Aquell estiu va marcar un canvi en la meva vida. Ja tenia quinze anys i havia acabat els estudis de “comerç”. Al setembre començaria a treballar d’auxiliar en una editorial, però em quedaven pel davant, un parell de mesos per acomiadar-me de les coses que havia fet fins llavors.
La perspectiva de passar uns dies en aquell poble del Solsonès, convidada com cada estiu per la família Solà, on tan bé ens ho passàvem amb l’Anna i el Toni em feia molta il·lusió. Aquell lloc m’agradava molt, i encara més ser-hi durant la Festa Major, que aquell estiu pintava molt bé, ja que s’inaugurava una piscina en el poble.
A la meva arribada i retrobar-me amb la colla de nois i noies, vaig intuir que alguna cosa havia canviat, tots en havíem fet grans i ja no érem els nens que corríem pels camps, ens enfilàvem als arbres a collir pomes o ens esquitxàvem quan ens banyàvem al riu. La inauguració de la piscina fou tot un esdeveniment, es van fer demostracions de diferents estils i vaig quedar impressionada per aquell noi alt i prim que va guanyar la cursa de papallona. Era amic dels germans Feliu de Manresa, es deia Ignasi i també hi seria durant la Festa Major.
El concert de la nit, a la plaça de l’Ajuntament , era el tret de sortida de la festa i tot el poble hi era present. L’Ignasi s’havia fet un lloc al meu costat i escoltava atentament aquella música que mai m’havia sonat tan bé. Jo estava molt atabalada i quasi no gosava ni mirar-lo. En acabar vam anar al Casino a prendre un refresc. Tenia la gola seca d’una emoció desconeguda que em despertava l’Ignasi, que a més d’alt i prim, tenia uns ulls verdosos i una veu molt càlida que m’encisava. Tot xerrant em va explicar que tenia setze anys, que estudiava i que el curs vinent, la seva família l’enviaria intern a un col·legi, perque es preparés per entrar a la Universitat.
Aquells dos dies de la Festa Major van ser inoblidables i per primera vegada vaig ballar quasi tots els balls amb el mateix noi, però el que mai no he oblidat, és aquella pluja d’estels de la nit de Sant Llorenç que vam contemplar asseguts al marge d’un camp als afores del poble, agafats de la mà.
L’endemà però, alguna cosa havia passat. El seu amic em var donar una carta on s’acomiadava i s’excusava de no haver-ho pogut fet en persona. Havia hagut de tornar urgentment a Manresa per treballar a la fàbrica del pare. Em demanava que ens escrivíssim perque em volia tornar a veure i em deia que no oblidaria mai aquella Festa Major. Ens vam escriure durant uns mesos, però les cartes es van anar espaiant fins que no van arribar-ne més. Trista i desconcertada vaig conèixer per primer cop el gust amarg del desengany.
Vaig guardar molt del temps aquelles cartes, així com un dolç record per aquell xicot amb qui vaig veure per primera vegada, lluir tan intensament, “les llàgrimes de Sant Llorenç”.
Anna Mª Mora
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada