La parelleta menuda

Sandàlies d’escuma. Capítol 3

Eren nen i nena i ja anaven junts, no ens els imaginàvem l’un sense l’altra. En aquells balls innocents de diumenge a la tarda en alguna de les cases que tenien gramola, amb la presència discreta del pare o la mare i a vegades la no tan discreta d’algun germanet petit, en Miquel i la Carme -la parelleta menuda, que deia la meva mare- sempre ballaven junts. Ja m’hauria agradat a mi ballar sempre amb en Ferran però no era així, jo ballava amb tots, l’Anna i la Mercè també, i em sembla que els teníem una mica d’enveja.

Jo no coneixia les seves converses íntimes, no sabia ben bé quin era el llenguatge secret dels enamorats, encara no l’havia descobert però intuïa tota la seva tendresa. Desitjava que en Ferran em fes de guia en aquest camí, però aquella porta va restar sempre tancada.

Tanmateix, la vida corre com un riu que no s’atura ni torna enrere. La Carme va començar a treballar: amb disset anys es va trobar de cop en el món dels adults. Se la tractava com a tal, portava un sou a casa... I va conèixer en Jordi. Era un xicot atractiu, tenia uns anys més que ella, estava molt ben considerat a l’empresa i es va fixar en aquella noieta que, per cert, era molt bonica.

El que en Jordi li oferia era seriós; molt més que les paraules d’amor senzilles i tendres d’en Miquel. La noia era realista, veia que se li obria un bon futur, i en Jordi li agradava. Va trencar amb en Miquel, la relació amb els amics es va distanciar i va seguir el nou camí.

D’en Miquel, què us en puc dir? Tots ens havíem fet més grans, els lligams no eren els d’abans i vam deixar de veure’ns. Un dia el vaig trobar a l’autobús, estava més prim i els seus ulls em van semblar molt tristos.

Montserrat Sampere