EL TEMPS

“I ara que sentia per primera vegada el Temps que s’escolava i que només tenia un dia lluminós per viure, vaig decidir d’assaborir les Hores, florides o punxoses, com es veu lentament una copa de vi flairós”.

El temps s’escola. Aquesta realitat és evident quan arribem a la vellesa, mentre que quan som joves ho sabem però no ho sentim. Per prendre’n consciència necessitem algun fet singular. En el meu cas va ser el diagnòstic d’una malaltia de resultat incert.

Tot el temps passat en la incertesa va ser potser el més ben aprofitat de la meva vida. Cada instant era el més valuós. L’amor era exultant. Les relacions amb els altres eren serenes. La vida era feta d’un moment darrere l’altre i s’havien d’assaborir tots.

És de doldre que la probabilitat, gens segura, de tenir encara molt temps per viure aigualeixi el vi flairós de cada instant.

                                                             Montserrat Sampere