NO EM DIC LAURAdijous, 26 de maig del 2011
NO EM DIC LAURAdiumenge, 22 de maig del 2011
LES FOTOS DE VIC
![]() |
| 110520 VIC (incloses les fotos de M Rosa) |
dijous, 19 de maig del 2011
FRASES BONIQUES
(del llibre ARTEMÍSIA de MARIA ÀNGELS ANGLADA, que ens va regalar la Pilar ANGLADA, la seva germana).
"El bon temps està en el cor no en el dia"
El Mar, llenques de plata entre les oliveres.
L'Egeu amb un cel clar i una mar blavíssima, un blau net, intens, un blau de joiell.
Assenyalà el mar on brillaven els llums d'alguna barca que pescava a l'encesa.
Quan s'encenien quatre núvols sobre el mirall del mar.
La nit era serena, el cel tan ple d'estrelles i el firmament de l'illa com un miler de gesamins florits.
Les flors tapaven el mur de les petites cases, xeringuilles com les del jardí de la meva infantesa, però més atapaïdes, roses de tots colors, buganvíl.lees d'un vermell encés, geranis.
Entorn de la qual voleiaven, enlluernades, les falenes.
Un món que batega entre els colors, fet de llums i d'ombres.
Una expressió trista i vaga en els seus ulls verds i daurats.
Una força apassionada li feia brillar els ulls, li encenia el color, altrament més aviat pàl.lid, de les seves galtes.
Un rostre molt vell sense la flama dels ulls, fràgil i vulnerable.
Un fil lligava l'escultura i la música i m'ajudaria a interpretar-la.
El testos d'alfàbrega de la terrassa em defensarien dels mosquits.
Enraonava fluixet, el seu accent era deliciós. Pronunciava els mots pujant el to, com si cantés.
Els fets eren tan veritables i tan reals com la nit ni l'olor del bosc que entrava per les finestres obertes, com la suavitat dels seus cabells i la graciosa cantarella de la seva veu.
L'havia trobada maquíssim, amb la seva brusa blanca brodada i amb les mànegues amples com ales, els cabells recollits cap endalt, i unes arrecades d'or filigranat.
Llegir aquest llibre ha estat un goig tan gran, triaria, no només, aquestes frases boniques, sinó, moltes més.
La història de la ARTEMÍSIA emociona i et fa voler coneixer aquells llocs tan meravellosos que et fan oblidar la seva tristesa i melangia.
La Música, la Poesia, la Natura...
Teresa Demestre
divendres, 13 de maig del 2011
Enyorança

Ara, sense planes ni serres, sense rierols ni torrentades, ni roures ni pollancres ni tórtores ni rossinyols, ell amb el seu enyor i l’aigua i el cel i aquella sentor sempre salada als llavis, sap que, allà a la pàtria, les niuades de poetes han salvat per sempre més els mots que el poble havia conservat i que ara, amb nova veu, retornen al seu poble.
dimecres, 11 de maig del 2011
Ex. 30Si tingués un vaixell m’enduria les noies,
si volien tornar deixarien llurs cors:
i en faria fanals
per a prendre’n de nous.
Joan Salvat-Papasseit: La gesta dels estels
dijous, 28 d’abril del 2011
Per què recordar…?
No pintis més angelets càndids i innocents
damunt d’aquesta tomba que tanca cendra freda.
Per què recordar al qui dorm en la pau de la terra
l’amor mentider de molts parents i familiars?
Jaume Roig
El Quique
En cert sentit, però, jo el retrobava a classe, assegut darrera la taula del fons, amb els seus ulls com dues perles negres i la seva boca tan expressiva, esperant el més petit descuit per organitzar qualsevol batibull o enrenou. També se’m feia present al pati organitzant el partit de futbol i exigint respecte per als qui no jugaven massa bé. Ara apareixia sigil·losament per la cantonada del passadís, el dia que filmàvem “L’alliberament de Maribel”.
Me l’imaginava a casa, amb els seus oncles, unes persones bellíssimes, preparant-se per anar, com cada diumenge a “La Modelo” a visitar els seus pares.
El recordava de feia poques setmanes quan em va saludar a les rambles tot ufanós i rialler i m’explicava que ja era pare i que amb dos companys més de classe havien muntat una empresa de pintura.
Aquest era el Quique, a qui acomiadàvem per sempre en una senzilla cerimònia després d’un accident de cotxe
Jaume Roig
Glauca s’ha sobreviscut
A l’inici del llibre “Sandàlies d’escuma”, però en la maduresa de la seva vida, Glauca verbalitza aquelles intuïcions inicials que, com a fil conductor han estat presents i s’han anat desenvolupant al llarg de la seva vida: “No, no és el déu de la guerra el qui em dicta les paraules clares: ets tu, Afrodita, la reina de l’encantament i dels amors ...”
I també: “les meves batalles han estat molt diferents de les dels generals que omplen de dol les cases ... De nit m’ha agradat el combat
amorós ... i mentre brilla la llum del dia, he lluitat per aconseguir la forma més bella en les meves cançons i per salvar de
la mort, en uns temps tant incerts, els qui estimava.”
Aquestes intuïcions s’encarnen –i mai millor dit- en Leukion d’or. Una passió que il·luminarà tota la seva vida. La seva llum desentenebrarà la tendresa d’Esquines, l’amor madur, enigmàtic i finit de Càrmides.
Hi ha un moment, però, de crisi –Glauca ho verbalitza dient que s’ha cremat la seva jovenesa -. Amb la mort de Sòtades se li obren els ulls tal com se li obriren a Eva al Paradís, i se li fa patent l’ésser humà nu, desemparat per odis, enveges, injustícies, maldats, sofriments, dolors.
Malgrat tot, “Glauca de Quios s’ha sobreviscut”.
Fins que un dia “la mort ens convertirà en pàl·lides ombres. Aleshores l’hauré de seguir amb petja no massa indòcil, perquè la copa de la meva vida ha estat plena”.
Jaume Roig
dilluns, 25 d’abril del 2011
Per què recomanaria el llibre Sandàlies d’escuma de M. Àngels Anglada?
- Per la seva lectura fàcil, gens enrevessada.
- Per totes les descripcions, les de la natura en especial.
- Per l’apropament a la cultura grega clàssica.
- Per l’apropament a la mitologia grega d’una forma amena que facilita el coneixement dels principals mites.
- Perquè reflecteix tota la trajectòria vital de la protagonista.
- Pel lèxic riquíssim i l’estil literari.
- Per la forma d’expressar els sentiments de Glauca; l’últim capítol es pot recomanar especialment, és una joia.
Josep Quer, 14 d’abril de 2011
diumenge, 24 d’abril del 2011
Declaració num 2.- pag 568 (es declara enamorada del Partenó d’Atenes)
Ni la Plaça Roja de Moscou, ni Sant Pere de Roma, res com Atenes m’ha atrapat tant ni m’ha deixat un record tant inesborrable.
Com la Glauca, he pensat sempre que miraria de tornar-hi.
El conjunt de l’Acròpolis, amb el Partenó, l’Areòpag i els temples presidint la ciutat moderna i bulliciosa, et diu tantes coses! Et ve un desig d’agraïment perquè sents que allà s’hi ha bressolat la nostra cultura.
I el mar, d’ Algesires a Istambul , vehicle de l’art i la filosofia d’Atenes.
Asseguem-nos sobre qualsevol carreu de l’Acròpolis i deixem volar el pensament...
Sempre voldrem tornar a Atenes.
Josep Quer, 7 d’abril de 2011
RECOMANACIÓ
La lectura de “Sandàlies d’escuma” la recomanaria al lector que sigui capaç d’endinsar-se en un món íntim i, perquè no, també femení. La Mª Àngels Anglada ens transporta molts anys enllà, a la Grècia Clàssica que tan bé coneixia, i alhora que ens ensenya espais, llocs, tradicions, formes de vida de la gent del segle III abans de Crist, d’una forma senzilla i subtil ens apropa els personatges de la mitologia grega i als inicis de la nostra cultura. Fa una acurada descripció dels personatges, i principalment de la Glauca ens mostra la seva transformació, tan física com psicològica des de l’adolescència fins gairebé la vellesa. Fa servir un llenguatge i una forma d’escriure riquíssims i personal i sembla que posant-se les sandàlies d’escuma de la Glauca ens transmet quina és la seva pròpia filosofia, mostrant-nos en l’últim capítol una sèrie de principis que interpreto han marcat el seu camí en la vida.
Anna Maria Mora Gonzàlez
REFLEXIONS
Aquest últim capítol de “Sandàlies d’escuma” m’ha fet reflexionar molt i fent una mirada enrere veritablement m’he sentit identificada en alguna de les declaracions de principis que la Mª Àngels Anglada ens deixa entreveure amb la seu subtil llenguatge. M’ha fet pensar especialment en què hi ha un punt en la vida a partir del qual es té la consciència de què el temps passa i que cal aprofitar amb calma i serenor el dia a dia. El meu va arribar quan em vaig pre-jubilar. Des dels quinze anys havia treballat i compaginat estudis, responsabilitats familiars, marit, fills i tot plegat havia esdevingut, de vegades, una càrrega feixuga. Com moltes dones de la meva generació, no havia tingut gaire repòs ni temps per a mi mateixa i aleshores vaig tenir molt present que aquell era el meu moment. Un canvi sobtat no es pot aconseguir d’un dia per altre, però m’hi he esforçat i he après a fer les coses que i quan em venen de gust. D’aquest manera, tinc la impressió, que puc entomar d’una forma molt més calmada i reflexiva tot allò que m’arriba en aquesta etapa i gaudir de les petites coses que abans no era prou capaç de veure.
Anna Maria Mora Gonzàlez
dissabte, 23 d’abril del 2011
SANDÀLIES D’ESCUMA
diumenge, 17 d’abril del 2011
EL TEMPS
“I ara que sentia per primera vegada el Temps que s’escolava i que només tenia un dia lluminós per viure, vaig decidir d’assaborir les Hores, florides o punxoses, com es veu lentament una copa de vi flairós”.
El temps s’escola. Aquesta realitat és evident quan arribem a la vellesa, mentre que quan som joves ho sabem però no ho sentim. Per prendre’n consciència necessitem algun fet singular. En el meu cas va ser el diagnòstic d’una malaltia de resultat incert.
Tot el temps passat en la incertesa va ser potser el més ben aprofitat de la meva vida. Cada instant era el més valuós. L’amor era exultant. Les relacions amb els altres eren serenes. La vida era feta d’un moment darrere l’altre i s’havien d’assaborir tots.
És de doldre que la probabilitat, gens segura, de tenir encara molt temps per viure aigualeixi el vi flairós de cada instant.
Montserrat Sampere
Maria Àngels Anglada
divendres, 15 d’abril del 2011
EL PAS DEL TEMPS
Les Hores perdudes fugen lentament,
una rere l’altra, com un guspireig
que va a les palpentes, sense trobar res.
Són records i esperances que vénen i van,
són dies viscuts que passen volant...
Muts espectadors d’aquest nostre Cosmos
on uns mots ardits ens poden fer lliures
amb legítims missatges d’esclats de poesia,
anhelant conscients somiats objectius
que quan són captats ens maten les pors
perquè som intèrprets de la pròpia història
i orfes del passat amb un nou Futur
tot representant sobre l’escenari d’aquest món real
el paper ideal d’una vida viscuda a l’atzar...
Mentrestant, el temps passa sense fer remor
i aleshores, sensibles, sí que ens adonem
que es perllonguen els dies i s’esmunyen els anys
i que és just el moment d’assumir, potser,
tant la Por com la Pau d’una llarga vida
menyspreant traïcions i oblidant els danys...
Si tu, equànime ara, busques l’equilibri
i en el teu vol ras no has perdut les ales,
amb la testa ben alta i el cor bategant
escriu un poema i aprèn a volar.
Ll. Guardiola
SANDÀLIES D'ESCUMA
M’ha agradat la novel·la “Sandàlies d’escuma” perquè Maria Àngels Anglada ha a
conseguit apropar-nos, amb senzillesa, a les arrels de la nostra cultura, tan properes i alhora tan desconegudes. Amb el seu llenguatge entenedor, però farcit de poesia ens parla del paisatge mediterrani, i es nota que l’estima. Ens trasllada a una època llunyana en el temps, ens ofereix un tast del pensament mitològic, i ens fa conèixer els costums i sentiments dels seus personatges per fer-nos adonar que no són tant diferents dels d’avui. La protagonista, Glauca, encarna la dona sensible a les arts, que sofreix davant la injustícia social i que lluita coratjosament per aconseguir els seus ideals. El llibre té, a més, un punt d’aventura i de misteri que encara el fa més atraient.
M. Teresa Aiguadé
EL DIÀLEG
t el seu cos havia viscut canvis, però eren de vida i de creixement, ara és diferent. Crec que quan arriba aquest moment cal saber acceptar amb senzillesa el ritme natural del cos i centrar el nostre interès en coses diferents, i no per això menys atractives, de les que havíem pogut fer. Per assolir-ho, però, és molt important que trobis al teu costat una persona disposada a escoltar i dialogar sense presses ni doctrines. El bon diàleg pot ser una font de comprensió, de tendresa, de serenitat i de confiança. M. Teresa Aiguadé
L’ombra esdevenia la part necessària sense la qual la llum no brilla. En vaig tenir prou per aprendre coses importants.
No estaves sola, Trini. Hi era tota una família de malalts que m’inspiren un respecte profund, com si qualsevol carícia pogués ser un exemple de gran humanitat. He vist com aprenien a caminar passet a passet. Envoltada d’ells, comprensiva de la seva situació, he descobert l’amor als desvalguts.
No sé exactament com estic ara: tinc una vèrtebra aixafada, els metges no ho curen, en qualsevol cas pensava que jo seria una nul·litat.
Quan més trista estava, un àngel de la guarda em va transmetre esperança, i jo he seguit els seus consells fent una bona recuperació que em dóna ànim.
He pensat molt. Conviure dues hores amb la Maria Dolors i tots vosaltres és un regal.
No miraré enrere, miraré endavant. Sóc de nou a la classe que tant he enyorat.
Trini Guilera
Gaudí
En visitar el temple de la Sagrada Família i altres obres de Gaudí, no deixo de meravellar-me. En totes s’hi veu l’empremta del seu amor per la natura i la seva fe. La seva arquitectura n’és plena.
En cert sentit, però, jo trobo que devia estar influenciat per la seva infantesa. Va néixer a Riudoms, fill i nét de calderers, ofici que ell després va confessar que li donà un sentiment natural de l’espai arquitectònic que li va permetre imaginar-lo en tres dimensions. Vull dir que em sembla veure’l jugant i creixent entre calderes; d’adolescent, corrent pels camps, embadalint-se contemplant les plantes, l’espai i tots els éssers vius, deixant aquí córrer la imaginació.
Tot això ho plasma en la seva obra. Molts el tenien per extravagant i el criticaven. Anys més tard ha estat reconegut mundialment, considerat un gran arquitecte, un geni.
Pepita Bernaus
dimecres, 13 d’abril del 2011
DECLARACIONS DE GLAUCA
Tot al llarg d’aquest últim capítol de Sandàlies d’escuma, Glauca, ja madura, ens expressa una sèrie de sentiments i conviccions que la defineixen molt bé. Nosaltres hem cregut endevinar que la Maria Àngels Anglada va voler reflectir en la protagonista el seu propi pensament i el seu tarannà, per això hem intentat resumir en aquests dotze punts les idees que ens han semblat més importants per conèixer el personatge i, de rebot, la seva creadora.
- S’adona que la vida passa de pressa.
- Coneix la ciutat d’Atenes i aprèn a estimar-la. La compara amb Alexandria i manifesta que prefereix l’austeritat d’una a la majestuositat de l’altra. Opta per un Art i una Cultura clàssics, els d’Atenes.
- Rebutja l’absolutisme. Aposta per les bases de la democràcia.
- Aprèn a asserenar-se, a tenir paciència en els moments difícils i sobretot a centr
ar-se en idees que li fan més lleu el patiment. Opta per una memòria selectiva vers els bons records .
- Decideix assaborir lentament cada moment del present.
- No vol escoltar els fets ni detalls que sap que li faran mal i no aportaran cap solució.
- Opta per una escriptura amable i positiva. No vol traspassar als altres les penes q
ue l’afligeixen. - Davant la incerteses que li provoquen els canvis que experimenta el seu cos, valora molt el diàleg amb una persona de confiança.
- Accepta la seva condició actual. Se sent segura a casa sense grans compromisos ni exigències. Frueix de la vida amb serenitat, però no renuncia als somnis.
- Es declara treballadora incansable. No en té prou amb la inspiració.
- Manifesta que el

descobriment de la injustícia i l’abús de poder la van fer créixer i convertir-se en una persona adulta. - Conserva un record idealitzat del seu primer amor perquè està lligat a la seva pròpia jo
ventut.


