Vam anar a La Molina per primer cop el gener del 64, després d’un dia inoblidable amb tots els amics i amigues havíem d’agafar el tren per arribar fins a Ribes on ens esperava l’autocar. L’estació era plena de gom a gom i quedava clar que no pujaríem a cap vagó, ell em va fer anar cap a la màquina i allà malgrat la protesta del maquinista i del cap d’estació no ens vam moure – em feia molta més por el que m’esperava a casa si no tornava...-.
El viatge va començar, l’home anava omplint de carbó la boca de la caldera i la brasa era cada cop més brillant i el foc s’anava fent més gran i jo sentia que no podia treure els ulls d’aquell foc que ho omplia tot. Ell era al meu costat, no gosàvem parlar, l’emoció era tan forta...,però al cap d’un moment vaig aixecar els ulls, el cel s’havia anat enfosquint i les estrelles el cobrien amb una intensitat que no havia vist mai i tot i que el foc m’escalfava i m’atreia no podia deixar de mirar aquell cel tan bell i tan inabastable.
Vam sortir junts durant dos anys amb l’oposició dels meus pares: “Ets massa jove” “Aquest noi no et convé” i quan tothom ja hi estava d’acord i ell insistia a formalitzar la relació, tot i que me l’estimava, vaig sentir que al seu costat tindria bona escalfor, però que m’estava allunyant de les estrelles.
Ara ens hem retrobat, els néts van a la mateixa escola. Ell és un avi abnegat, amb dedicació plena i em diu que això li dóna un gran caliu... jo només sóc àvia a temps parcial i m’engresco prou jugant amb els néts i tan aviat sóc l’àvia, com la bruixa, com la caputxeta,com el llop... però el meu joc preferit segueix sent atrapar estrelles!
Àngels Escolà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada