Una nit qualsevol he furgat a dins meu
tot raonant, si potser ja ha arribat el moment
de deixar volar lliures els meus pensaments
tants i tants i tan invisibles i tan isolats...
Soterrades arrels, mai oblidades,reflexions
que d’incògnit malviuen, qui sap si,
al fons d’una ànima esllanguida
per l’ímpetu indolent de l’inconscient.
La ment, no obstant, navega inesgotable
fent camí lentament, a les palpentes
cercant, debades, camins de llibertat...
Més enllà de la nit ha sorgit la llum
i quan l’alba ens desvetlla, el malson ha finit.
Invicta l’ànima, amb lògica, argumenta:
que tot és efímer i mai res no és perenne,
nostres esperits, però, a tot sobreviuran
si podem tornar a néixer una nit qualsevol,
una plàcida nit sadollada d’estels.
Lluïsa Guardiola
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada