Tinc aquí, damunt la meva taula,
un got de vi d’Olesa.
L’amic que me l’ha regalat es pensava
que m’oferia el seu cor – sense imaginar-se
que alhora em donava els dels seus avis.
No en puc separar els ulls – com si hi haguessin arrelat.
Vi rebel. Em pregunto d’on li ve aquesta vermellor?
Però, amarant-se alhora de vida i de sol,
xopant-se de tantes sangs vessades
havia d’enrogir per força.
Color de sang, em dic,
Vi rebel, de segur, car és Olesa!
Potser encara hi alenen els vestigis
dels saquejos mil·lenaris, la resplendor dels focs
que van cobrir de cels roents
els exèrcits de l’Espanya...
Potser hi roman un xic de l’esperit
que em va donar la vida, un reflex de l’aurora
a qui dec aquesta mirada eixuta,
aquest cor on batega un foc sorgit
a les properes aigües del Mediterrani,
aquest cor on cova l’amor alhora que la revolta ...
Vi rebel, oprimit – heretatge, relíquia,
ofrena, eixarm – just quan un poema
fremeix sota la meva ploma, sovint ploro
veient aquest glop rogenc
d’Olesa, revisc -encloent l’ànima
dintre de la meva mà
lliuro el meu cor !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada