Glauca s’ha sobreviscut

A l’inici del llibre “Sandàlies d’escuma”, però en la maduresa de la seva vida, Glauca verbalitza aquelles intuïcions inicials que, com a fil conductor han estat presents i s’han anat desenvolupant al llarg de la seva vida: “No, no és el déu de la guerra el qui em dicta les paraules clares: ets tu, Afrodita, la reina de l’encantament i dels amors ...”

I també: “les meves batalles han estat molt diferents de les dels generals que omplen de dol les cases ... De nit m’ha agradat el combat amorós ... i mentre brilla la llum del dia, he lluitat per aconseguir la forma més bella en les meves cançons i per salvar de la mort, en uns temps tant incerts, els qui estimava.”

Aquestes intuïcions s’encarnen –i mai millor dit- en Leukion d’or. Una passió que il·luminarà tota la seva vida. La seva llum desentenebrarà la tendresa d’Esquines, l’amor madur, enigmàtic i finit de Càrmides.

Hi ha un moment, però, de crisi –Glauca ho verbalitza dient que s’ha cremat la seva jovenesa -. Amb la mort de Sòtades se li obren els ulls tal com se li obriren a Eva al Paradís, i se li fa patent l’ésser humà nu, desemparat per odis, enveges, injustícies, maldats, sofriments, dolors.

Malgrat tot, “Glauca de Quios s’ha sobreviscut”.

Fins que un dia “la mort ens convertirà en pàl·lides ombres. Aleshores l’hauré de seguir amb petja no massa indòcil, perquè la copa de la meva vida ha estat plena”.

                           Jaume Roig