L’ombra esdevenia la part necessària sense la qual la llum no brilla. En vaig tenir prou per aprendre coses importants.
No estaves sola, Trini. Hi era tota una família de malalts que m’inspiren un respecte profund, com si qualsevol carícia pogués ser un exemple de gran humanitat. He vist com aprenien a caminar passet a passet. Envoltada d’ells, comprensiva de la seva situació, he descobert l’amor als desvalguts.
No sé exactament com estic ara: tinc una vèrtebra aixafada, els metges no ho curen, en qualsevol cas pensava que jo seria una nul·litat.
Quan més trista estava, un àngel de la guarda em va transmetre esperança, i jo he seguit els seus consells fent una bona recuperació que em dóna ànim.
He pensat molt. Conviure dues hores amb la Maria Dolors i tots vosaltres és un regal.
No miraré enrere, miraré endavant. Sóc de nou a la classe que tant he enyorat.
Trini Guilera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada