Els carrers estrets de Gràcia mantenen la fesomia d’una dona jove, amb empenta, que sempre feia goig, la meva mare. La veig al voltant de la plaça de la Llibertat, que per dins no s’assembla gens a com era, però que ha conservat restaurada tota la seva carcassa. Me l’afiguro gairebé sempre amb les criatures, molts cops als Jardinets, un espai igual i diferent, sobretot perquè hi manca el fotògraf, amb la seva càmera plantada a terra i ell amagant el cap sota el llençol negre; també hi falten els cavallets que, al so d’una música enganxosa, giraven i giraven i a cada volta nosaltres li enviàvem un petó i a ella se l’il·luminava la cara en tornar-nos-el. 
I encara, amunt i avall amb el vestit que tan bé li esqueia, blau amb uns traços blancs, com dibuixos d’ocells fets per mans d’infant. Com és de difícil rescatar la memòria del pou dels records en una Barcelona sempre tan canviant.
març 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada