VACANCES

SOS DEL REY CATÓLICO

A la fresca del matí, he tret el cap per la finestra de l’habitació del Parador de Sos del Rey Católico. El cel, esbarriat de núvols prims sense pretensions de pluja, ho amara tot d’una claror suau i tranquil·la.

Em corprèn el silenci d’aquest moment només torbat, de tant en tant, per la piuladissa d’alguns ocells que van i vénen dels nius arrecerats sota el ràfec d’una teulada, i, en la llunyania, per la remor somorta d’una màquina agrícola que quasi sona a sacrilegi.

Contemplo, en primer terme, el jardí esculpit a diferents nivells sobre la roca viva que llueix, en l’austera arbreda, un verd tendre tacat solament pel vermell de sang d’un prunus que en trenca la monotonia; a l’esquerra, un altre petit edifici de l’hotel ens ofereix la teulada coronada pels barrets de bruixa de quatre xemeneies que, al capvespre, en la incerta penombra, inviten a imaginar màgiques aventures i ens mostra, sense vergonya, les finestres, tènuement il·luminades, d’altres habitacions bategants de vides diverses. Més enllà, el paisatge, presidit per un turó proper, s’obre, a la dreta, a tota la gamma d’ocres que vesteixen el mosaic de camps segats i ens acompanya fins als grisos de la serra que retalla l’horitzó.

Sense pressa, privilegi de les vacances, assaboreixo el moment, i no sé per quin fil misteriós de la memòria em venen al pensament les primeres paraules de la novel·la “Viola d’amore” de la M. Àngels Anglada: “ La pell del record no és llisa ni tota igual. Hi ha setmanes senceres i mesos que amb prou feines han deixat un solc o han acolorit breument aquesta pell, com uns quants dies vora el mar, sota el sol d’estiu. N’hi ha d’altres, en canvi, de dies o d’instants, que l’han marcada com un tatuatge, per sempre.”

Sento que aquests dies a Sos poden ser dels que deixen empremta.

M. Teresa Aiguadé

6 d’agost de 2011

EL BOL DE VIDRE

He vist en el bloc el bol de vidre que ens presenta la Dolors. Els diferents elements que l’omplen ens recorden, per la via de la insinuació, el llarg viatge que hem fet durant el curs a través de les obres de M. Àngels Anglada. Podria, simplement, haver escrit el nom dels llibres que hem llegit i tots hauríem tingut un flash de cada obra, però a la vista del bol de vidre el record és més subtil, més profund: cada element obre en nosaltres tot un món d’intuïcions i experiències, com una jove que cobreix l’esplendorosa nuesa amb un vel i afegeix a la seva bellesa la que imaginen els ulls que la contemplen.

Com podem oblidar la terra porpra, amarada de la sang dels innocents, que evoca el poeta armeni i que ens porta a reflexionar sobre la crueltat, la injustícia i l’abús de poder que a totes les èpoques han flagel·lat el nostre món? Però sobretot sempre tindrem present la capacitat humana de lluita i de superació i com l’amor ha estat el catalitzador de totes les forces interiors.

L’heura ens ha portat cap a la part més espiritual de la persona, a valorar les arrels personals i com a poble, a l’estimació de les arts i la cultura nostres i, per això, al respecte per a les que no són tan nostres.

La pedra amb el liquen és, ara per a nosaltres, el símbol d’una actitud presa davant la vida. La duresa del medi és vençuda per la perseverança i la humilitat de la planta. Tant de bo que nosaltres, com el liquen, sabéssim, amb sàvia intel·ligència, treure profit de les mínimes condicions favorables que tenim al nostre abast.

Jo crec que l’obra de M. Àngels Anglada no ha deixat ningú indiferent. Sota una aparença de senzillesa ha sotraguejat les nostres emocions fins a fer-nos vibrar al so de la seva música.

M. Teresa Aiguadé

13 de juliol de 2011

Entorns de casa

Li agradava contemplar l’extensa pineda de Collserola, amb el Tibidabo i la torre de comunicacions com a punts de referència; passar per la deteriorada església de Santa Maria, però, sobretot, perdre’s pel sender rivetejat de plataners que l’acomboiaven fins l’antic pantà; anar pel camí carreter fins la plaça de Vallvidrera; pujar a la vila Joana, tot parant-se al llarg del caminoi per assaborir els poemes de Mn. Cinto.

Malgrat feia 6 anys que hi vivia, encara en coneixia ben poca cosa dels nombrosos viaranys dels entorns de la casa.

maig 2011

Aquest any

Aquest any la primavera

ens porta molt de neguit

malgrat tot sigui com sempre

res no serà igual que ahir.

La mar, perduda la calma,

s’emporta pobles i gent,

la terra es mou i s’esberla

alenades de laments.

Al lluny sonen sons de guerra

més a prop odi i rancor

Què ens està passant als homes

que no sabem què és l’amor?

març 2011

abril

Desperta la terra després d’un llarg son

Nous brots en els arbres, flors de tots colors

Les roses esclaten d’un vermell rabiós

La paraula escrita sembra la llavor

i els cors s’enriallen amb llibres i flors

L’amor també arriba, és temps de saó.

Rosa Bruguera, abril 2011

El pou dels records

Els carrers estrets de Gràcia mantenen la fesomia d’una dona jove, amb empenta, que sempre feia goig, la meva mare. La veig al voltant de la plaça de la Llibertat, que per dins no s’assembla gens a com era, però que ha conservat restaurada tota la seva carcassa. Me l’afiguro gairebé sempre amb les criatures, molts cops als Jardinets, un espai igual i diferent, sobretot perquè hi manca el fotògraf, amb la seva càmera plantada a terra i ell amagant el cap sota el llençol negre; també hi falten els cavallets que, al so d’una música enganxosa, giraven i giraven i a cada volta nosaltres li enviàvem un petó i a ella se l’il·luminava la cara en tornar-nos-el.

I encara, amunt i avall amb el vestit que tan bé li esqueia, blau amb uns traços blancs, com dibuixos d’ocells fets per mans d’infant. Com és de difícil rescatar la memòria del pou dels records en una Barcelona sempre tan canviant.

març 2011

El curs de la vida

La maduresa es nota en totes les coses, fugen les hores i voldries aturar-les per treure’n tot el suc, però te n’adones que, inevitablement, el temps s’escola i ho fa amb pressa i ara, quan l’edat ajuda a veure i viure la pròpia vida de manera diferent pots, amb calma, recobrar el passat.

És sorprenent comprovar com el record defuig les decepcions, els desenganys, la duresa de molts moments, per recordar-ne només els que es confonen amb les emocions viscudes, sigui el torbament del primer amor, l’excitació del que fou passatger, la passió i l’afecte del més vertader i els sentiments perdurables d’amistat. La vida és una constant, com el riu que segueix el seu curs, a voltes juganer i enriolat, d’altres arravatat i rampellut, suara assossegat i tranquil, però, inexorablement, avançant vers la mar.

abril 2011

Fills d’Hèrcules

Mil·lenaris rocams, d’Hèrcules en sou fills,

sarcòfag de gegants, faules de mitjanit,

històriques memòries, cròniques del passat,

pinacles que us alceu de núvols abraçats.

Impactants aguanteu, entre boires i vents,

mirant el món petit jaient als vostres peus.

Guardeu en vostres cims ingents penya-segats,

arrecerant ocells, en els nius acimats.

Oh roques gegantines que ens féu perdre l’alè,

pugem al pic més alt, baixem profunds avencs,

sentim l’emoció del temps immaterial

i entrem, un xic potser, a l’etern immortal.

març 2011

Càrmides o l’amor

No diguis paraules que sonen molt bé

si les desmenteixen els teus ulls després

Dóna’m les mirades sensibles d’abans,

de quan descobríem el nou joc d’infants

Amb la porta oberta ben de bat a bat

a les noves ànsies, als somnis vedats,

tots dos descolgàvem insòlits trencalls

i com els orfebres forjàvem l’espai

Per què fuig l’amor? com és què ens arriba?

Què és l’amor dolçor, o només follia?

Es goig i passió o és el dia a dia?

Preguntes que ens fem al llarg de la vida

Deliri d’amor, emoció, gelosia,

paraules d’amor tendres i sentides

Dóna’m, doncs, l’amor, dóna-me’l, sia com sia,

perquè sols l’amor em fa sentir viva.

Rosa Bruguera, abril 2011

La daurada parmèlia

Davant meu, aquella capsa que guarda per a mí tot un tresor. Obro a l'atzar un embolcall i descobreixo aquelles puntes ovalades de filigrana riquíssima, que dia darrera dia unes mans hàbils han teixit.

Em varen costar molt de trobar. Els contorns de l'habitació s'esborren, apareixen uns altres que retornen a la memòria aquell viatge, quiet, visió il·luminada ple de colors que em transporten a un país de conte. Cases com palauets de princeses, un canal el travessa vorejat de sal.

Rosa Aguaron

Qui em podia impedir sortir de la closca on vivia, per treure els peus de la meva petita patria?

I sadollar-me de conèixer altres terres, altres ciutats, altres persones, i amb ulls goluds beuria d'una font que mai havia tastat. Albirava ja la meva llibertat.

Rosa Aguaron

L’EMBOLCALL DE FOTOS

Obre a l’atzar un embolcall. Temps ençà era un àlbum de fotos; ara és una carpeta del disc dur de l’ordinador.

Ja no es troba a casa seva: el soroll dels cotxes es difumina i desapareix, la lluminositat de l’aire esdevé transparent. Comença un viatge quiet, una visió il·luminada pels colors del record: les vacances amb els amics i els fills ben xiquets, la seva mare ... tothom reviu a la memòria.

Tanca l’embolcall i n’obre d’altres: les colònies a l’escola, les festes de Sant Jordi, de Carnaval, les sortides mensuals amb els amics, aniversaris, trobades familiars, viatges, ...

Els records van amunt i avall, són amorosos, que no vol dir que ho aprovin tot; són desinteressats, gens possessius. Cada foto és una pinzellada d’un gran quadre que és la vida, d’uns entorns que ell també ha entreteixit.

                                                        Jaume Roig

La daurada parmèlia

Obro, a l’atzar, una de les carpetes: ja no sóc a Badalona, els contorns del meu pis s’esborren, n’esguardo uns altres, em sembla que sóc volant damunt la Capadòcia.

El sol, tot just llevat, va fonent les ombres i els replecs de les muntanyes van prenent color: del rosa al grana…

Allà baix, el verd tendre de la vinya ens diu que aquí hi ha vida, que no som en un paisatge lunar.

El fred, dalt del globus, em fa pujar el coll i enfonsar el cap, però tot és massa meravellós per no fer altra cosa que mirar i empassar goludament tanta bellesa.

És un viatge quiet, una visió il·luminada pels colors del record.

                                        Maria Àngels Escolà

LES HORES

En aquest últim capítol –Les hores -, Glauca, en repassar la seva vida, reflexiona sobre el pas del temps i sobre la seva actitud davant la vida. El resultat d’aquesta reflexió són unes pautes vitals i l’exaltació d’uns valors per poder resistir els canvis que tota vida plena comporta.

Pautes de vida que li permeten d’una banda ajustar-se a la realitat de la vellesa: a menys capacitat d’acció, més capacitat de reflexió, però també més necessitat d’adequació a les limitacions físiques (d’aquí li ve treballar amb un tempo més lent o deixar d’estimar amb passió).

Exaltació d’uns valors, fruit de la cultura i de les experiències viscudes, que la fan decantar-se cap als models clàssics, pel que comporten d’harmonia, contenció, serenitat, esforç, lleialtat i compromís enfront dels models orientals, molt més sumptuosos i banals que s’arreceren al costat de la tirania. I el que crec que és més important: Glauca aposta pel goig de viure i això suposa – en aquesta època de la vida encara més – gaudir del moment pel sol fet de poder-hi ser, acceptant la realitat i les seves mancances i sublimant-ho tot a través de la seva condició de dona i de la seva creativitat: la seva poesia, la seva música.

I així s’acara al futur més proper, sense caure en el parany de recordar i rabejar-se en els moments de dolor passats i buscant bones companyies que li donin serenor i tendresa, amanint-ho tot amb un toc d’humor i d’ironia.

Per acabar, crec que Glauca ens dóna al llarg del seu llarg viatge, i especialment a l’últim capítol, una lliçó del que avui en diríem bona higiene mental, que és saber passar pàgina per poder gaudir l’encant de cada moment, assumint els canvis i, així, per dir-ho amb les seves paraules, poder SOBREVIURE’S.

Maria Àngels Escolà

SALVAT

Ex. 30

Si tingués un vaixell m’enduria les noies,

si volien tornar deixarien llurs cors:

i en faria fanals

                       per a prendre’n de nous.

Joan Salvat-Papasseit La gesta dels estels

En cert sentit, però, jo retrobava el meu estimat Salvat en aquell port, instal·lat en corbetes estàtiques, inamovibles, sempre tocant el mar, però només podent lliurar-s’hi amb la imaginació i amb la visió constant del tràfec dels altres vaixells, que aquests sí, endinsant-se mar enllà li obrien aventures impensables. Vull dir que me l’imaginava en el marc dels seus jocs d’infant, de la seva creixença d’adolescent: primer atrapat en un asil, bressat per les aigües del moll, després bastint tot un món paral·lel de mariners i corsaris, on devia córrer atrapant els cors que li oferien les estimades per fer-ne fanals que posessin llum a tanta grisor.

                                           Maria Àngels Escolà

NO EM DIC LAURA

             A Lluís Campdelacreu

Camines a palpentes,

Orfe d’un somni,

Confies de refer-lo.

Sol, entre un món de boires,

Guardes la flama,

Dels qui la varen perdre.

Qui sap si pots comprendre

La llavor útil,

Que escampes en sòl tendre.

                                                   Maria Àngels Escolà

FOTOGRAFIES EN BLANC I NEGRE

Les estimo, em fan companyia, les miro i les remiro, és un recull dels meus éssers estimadíssims.

Els estenc sobre la taula, imagino que es mouen, parlen, canten, són feliços i m’abracen. Quantes coses varen passar que jo no vaig viure?

És xocant. Tant, que no tornaran. Però m’acompanyen, intento ser real i qualsevol moment és bo per somriure a les fotografies. És un costum festiu ple d’amor.

Trini Guilera

VIATJANT

Obro, a l’atzar, una capsa guardada dalt l’armari que porta el rètol de viatges. En obrir-la i anar escampant el contingut, ja no em trobo al meu pis de Barcelona. Em venen a la memòria aquells racons visitats que primer només eren un nom o un punt sobre un mapa i que han esdevingut imatges i sensacions. El plaer de preparar un viatge recopilant la informació precisa, buscant documentació i guies, i situant una ruta sobre el mapa, forma part del recorregut en si, però després quan hi ets, la sensació física que entra pels ulls i fins i tot s’enganxa a la pell, fa la resta.

Regirar els papers guardats em transporta als canals d’Amserdam; a dalt de l’Aiguille du Midi; danvant les pintures del Giotto a Assis; a la bora del mar de la cala Pregonda o pujant al llac Certescan al Pirineu. Recordar les anècdotes rellegint el quadern de viatge que sempre he escrit; identificar els bitllets i les entrades de Museus i fins i tot desxifrar els comptes de hotels i restaurants em porten en un viatge quiet, una visió il·luminada pels colors del record...

Anna Maria Mora

VIATGE QUIET

Representa que col·lecciones alguna cosa: puntes, didals, rondalles, monedes, etc.

Segueix el model del llibre des de “ Obre, a l’atzar, un embolcall...: ja no es troba a .........., els contorns del seu pis s’esborren: n’esguarda uns altres, li sembla tornar a............................ Un viatge quiet, una visió il·luminada pels colors del record.

Obre, a l’atzar, una capseta: ja no es troba a la seva habitació, els contorns del seu pis s’esborren. És a la riba de l’Oos, en plena Selva Negra, estudiant-ne els lepidòpters. N’esguarda unes altres. Li sembla tornar a les muntanyes, tan estimades del Pirineu, per on ha volat perseguint els bells i acolorits exemplars diürns: les papallones rei, les tigre o les atractives zebrades; ha baixat de nou als rierols per observar com, sobre les branques de l’olivarda, les ales de les papallones canvien de color segons la inclinació dels raigs de sol; s’ha enfonsat als avencs més profunds cercant el paó de nit i tantes d’altres que amaguen en l’obscuritat la delicada i efímera bellesa. Un viatge quiet, una visió il·luminada pels colors del record.

M. Teresa Aiguadé

LA DAURADA PARMÈLIA .- CINC HAIKUS ENCADENATS

A l’atzar, obre

una bossa curulla

de recordances...

Mira i evoca

que lluny es troba ara

de Barcelona...

Els ulls acluca

i el mar Mediterrani

joiosa albira...

La remembrança

dels colors de sa terra

l’ha il·luminada...

Feliç ansia

tota una vida plena

de poesia...

LL. Guardiola, 26 – 5 - 1011

LA COL·LECCIÓ

Obre al atzar una caixa de fusta. Ja no es troba a Olesa , els contorns del petit i vell taller de fusteria del seu avi s’esborren: és al Museu Etnogràfic de Cervo (Itàlia) on hi veu totes les eines manuals de fuster: xerracs, gúbies, ribots, centenelles, filaberquins, serjants, que ell col·lecciona. N’esguarda una altra que conté una gran garlopa amb un gros agafador per a la mà. Li sembla tornar al vell barri d’artesans del seu poble. Un viatge quiet, una visió il·luminada pels colors del record.

Josep Quer, 23 maig de 2010

NO EM DIC LAURA

Lluís Campdelacreu

Camines a palpentes,

orfe d'un somni,

t'afanyes a refer-lo.

Qui sap si pots compendre

la llavor útil,

que escampes en el sòl tendre.

Sol, entre un món de boires,

guardes la flama,

dels qui la varen perdre.

M. Àngels Escolà

LES FOTOS DE VIC

110520 VIC (incloses les fotos de M Rosa)

FRASES BONIQUES

 

(del llibre ARTEMÍSIA de MARIA ÀNGELS ANGLADA, que ens va regalar la Pilar ANGLADA, la seva germana).

"El bon temps està en el cor no en el dia"

El Mar, llenques de plata entre les oliveres.

L'Egeu amb un cel clar i una mar blavíssima, un blau net, intens, un blau de joiell.

Assenyalà el mar on brillaven els llums d'alguna barca que pescava a l'encesa.

Quan s'encenien quatre núvols sobre el mirall del mar.

La nit era serena, el cel tan ple d'estrelles i el firmament de l'illa com un miler de gesamins florits.

Les flors tapaven el mur de les petites cases, xeringuilles com les del jardí de la meva infantesa, però més atapaïdes, roses de tots colors, buganvíl.lees d'un vermell encés, geranis.

Entorn de la qual voleiaven, enlluernades, les falenes.

Un món que batega entre els colors, fet de llums i d'ombres.

Una expressió trista i vaga en els seus ulls verds i daurats.

Una força apassionada li feia brillar els ulls, li encenia el color, altrament més aviat pàl.lid, de les seves galtes.

Un rostre molt vell sense la flama dels ulls, fràgil i vulnerable.

Un fil lligava l'escultura i la música i m'ajudaria a interpretar-la.

El testos d'alfàbrega de la terrassa em defensarien dels mosquits.

Enraonava fluixet, el seu accent era deliciós. Pronunciava els mots pujant el to, com si cantés.

Els fets eren tan veritables i tan reals com la nit ni l'olor del bosc que entrava per les finestres obertes, com la suavitat dels seus cabells i la graciosa cantarella de la seva veu.

L'havia trobada maquíssim, amb la seva brusa blanca brodada i amb les mànegues amples com ales, els cabells recollits cap endalt, i unes arrecades d'or filigranat.

Llegir aquest llibre ha estat un goig tan gran, triaria, no només, aquestes frases boniques, sinó, moltes més.

La història de la ARTEMÍSIA emociona i et fa voler coneixer aquells llocs tan meravellosos que et fan oblidar la seva tristesa i melangia.

La Música, la Poesia, la Natura...

 

                                                            Teresa Demestre      

Enyorança

Una enyorança, tan profunda com l’oceà que travessa, li fa evocar, en aquests primers dies de maig, els tot just recuperats Jocs Florals. Jacint Verdaguer hi havia participat i en la immensa solitud de la mar reviu, amb joia punyent, el lliurament dels premis, la flor natural, l’englantina, la viola...
Ara, sense planes ni serres, sense rierols ni torrentades, ni roures ni pollancres ni tórtores ni rossinyols, ell amb el seu enyor i l’aigua i el cel i aquella sentor sempre salada als llavis, sap que, allà a la pàtria, les niuades de poetes han salvat per sempre més els mots que el poble havia conservat i que ara, amb nova veu, retornen al seu poble.

Rosa Bruguera

Ex. 30



Si tingués un vaixell m’enduria les noies,
si volien tornar deixarien llurs cors:
i en faria fanals
per a prendre’n de nous.

Joan Salvat-Papasseit: La gesta dels estels

En cert sentit, però, jo retrobava el meu estimat Salvat en aquell port, instal•lat en corbetes estàtiques, immòbils, sempre tocant el mar, però només podent lliurar-s’hi amb la imaginació i amb la visió constant del tràfec dels altres vaixells que - aquests sí! - endinsant-se mar enllà, li oferien aventures impensables. Vull dir que me l’imaginava en el marc dels seus jocs d’infant, de la seva creixença d’adolescent: primer atrapat en un asil, bressat per les aigües del moll, després bastint tot un món paral•lel de mariners i corsaris, on devia córrer atrapant els cors que li oferien les estimades per fer-ne fanals que posessin llum a tanta grisor.

M. Àngels Escolà

Per què recordar…?

No pintis més angelets càndids i innocents

damunt d’aquesta tomba que tanca cendra freda.

Per què recordar al qui dorm en la pau de la terra

l’amor mentider de molts parents i familiars?

                        Jaume Roig

El Quique

En cert sentit, però, jo el retrobava a classe, assegut darrera la taula del fons, amb els seus ulls com dues perles negres i la seva boca tan expressiva, esperant el més petit descuit per organitzar qualsevol batibull o enrenou. També se’m feia present al pati organitzant el partit de futbol i exigint respecte per als qui no jugaven massa bé. Ara apareixia sigil·losament per la cantonada del passadís, el dia que filmàvem “L’alliberament de Maribel”.

Me l’imaginava a casa, amb els seus oncles, unes persones bellíssimes, preparant-se per anar, com cada diumenge a “La Modelo” a visitar els seus pares.

El recordava de feia poques setmanes quan em va saludar a les rambles tot ufanós i rialler i m’explicava que ja era pare i que amb dos companys més de classe havien muntat una empresa de pintura.

Aquest era el Quique, a qui acomiadàvem per sempre en una senzilla cerimònia després d’un accident de cotxe

                                           Jaume Roig

Glauca s’ha sobreviscut

A l’inici del llibre “Sandàlies d’escuma”, però en la maduresa de la seva vida, Glauca verbalitza aquelles intuïcions inicials que, com a fil conductor han estat presents i s’han anat desenvolupant al llarg de la seva vida: “No, no és el déu de la guerra el qui em dicta les paraules clares: ets tu, Afrodita, la reina de l’encantament i dels amors ...”

I també: “les meves batalles han estat molt diferents de les dels generals que omplen de dol les cases ... De nit m’ha agradat el combat amorós ... i mentre brilla la llum del dia, he lluitat per aconseguir la forma més bella en les meves cançons i per salvar de la mort, en uns temps tant incerts, els qui estimava.”

Aquestes intuïcions s’encarnen –i mai millor dit- en Leukion d’or. Una passió que il·luminarà tota la seva vida. La seva llum desentenebrarà la tendresa d’Esquines, l’amor madur, enigmàtic i finit de Càrmides.

Hi ha un moment, però, de crisi –Glauca ho verbalitza dient que s’ha cremat la seva jovenesa -. Amb la mort de Sòtades se li obren els ulls tal com se li obriren a Eva al Paradís, i se li fa patent l’ésser humà nu, desemparat per odis, enveges, injustícies, maldats, sofriments, dolors.

Malgrat tot, “Glauca de Quios s’ha sobreviscut”.

Fins que un dia “la mort ens convertirà en pàl·lides ombres. Aleshores l’hauré de seguir amb petja no massa indòcil, perquè la copa de la meva vida ha estat plena”.

                           Jaume Roig

Per què recomanaria el llibre Sandàlies d’escuma de M. Àngels Anglada?

• Per la seva lectura fàcil, gens enrevessada.

• Per totes les descripcions, les de la natura en especial.

• Per l’apropament a la cultura grega clàssica.

• Per l’apropament a la mitologia grega d’una forma amena que facilita el coneixement dels principals mites.

• Perquè reflecteix tota la trajectòria vital de la protagonista.

• Pel lèxic riquíssim i l’estil literari.

• Per la forma d’expressar els sentiments de Glauca; l’últim capítol es pot recomanar especialment, és una joia.

Josep Quer, 14 d’abril de 2011

Declaració num 2.- pag 568 (es declara enamorada del Partenó d’Atenes)

Ni la Plaça Roja de Moscou, ni Sant Pere de Roma, res com Atenes m’ha atrapat tant ni m’ha deixat un record tant inesborrable.

Com la Glauca, he pensat sempre que miraria de tornar-hi.

El conjunt de l’Acròpolis, amb el Partenó, l’Areòpag i els temples presidint la ciutat moderna i bulliciosa, et diu tantes coses! Et ve un desig d’agraïment perquè sents que allà s’hi ha bressolat la nostra cultura.

I el mar, d’ Algesires a Istambul , vehicle de l’art i la filosofia d’Atenes.

Asseguem-nos sobre qualsevol carreu de l’Acròpolis i deixem volar el pensament...

Sempre voldrem tornar a Atenes.

Josep Quer, 7 d’abril de 2011

RECOMANACIÓ

La lectura de “Sandàlies d’escuma” la recomanaria al lector que sigui capaç d’endinsar-se en un món íntim i, perquè no, també femení. La Mª Àngels Anglada ens transporta molts anys enllà, a la Grècia Clàssica que tan bé coneixia, i alhora que ens ensenya espais, llocs, tradicions, formes de vida de la gent del segle III abans de Crist, d’una forma senzilla i subtil ens apropa els personatges de la mitologia grega i als inicis de la nostra cultura. Fa una acurada descripció dels personatges, i principalment de la Glauca ens mostra la seva transformació, tan física com psicològica des de l’adolescència fins gairebé la vellesa. Fa servir un llenguatge i una forma d’escriure riquíssims i personal i sembla que posant-se les sandàlies d’escuma de la Glauca ens transmet quina és la seva pròpia filosofia, mostrant-nos en l’últim capítol una sèrie de principis que interpreto han marcat el seu camí en la vida.

Anna Maria Mora Gonzàlez

REFLEXIONS

Aquest últim capítol de “Sandàlies d’escuma” m’ha fet reflexionar molt i fent una mirada enrere veritablement m’he sentit identificada en alguna de les declaracions de principis que la Mª Àngels Anglada ens deixa entreveure amb la seu subtil llenguatge. M’ha fet pensar especialment en què hi ha un punt en la vida a partir del qual es té la consciència de què el temps passa i que cal aprofitar amb calma i serenor el dia a dia. El meu va arribar quan em vaig pre-jubilar. Des dels quinze anys havia treballat i compaginat estudis, responsabilitats familiars, marit, fills i tot plegat havia esdevingut, de vegades, una càrrega feixuga. Com moltes dones de la meva generació, no havia tingut gaire repòs ni temps per a mi mateixa i aleshores vaig tenir molt present que aquell era el meu moment. Un canvi sobtat no es pot aconseguir d’un dia per altre, però m’hi he esforçat i he après a fer les coses que i quan em venen de gust. D’aquest manera, tinc la impressió, que puc entomar d’una forma molt més calmada i reflexiva tot allò que m’arriba en aquesta etapa i gaudir de les petites coses que abans no era prou capaç de veure.

Anna Maria Mora Gonzàlez

SANDÀLIES D’ESCUMA