així, vull sentir-te; i jo m’hi enganxo ben fort, els meus braços al voltant del seu pit musculat, mentre una esgarrifança em recorre de cap a peus, tota jo com si em passés el corrent, no sé per què però tinc ganes de riure, em sento contenta i feliç i quan arribo a casa em sembla com si el temps s’hagués escurçat, en canvi, costa tan d’arribar a l’endemà.
Avui m’ha dit que plega, ha trobat una altra feina, se’n va i jo he tingut la mateixa sensació com quan omples d’aigua el palmell de la mà i aquesta s’escola entre els dits.