divendres, 25 de febrer del 2011

ROSES D'AFRODITA


-Mossèn, és pecat fer un petó als llavis d’una noia.?

Em sembla que vaig riure per sota el nas.

El Jordi tenia quinze anys i la Nuri potser catorze. Els tenia en el Grup de Teatre que jo havia organitzat en el Centre Parroquial.

En el repartiment d’aquella obra de Folch i Torres n’eren els protagonistes.

Jo entrellucava una frisança mútua sobretot tot assajant les escenes més ensucrades de la peça.

Ell no treia la vista de sobre a la Nuri. Parauletes, miradetes, els ulls se’ls hi encenien. Sempre l’un darrere l’altre, a l’escenari, al pati de butaques, o bé es perdien pel jardí solitari i fosc.

- Mossèn, estic enamorat!

Jo vaig seguir discretament aquell esclat d’il·lusions amoroses i el despertar de passions adolescents.

Tot va acabar com moltes vegades acaba. El pare de la Nuri, enginyer industrial es va traslladar, per raons de feina, a Segovia amb la família..

El Jordi m’havia explicat que al principi hi va haver, entre ells, un fluida comunicació epistolar que més tard va anar minvant.

La Nuri es va casar allà, el Jordi es va casar aquí. Han passat cinquanta anys i són feliços.

Un cop l’any, quan ve Nadal, ell em telefona per felicitar-me les festes i sempre acaba dient-me: Mossèn se’n recorda del petó als llavis?

Josep Quer 15 de Febrer de 2011

dijous, 24 de febrer del 2011

Síntesi de: Sandàlies d'escuma

La novel·la Sandàlies d'escuma, ens narra la vida d'una imaginària poetessa de l'època hel·lenística, tot situant-se en una època especialment interessant de la història grega. Maria Àngels Anglada, això no cal dir-ho, és una gran coneixedora del món hel·lenístic.

Traslladat a la novel·la, aquest coneixement suposa una ambientació perfectament natural, que introdueix el lector en l'època sense cap tipus de problema, encara que no en tingui cap coneixement especial, per presentar-li la vida de tot un seguit de personatges llunyans en el temps, però actuals, reals i immediats en les passions i les vivències.

(Pau Joan Hernández. Avui, 9 de gener de 1997)

LA COSA MÉS BELLA DEL MÓN

La cosa més bella del món no és Burj Khalifa, a Dubai, el gratacel més alt del món (amb vuit-cents vint-i-vuit metres)










ni l’illa de Manhattan on - en prop de seixanta quilòmetres quadrats - s’hi apleguen gairebé dos milions de persones,







sinó la carena de muntanyes fent barrera... per crear un redós ben plàcid,







i hi afegeixo el mar, que ens obre l’horitzó abraçant tots els camins possibles.









i tots aquells amb qui m’he anat creuant al llarg de la vida i amb qui he teixit ponts d’estimació immarcescibles.








Maria Àngels Escolà

dimecres, 23 de febrer del 2011

Això és Catalunya

Al nord, els Pirineus,

de Portbou a la Vall d’Aran.

Que boniques les seves valls

i les ermites romàniques.

A l’orient, la Costa Brava,

brava, i amb la mar tan blava.

I el Maresme, i el Garraf,

i la Costa Daurada i calmada.

La terra de ponent: fèrtil,

potent, agrícola. I camps fruiters

que amb el treball de la seva gent

tan generosament ens dóna.

I la terra del migdia:

els arrossars del Delta, ufanosos;

les vinyes del Priorat, l’oli,

i tantes coses bones.

Això és Catalunya

Pepita Barnaus

L’ÀVIA

L’àvia Antònia era una noia molt eixerida que vivia amb els seus pares i imagegermans en un petit mas, en mig dels camps propietat del patrici Claudi, persona important a la Imperial Tarraco. Ells no eren esclaus i vivien del seu treball a les terres del patrici, qui era un bon amo i al qual només veien quan es traslladava a la seva vil·la propera a Peñíscola.

L’Antònia ajudava la mare en les tasques de la casa i ja havia aprés a fer pa, cuinar, filar, preparar les olives i coneixia moltes herbes remeieres. Quan arribava l’època de la verema tota la família es traslladava als camps per collir el raïm que abocaven en grans cabassos. La feina era dura i els hi calia l’ajuda del carro amb el matxo per dur-lo fins el celler, on s’ajuntaven amb els altres pagesos de les rodalies, que també treballaven les terres del patrici. A ella li agradava molt anar-hi perque era tota una festa i coneixia altres persones de fora de la família.

Al patrici Claudi també li agradava ser-hi present i veure com la seva gent imagetrepitjava el raïm i omplia, amb el most, els cups que deixaven reposar al fons dels cellers i que esdevindria aquell vi blanc de bon paladar que tant li feia presumir davant dels altres patricis romans.

Aquell anys però, en Claudi no va anar sol, li van acompanyar la seva dona i la filla, una noieta de pocs anys entremaliada i curiosa que tot ho volia veure, i que en un descuit de la seva mainadera va desaparèixer i ningú no la trobava. L’Antònia que s’havia apartat del celler i estava reposant al costat del carro, la va veure abocada sobre un gran cabàs agafant un gotim de raïm, se li va acostar i li va dir que li donaria un raïm molt més bo si l’acompanyava. La menuda incrèdula la va seguir i el patrici i la seva dona, quan la van veure arribar amb la seva filleta, van estar-li molt agraïts.

Aquest fet va decidir el futur de l’àvia Antònia, ja que el patrici Claudi i la seva dona se l’endurien a Tarraco, per tenir cura de la nena.

Anna Mª Mora

La parelleta menuda

Sandàlies d’escuma. Capítol 3

Eren nen i nena i ja anaven junts, no ens els imaginàvem l’un sense l’altra. En aquells balls innocents de diumenge a la tarda en alguna de les cases que tenien gramola, amb la presència discreta del pare o la mare i a vegades la no tan discreta d’algun germanet petit, en Miquel i la Carme -la parelleta menuda, que deia la meva mare- sempre ballaven junts. Ja m’hauria agradat a mi ballar sempre amb en Ferran però no era així, jo ballava amb tots, l’Anna i la Mercè també, i em sembla que els teníem una mica d’enveja.

Jo no coneixia les seves converses íntimes, no sabia ben bé quin era el llenguatge secret dels enamorats, encara no l’havia descobert però intuïa tota la seva tendresa. Desitjava que en Ferran em fes de guia en aquest camí, però aquella porta va restar sempre tancada.

Tanmateix, la vida corre com un riu que no s’atura ni torna enrere. La Carme va començar a treballar: amb disset anys es va trobar de cop en el món dels adults. Se la tractava com a tal, portava un sou a casa... I va conèixer en Jordi. Era un xicot atractiu, tenia uns anys més que ella, estava molt ben considerat a l’empresa i es va fixar en aquella noieta que, per cert, era molt bonica.

El que en Jordi li oferia era seriós; molt més que les paraules d’amor senzilles i tendres d’en Miquel. La noia era realista, veia que se li obria un bon futur, i en Jordi li agradava. Va trencar amb en Miquel, la relació amb els amics es va distanciar i va seguir el nou camí.

D’en Miquel, què us en puc dir? Tots ens havíem fet més grans, els lligams no eren els d’abans i vam deixar de veure’ns. Un dia el vaig trobar a l’autobús, estava més prim i els seus ulls em van semblar molt tristos.

Montserrat Sampere

L’ESTIU DE 1960

Aquell estiu va marcar un canvi en la meva vida. Ja tenia quinze anys i havia acabat els estudis de “comerç”. Al setembre començaria a treballar d’auxiliar en una editorial, però em quedaven pel davant, un parell de mesos per acomiadar-me de les coses que havia fet fins llavors.image

La perspectiva de passar uns dies en aquell poble del Solsonès, convidada com cada estiu per la família Solà, on tan bé ens ho passàvem amb l’Anna i el Toni em feia molta il·lusió. Aquell lloc m’agradava molt, i encara més ser-hi durant la Festa Major, que aquell estiu pintava molt bé, ja que s’inaugurava una piscina en el poble.

A la meva arribada i retrobar-me amb la colla de nois i noies, vaig intuir que alguna cosa havia canviat, tots en havíem fet grans i ja no érem els nens que corríem pels camps, ens enfilàvem als arbres a collir pomes o ens esquitxàvem quan ens banyàvem al riu. La inauguració de la piscina fou tot un esdeveniment, es van fer demostracions de diferents estils i vaig quedar impressionada per aquell noi alt i prim que va guanyar la cursa de papallona. Era amic dels germans Feliu de Manresa, es deia Ignasi i també hi seria durant la Festa Major.

El concert de la nit, a la plaça de l’Ajuntament , era el tret de sortida de la festa i tot el poble hi era present. L’Ignasi s’havia fet un lloc al meu costat i escoltava atentament aquella música que mai m’havia sonat tan bé. Jo estava molt atabalada i quasi no gosava ni mirar-lo. En acabar vam anar al Casino a prendre un refresc. Tenia la gola seca d’una emoció desconeguda que em despertava l’Ignasi, que a més d’alt i prim, tenia uns ulls verdosos i una veu molt càlida que m’encisava. Tot xerrant em va explicar que tenia setze anys, que estudiava i que el curs vinent, la seva família l’enviaria intern a un col·legi, perque es preparés per entrar a la Universitat.

Aquells dos dies de la Festa Major van ser inoblidables i per primera vegada vaig ballar quasi tots els balls amb el mateix noi, però el que mai no he oblidat, és aquella pluja d’estels de la nit de Sant Llorenç que vam contemplar asseguts al marge d’un camp als afores del poble, agafats de la mà.

L’endemà però, alguna cosa havia passat. El seu amic em var donar una carta on s’acomiadava i s’excusava de no haver-ho pogut fet en persona. Havia hagut de tornar urgentment a Manresa per treballar a la fàbrica del pare. Em demanava que ens escrivíssim perque em volia tornar a veure i em deia que no oblidaria mai aquella Festa Major. Ens vam escriure durant uns mesos, però les cartes es van anar espaiant fins que no van arribar-ne més. Trista i desconcertada vaig conèixer per primer cop el gust amarg del desengany.

Vaig guardar molt del temps aquelles cartes, així com un dolç record per aquell xicot amb qui vaig veure per primera vegada, lluir tan intensament, “les llàgrimes de Sant Llorenç”.

Anna Mª Mora

diumenge, 20 de febrer del 2011

L'amor va en moto

Barcelona ha decidit fer vaga de transports, recordaré sempre aquest gener tan fred de 1957! En Franc, un xicot alt, de cabell gruixut i una mica rebel, quan m’ha vist, ha parat la seva Montesa i m’ha preguntat vols que et porti? I tant! me’n moria de ganes, en arribar al despatx m’ha dit: quan surtis, espera’m, eh?
Ara em ve a buscar cada matí amb la seva moto i quan pleguem em porta a casa; no tenim massa coses en comú però ens ho passem bé, parlem, discutim, riem.
Molts cops ell em pregunta t’esperen a casa? Jo menteixo, a casa sempre esperen, però li dic que no i deixem la moto i comencem a caminar pels carrers del voltant de la catedral, per la plaça Real. A vegades seiem i tot; l’altre dia vaig demanar una cervesa petita, ell se la pren de les gegants. Tot és nou per mi, el barri, el so de les campanes, però sobretot el nostre racó ple de petons, mai petons de cine, són pecat; sinó petons tan dolços com la xocolata desfeta, tan suaus com la nata que l’acompanya, més excitants que la força de l’aire quan vaig en moto.
I tant com m’agrada anar en moto! cada cop que hi pujo em diu: agafa’t fort que no vull perdre’t pel camí; no dona, abraça’m més fort, sí, sí així, vull sentir-te; i jo m’hi enganxo ben fort, els meus braços al voltant del seu pit musculat, mentre una esgarrifança em recorre de cap a peus, tota jo com si em passés el corrent, no sé per què però tinc ganes de riure, em sento contenta i feliç i quan arribo a casa em sembla com si el temps s’hagués escurçat, en canvi, costa tan d’arribar a l’endemà.
Avui m’ha dit que plega, ha trobat una altra feina, se’n va i jo he tingut la mateixa sensació com quan omples d’aigua el palmell de la mà i aquesta s’escola entre els dits.

dissabte, 19 de febrer del 2011

EL PRIMER AMOR

Explica un amor d'adolescència que no va perdurar. Pot ser real o ficció. Però si és real, canvia els noms, situa'l en qualsevol època, espai o circumstància llunyana a la teva

Per anys que visqui, mai no podré oblidar la calidesa d’aquella mirada ni l’entusiasme de la seva veu. No em calia pas esperar que el sol es pongués darrere les muntanyes i el cel es tenyís de vermellors incertes, ni submergir-me en les ombres profundes de la nit per somiar amb ell. Des de primera hora del lluminós matí dels meus quinze anys, el meu pensament estava amb ell. Se’m feien eternes les hores abans de la nostra trobada diària i frisava perquè arribés el moment en què el veia, atent i cordial, passejant-se per entre les taules dels alumnes, intentant comunicar-nos el seu saber. Cada vegada que s’acostava a la taula on jo seia, m’envaïa una esgarrifança i un tremolor interior abraçava tot el meu cos. Hauria volgut que em mirés només a mi, que la seva veu fos només per a mi, però alhora em feia por que, si em mirava, els ulls traïssin el foc dels meus sentiments. Ell, però, en cap moment no se’n va adonar.

Durant la meva llarga vida, les matemàtiques mai més no han tingut tanta importància com en aquell curs, ni les equacions unes incògnites tan difícils de resoldre com les que em van plantejar aquell meu primer amor.

M. Teresa

ENAMORADA

VUIT HAIKUS


Quan era jove

contemplava la lluna,

enamorada...

L’aigua corria

sota un cel de tempesta,

enamorada...

Quan el vaig veure

li deia: Vida meva,

enamorada...

El vaig conèixer

i el recordaré sempre,

enamorada...

El desitjava,

només veure’l, sofria,

enamorada...

Li demanava

amb els meus ulls plorosos,

enamorada...

Que una besada

volia dels seus llavis,

enamorada...

Seguiré sempre

per lluny que estiguis,

enamorada...

Lluïsa Guardiola

EL MEU TRESOR RETROBAT

Avui, diumenge, com que el fred és el protagonista, decideixo quedar-me a casa fent els deures de l'últim capítol del "Quadern d'Aram", però com que fa uns quants dies que estic baixa de moral no n'he tingut massa ganes i ho he aprofitat per posar-me a xafardejar pels calaixos d'alguns mobles de casa i hi he trobat una vella carpeta amb un petit adhesiu a la portada on hi havia escrit: "RECORDS SENTIMENTALS". Tot i que les lletres estaven mig esborrades a causa del pas del temps i jo no m'en recordava d'haver-les escrit, encara les he pogut desxifrar. Així que, he obert la carpeta de bat a bat i he estirat delicadament un antic sobre vell i tronat que treia el cap, mig amagat, entre la paperassa.

Què deu ser això? he pensat intrigada i tot seguit l'he obert i, amb gran sorpresa he descobert que hi havia un munt de poemes escrits per ma mare fa ja una colla d'anys quan encara era jove. Els fulls estaven mig rosegats i les poesies mig esborrades, però, tot i així, encara les he pogut llegir... i tot llegint-los m'he emocionat molt, moltíssim!

I perquè us en feu una mica la idea m'agrada oferir-vos-en aquesta mostra titulada "Al naixement del meu fill primer"

Lluïsa Guardiola

AL NAIXEMENT DEL MEU FILL PRIMER

En un poblet molt petit

entre Lleida i Balaguer

a les dotze de la nit

va néixer el meu fill primer.

Era l’any mil nou-cents quinze

quan la primavera bella

té els camps tots curulls de blat

i adornats per la rosella.

Jo plena de joventut

sentia l’amor matern

--“Mare meva, què ha sigut?”

--“Filla meva, un robust nen”.

Jo et vàreig fer el primer bes

nascut del fons del meu cor

que no s’oblida mai més

fins que ens abraça la mort.

Era el vint del maig florit

entre Lleida i Balaguer

a les dotze de la nit

va néixer el meu fill primer.

LA COSA MÉS BELLA DEL MÓN


La cosa més bella del món

No és el perfecte entramat d’estructures moleculars del nostre cos

Ni les xarxes neuronals que controlen les funcions mentals des del cervell

Sinó la mirada esperançada i agraïda del pare malalt que se’ns en va.

Hi afegeixo la terra que em va ensenyar estimar

I tot l’amor que d’ell he rebut.

ELS MEUS AVIS



Els meus avis paterns vivien a Bari en una vil·la situada al defora de la ciutat. Jo de petit, havia estiuejat moltes vegades a casa seva vora el mar.

El meu avi, Titus, era jornaler però amb dret a habitar la casa del seu amo. Jo l’ajudava en el conreu de la vinya i les hortalisses. D’ell vaig aprendre l’amor al treball i a la terra.

La meva àvia, Júlia, era filla d’un militar valorat a la guerra de les Gàl·lies. Tenia tres anys menys que l’avi. D’ella vaig aprendre la importància de les relacions socials que l’àvia practicava en termes, biblioteques, botigues i passejos.


divendres, 18 de febrer del 2011

HAIKUS: Quadern D’Aram - Cap. 2

Cerquen amb ànsia,
I esborren sense veure’ls,
núvols de peixos.

Els mou la gana,
mentre busquen l’almoina,
que el mar els dóna.

Els seus ulls tristos
busquen els clars que riuen
i s’hi emmirallen.

Feina acabada,
quan ben cansats arriben,
la brasa espera.

Maria Àngels Escolà

dijous, 17 de febrer del 2011

El meu avi

 

imageDemetri havia heretat del seu pare unes vinyes magnífiques vora el mar i li agradava fer estades a la finca. Un dia es va fixar en un esclau que contemplava els ceps amb una mirada especial; quan s’acostava la verema no feia més que observar el cel i l’inquietava qualsevol perill de tempesta o pedregada que pogués malmetre la collita, el seu comportament no era propi d’un esclau: s’estimava les vinyes.

L’amo va observar que els seus consells sobre el punt òptim de maduració del raïm eren dignes de tenir en compte i aquell any li va encarregar la direcció de la verema i la producció del vi. El resultat va ser esplèndid.image

Tant ho va valorar Demetri que el va convertir en el seu esclau de confiança, i amb el temps el va alliberar juntament amb la que era la seva dona. Van ser els meus avis i jo anava sovint a casa seva, a la finca d’on sortia el millor vi de l’illa de Quios.

                                                                                 Montserrat Sampere

La padrina


La padrina era una dona menuda, forta, enèrgica i molt treballadora. Al meu cosí i a mi ens feia córrer per l’era a cops d’escombra quan fèiem alguna entremaliadura.

Una tarda va venir a recollir-me al poble on jo arribava amb l’autobús de línia, palplantada a la parada amb la somera al seu costat. Sense masses escarafalls –no volia masses festes ni tampoc en feia- va fer-me pujar a la somera i posant dins l’alforja la meva petita maleta va començar a caminar els dotze quilòmetres que ens separaven de la masia sense deixar de fermar pel ronsal la somera que era un xic nerviosa.

La padrina n’havia passat de tots colors: guerra, fam, l’èxode al sud de França, el camp de concentració, el retorn al no res, la diàspora familiar: un fill a França, una filla al Canadà, una altra a Barcelona. Ella tornà a aixecar-ho tot: masia, conreus, horta, rec, aviram ... Sempre recordaré la seva figura menuda i una mica encongida, les seves mans fortes i morenes i els seus ulls, petits però molt vius, on espurnejaven els sentiments que no volia mostrar.
Gabriel Garcia

La cosa més bella del món

No és la riquesa per sobre de les necessitats,image

ni la bellesa pròpia, la fama o la glòria,

sinó la pau amb un mateix,

la pau amb els altres,

la pau amb Déu,

i els moments de cada dia que voldríem aturar i fer eterns en el nostre cor.

Montserrat Sampere

RECORDS

El meu gran amor d’adolescència (perquè també hi va haver els petits amors…) es deia Albert. Em costa molt recordar com, quan, on vam començar a sortir, però recordo molt bé un moment puntual d’emoció en la nostra relació i també per què es va espatllar...
Vam anar a La Molina per primer cop el gener del 64, després d’un dia inoblidable amb tots els amics i amigues havíem d’agafar el tren per arribar fins a Ribes on ens esperava l’autocar. L’estació era plena de gom a gom i quedava clar que no pujaríem a cap vagó, ell em va fer anar cap a la màquina i allà malgrat la protesta del maquinista i del cap d’estació no ens vam moure – em feia molta més por el que m’esperava a casa si no tornava...-.
El viatge va començar, l’home anava omplint de carbó la boca de la caldera i la brasa era cada cop més brillant i el foc s’anava fent més gran i jo sentia que no podia treure els ulls d’aquell foc que ho omplia tot. Ell era al meu costat, no gosàvem parlar, l’emoció era tan forta...,però al cap d’un moment vaig aixecar els ulls, el cel s’havia anat enfosquint i les estrelles el cobrien amb una intensitat que no havia vist mai i tot i que el foc m’escalfava i m’atreia no podia deixar de mirar aquell cel tan bell i tan inabastable.





Vam sortir junts durant dos anys amb l’oposició dels meus pares: “Ets massa jove” “Aquest noi no et convé” i quan tothom ja hi estava d’acord i ell insistia a formalitzar la relació, tot i que me l’estimava, vaig sentir que al seu costat tindria bona escalfor, però que m’estava allunyant de les estrelles.
Ara ens hem retrobat, els néts van a la mateixa escola. Ell és un avi abnegat, amb dedicació plena i em diu que això li dóna un gran caliu... jo només sóc àvia a temps parcial i m’engresco prou jugant amb els néts i tan aviat sóc l’àvia, com la bruixa, com la caputxeta,com el llop... però el meu joc preferit segueix sent atrapar estrelles!


Àngels Escolà

Llocs Imborrables

A la llunyania la Cerdanya
els prats tan verds
que enamoren,
t’ajeus a la gespa humida i
veus passar les papallones,
els cavalls de color caramel,
les vaques dringant
els seus esquellots.
Quina meravella, quina pau!

Al llevant em capbusso
a les aigües d’un blau marí
profund com els tresors
que amaguen,
els coralls vermells
com les roses.
Veus el fons cristal·lí
com un mirall...

A ponent les poc conegudes
terres del Pallars Jussà
els embassaments,
els congostos
camins estrets veient-se
al fons l’aigua del riu
que s’escapa cap a l'Aragó.
El trenet que torna a funcionar
cap aquells indrets...

Anem baixant i ens trobem
amb el Delta
terra plana plena d’arrossars
i aus que han fet els seus nius
prop del far, els Alfacs.
La barcassa que ens
porta a l’altra banda del riu Ebre.
Els Ports d’en Besseit
senyorívols, misteriosos,desconeguts.

Teresa Demestre

dilluns, 14 de febrer del 2011

ELS MEUS AVIS

Glauca parla dels seus avis. Parla’n tu també, però fent-ne una transformació de temps, d’espai, de situació social, d’ètnia etc.

A casa dels meus avis paterns m’agradava tafanejar entre les grans taules plenes de plànols, dibuixos i estris que m’eren del tot desconeguts. El meu avi, Imhotep, era fill d’un alt funcionari del faraó. Havia estudiat medicina, matemàtiques i arquitectura a la Casa de la Vida d’Heliòpolis. Era el metge i l’arquitecte preferit del faraó Djoser i l’encarregat de bastir-ne el gran complex funerari. En aquell temps es dedicava en cos i ànima a la construcció de la seva obra més estimada: la piràmide esglaonada de Saqqara.

Nebenteru, la meva àvia, casada amb ell des dels 12 anys, era una dona bonica i elegant. Tenia els ulls i els cabells negres com l’atzabeja que contrastaven amb la blancor dels vestits de lli. Al voltant del seu coll esvelt, sempre lluïa un medalló amb el nom gravat del meu avi. Ella l’ajudava en el seu ofici, dirigia la casa i era l’administradora del patrimoni.

Djoser (també anomenat Netjerikhet): Dinàstia III, 2585 - 2555 aC.

M. Teresa Aiguadé



LA COSA MÉS BELLA DEL MÓN


Seguint l'esquema de M. A. Anglada a Sandàlies d'escuma prova de fer una declaració sobre "La cosa més bella del món"

Jo penso que la cosa més bella del món no és la grandesa d’un oceà inabastable, gràvid de somnis i d’aventures; ni la majestuosa presència d’uns cims de límits sagrats, sinó el tendre plor de l’infant que reclama la blanca tebior de la mare i el batec nodridor del seu pit. I, encara hi afegeixo la ferma veu amiga que canta per bressolar el nostre dolor, i tots els moments compartits amb els qui més he estimat.

M. Teresa Aiguadé

dijous, 10 de febrer del 2011

Pàtria sotmesa

Jo sóc la branca feble que surt d’entre el fullam,
la que no es vol sotmetre, la que no tem el llamp
La que nua de fulles, en els jorns de tempesta
es deixa dur pel vent que la vol estronyar

Brots de noves florides cada primavera
la vesteixen de gala, com en dia de festa,
I festejant, no dubta a posar la llavor
de la flor que neix un dia i a l’altre dia mor

L’amargor de viure el dolor que ens envolta
i que allunya les fulles, portant-les qui sap on,
mentre l’enyor rosega, l’esperança desborda

HORITZONS

 

clip_image001[4]De Llevant ens arriba la Mediterrània mar,

I la salada aigua ens parla en altres mots,

però per preservar els nostres, cal no decaure,

aguantar ferms i mirar el sol naixent.

Les terres de Ponent ens marquen fronteres.

La terra nova conquerida en antigues guerres,

ha esdevingut fèrtil, rica, treballada i ferma,

perque quan marxi el sol no quedi erma.

Els Pirineus altius ens senyalen el nostre Nord.clip_image001

Els alts cims cantats per tants poetes:

Canigó, Puigmal, Aneto i Bissiberris

ens evoquen imatges resplendents de glòria.

Cap al Migdia, el gran riu amb horta i arrossars,

on les aus hi viuen lliures quan fan el seu camí.

Quin goig més gran poder volar com elles

i contemplar del nostre país totes les meravelles!

Anna Mª Mora

dimecres, 9 de febrer del 2011

Lloança de ma terra

Que m’agrada el Nord del meu país,
que m’agraden les muntanyes de
cims enfarinats a l’hivern i el verd
maragda de les serralades que
dolçament s’ajeuen a la mar.

Que dir de les planures daurades,
que de les esteses de blat i civada a Ponent,
terra de les meves primeres arrels.
La memòria d’aquestes imatges
sempre estarà en el meu record.

Que dir de la meva ciutat
que estimo pel damunt de
tots els seus defectes.
Càlida perla de l’Orient, mediterrània,
viva i acollidora.

Que us sembla aquest gran riu
que entrega les aigües al Sud del país
entre arrossers, vinyes, platges lluminoses,
petits poblets i restes romans.
Són segles d’història i cultura.

Gabriel Garcia

Aram i Iorgos

Quadern D’Aram - Cap. 2

Cerquen amb ànsia,
i esborren sense veure’ls,
núvols de peixos.

Els mou la gana,
mentre busquen l’almoina,
que el mar els dóna.

Els seus ulls tristos
busquen els clars que riuen
i s’hi emmirallen.

Feina acabada,
quan ben cansats arriben,
la brasa espera.


Àngels Escolà

diumenge, 6 de febrer del 2011

Catalunya

Territori que aglutina
viles, pobles i ciutats,
xarxa de conreus i vinyes,
de fàbriques i de mercats;
rius en lluita fins la mar

Cada comarca una serra,
Cada serra un cim joiós:
Aneto, Puigmal, Canigó
cada vall, gresol que abriga:
Aran, Cerdanya, Cardós

Poble que amb treball abraça
gent de diferent condició,
gent que riu i gent que plora,
gent que té molt o ben poc,
àgora d’un poble gloriós

Una llengua per bandera,
la cultura que és de tots,
la voluntat de ser lliures,
els símbols que ens fan ser forts.
Catalunya, un sol poble, una nació

Rosa Bruguera

Nord, sud, llevant, ponent

Al nord, altius Pirineus,
serralada de gegants,
alts cims i valls solejades
acullen vells campanars

El Montsant cap a migdia
amb el delta del gran riu,
arrossars que donen vida
i vinyers de ros raïm
A l’est, la Mediterrània
amb un perfil escarpat,
rompents a la costa brava,
i platges de llargs sorrals

A l’oest la terra ferma,
secà, regadiu, llauró,
pagesia i gent que guarda
llegendes i tradicions

Al bell cor de Catalunya
hi trobem el Montserrat
una Mare de Déu bruna,
el nostre símbol sagrat.
Rosa Bruguera

dimecres, 2 de febrer del 2011

PUNTS CARDINALS



De Llevant ens ve la llengua

i els conceptes d’art i dret.

Des del Nord arriben aires

de tècnica i llibertat.

De Migdia, fa mil anys,

nou progrés i esplendor.

De Ponent, ja fa tres segles,

aires d’incomprensió.


Josep Quer

QUATRE SOMNIS EFÍMERS

Quan albiro Ponent

i petjo terra ferma

els meus ulls entreoberts

versàtils i pensius

m’obren nous horitzons...

Quan abraço Llevant

ataüllo un cel blau

i un estol d’estornells

il·lumina el paisatge

dissenyant un triangle...

Quan el Nord assolim

hi captem nous impulsos

d’il·lusions soterrades,

on l’esclat de la vida

hi perviu sempitern...

Quan el Sud ens ofrena

la mar, com un miratge,

l’escenari bellíssim i sublim

d’una posta de sol inabastable

és, talment, com un somni...

Lluïsa Guardiola

AIXÒ ÉS CATALUNYA

Al nord, els Pirineus, image

de Portbou a la Vall d’Aran.

Que boniques les seves valls

i les ermites romàniques.

imageA l’orient, la Costa Brava,

brava, i amb la mar tan blava.

I el Maresme, i el Garraf,

i la Costa Daurada i calmada.

La terra de ponent: fèrtil,image

potent, agrícola. I camps fruiters

que amb el treball de la seva gent

tan generosament ens dóna.

imageI la terra del migdia:

els arrossars del Delta, ufanosos;

les vinyes del Priorat, l’oli,

i tantes coses bones.

Això és Catalunya

Pepita Barnaus

CATALUNYA

Intenta fer un poema o un text, en què descriguis el teu país, la teva comarca, etc. És condició indispensable que hi figurin els quatre punts cardinals, imitant el poema de Varujan. Fes-ho equilibrat: els mateixos versos o frases per a cada punt cardinal.

A Ponent

crida l’enveja,

no ha valgut

dret ni raó

Vers el Nord

la vella Europa

amb supèrbia

estén la mà.

Per al Sud,

som l’esperança

del treball

i del progrés

A Orient,

els nostres somnis,

lliurement

solquen la mar.