La padrina era una dona menuda, forta, enèrgica i molt treballadora. Al meu cosí i a mi ens feia córrer per l’era a cops d’escombra quan fèiem alguna entremaliadura.
Una tarda va venir a recollir-me al poble on jo arribava amb l’autobús de línia, palplantada a la parada amb la somera al seu costat. Sense masses escarafalls –no volia masses festes ni tampoc en feia- va fer-me pujar a la somera i posant dins l’alforja la meva petita maleta va començar a caminar els dotze quilòmetres que ens separaven de la masia sense deixar de fermar pel ronsal la somera que era un xic nerviosa.
La padrina n’havia passat de tots colors: guerra, fam, l’èxode al sud de França, el camp de concentració, el retorn al no res, la diàspora familiar: un fill a França, una filla al Canadà, una altra a Barcelona. Ella tornà a aixecar-ho tot: masia, conreus, horta, rec, aviram ... Sempre recordaré la seva figura menuda i una mica encongida, les seves mans fortes i morenes i els seus ulls, petits però molt vius, on espurnejaven els sentiments que no volia mostrar.
Una tarda va venir a recollir-me al poble on jo arribava amb l’autobús de línia, palplantada a la parada amb la somera al seu costat. Sense masses escarafalls –no volia masses festes ni tampoc en feia- va fer-me pujar a la somera i posant dins l’alforja la meva petita maleta va començar a caminar els dotze quilòmetres que ens separaven de la masia sense deixar de fermar pel ronsal la somera que era un xic nerviosa.
La padrina n’havia passat de tots colors: guerra, fam, l’èxode al sud de França, el camp de concentració, el retorn al no res, la diàspora familiar: un fill a França, una filla al Canadà, una altra a Barcelona. Ella tornà a aixecar-ho tot: masia, conreus, horta, rec, aviram ... Sempre recordaré la seva figura menuda i una mica encongida, les seves mans fortes i morenes i els seus ulls, petits però molt vius, on espurnejaven els sentiments que no volia mostrar.
Gabriel Garcia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada