M’agradava, després de sopar, mirar darrera la finestra el carrer silenciós i fosc, sense trànsit els vespres. Jo em passava hores mirant el carrer. Pel carreró, no hi passava quasi mai ningú. M’esperava que toquessin les onze perquè llavors una ombra el travessava . De besllum em semblava un home emborrassat, espatllut, gairebé sinistre. De dia no el veia. No gosava parlar a casa de la meva visió quotidiana.
Un vespre vaig acompanyar el pare a tancar el cotxe al garatge públic.
- Bona nit, Vicenç. Quan acabes la jornada?
- Fins prop de les onze. Són quasi dotze hores diàries. La vida és difícil avui.
Vaig reconèixer l’ombra. Aquella nit vaig foragitar la meva obsessió. Ara ja tenia un nom:Vicenç, el vigilant del garatge.
Josep Quer, 5 de novembre 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada