Una enyorança, tan profunda com l’oceà que travessa, li fa evocar, en aquests primers dies de maig, els tot just recuperats Jocs Florals. Jacint Verdaguer hi havia participat i en la immensa solitud de la mar reviu, amb joia punyent, el lliurament dels premis, la flor natural, l’englantina, la viola...
Ara, sense planes ni serres, sense rierols ni torrentades, ni roures ni pollancres ni tórtores ni rossinyols, ell amb el seu enyor i l’aigua i el cel i aquella sentor sempre salada als llavis, sap que, allà a la pàtria, les niuades de poetes han salvat per sempre més els mots que el poble havia conservat i que ara, amb nova veu, retornen al seu poble.
Ara, sense planes ni serres, sense rierols ni torrentades, ni roures ni pollancres ni tórtores ni rossinyols, ell amb el seu enyor i l’aigua i el cel i aquella sentor sempre salada als llavis, sap que, allà a la pàtria, les niuades de poetes han salvat per sempre més els mots que el poble havia conservat i que ara, amb nova veu, retornen al seu poble.
Rosa Bruguera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada