El Quique

En cert sentit, però, jo el retrobava a classe, assegut darrera la taula del fons, amb els seus ulls com dues perles negres i la seva boca tan expressiva, esperant el més petit descuit per organitzar qualsevol batibull o enrenou. També se’m feia present al pati organitzant el partit de futbol i exigint respecte per als qui no jugaven massa bé. Ara apareixia sigil·losament per la cantonada del passadís, el dia que filmàvem “L’alliberament de Maribel”.

Me l’imaginava a casa, amb els seus oncles, unes persones bellíssimes, preparant-se per anar, com cada diumenge a “La Modelo” a visitar els seus pares.

El recordava de feia poques setmanes quan em va saludar a les rambles tot ufanós i rialler i m’explicava que ja era pare i que amb dos companys més de classe havien muntat una empresa de pintura.

Aquest era el Quique, a qui acomiadàvem per sempre en una senzilla cerimònia després d’un accident de cotxe

                                           Jaume Roig